26 d’abril, 2013

"LA IMPUTACIÓ DE BATALLER" - Levante-EMV - 27-04-13


Dijous passat el plenari va tindre alguns episodis de tensió, especialment quan es va parlar dels grups feixistes que actuen a la ciutat, i després de l’enèssima negativa del PP a complir la llei i retirar els carrers que en el seu moment es van dedicar a destacats membres de l’antic règim.
I entre mig d’això l’alcalde entrava i eixia de forma inusual de plenari. Ara a bou passat jo diria que amb cara de preocupació. A les 6 de la vesprada, s’inaugurava la fira del llibre, i aquells membres de la corporació que havíem decidit anar-hi ens havíem concentrat als porxos de l’Ajuntament. Després baixà l’alcalde i el seu seguici. Plovia una intensa pluja fina, d’aquella que sense semblar-ho et va calant fins al moll dels ossos. La nostra portaveu adjunta, Ali Brancal s’aixoplugà davall el paraigües del responsable de protocol. L’escorta de l’alcalde tapava, no sé si premonitòriament, a Vicent Sales, i l’Alcalde anava sol, amb el seu paraigües. En vore’m desprotegit i xop, em convidà amable a resguardar-me sota el seu de paraigües. Així vam fer el camí fins a la Fira del Llibre. Algú ens va fotografiar. M’agradaria tenir eixa foto.
A la Fira estant, mentre es feien els parlaments d’honor, una noticia feia camí boca orella: “ja ho saps, no? Han imputat a l’Alcalde en el procés de finançament il·legal del PP. En el Gürtel. El sis de juny ha de comparéixer”. No ho sabia, em vaig quedar un poc sorprés, ho reconec. Després pensant que ha estat un alt responsable de la Conselleria de Sanitat durant molts anys, deixà de sorprendre’m. Vaig mirar a Bataller que començava la seua intervenció: “los libros son muy importantes, y esta magnífica instalación -una carpa plegable- los alberga. Pero todos los libros no estan aquí. Hay más”. Molt al seu estil. Em vaig preguntar què deu passar pel cap d’una persona, quan sap que l’acaben d’imputar dins la investigació de la trama corrupta més important del país. I he de dir que des del punt de vista humà vaig sentir una mena de comprensió...però se’m passà de seguida. No haver-ho fet.
Li ho vaig comentar a Ali Brancal, i vam anar a prendre un café mentre fèiem temps abans d’un altre acte. Vam recordar coses. Per exemple, que el nostre grup va defensar una moció a l’ajuntament que proposava que tots els regidors i regidores ens comprometérem a presentar la dimissió si érem imputats per delictes relacionats amb la nostra activitat pública. El PP va votar que no, dient que una imputació no significa necessàriament una condemna. És cert. De fet, el que jo vaig argumentar és la situació actual és tan greu que val més perjudicar a un polític que al final resulta innocent, que seguir perjudicant a la política en general. Tant és així, que Ali Brancal i jo vam signar davant de notari el compromís de dimitir si som imputats. Ningú més ho feu. De cap altre partit. De cap.
També vam recordar la doctrina d’Alberto Fabra segons la qual un  imputat no pot estar en un òrgan de govern. I vam recordar també que Bataller va ser efímer vicealcalde i és alcalde efímer, per voluntat del propi Fabra. Voluntat imposada per sobre de les aspiracions d’altres membres del seu equip de govern. I la batalla continua. 
Per tant, si Bataller no té la dignitat de renunciar, Alberto Fabra li ho hauria d’exigir. “Yo te puse, yo te quito”. Com a poc, Bataller hauria de cedir l’alcaldia, perquè el que és l’acta de regidor d’acord amb el TS li pertany. Fabra va obligar a dimitir al Conseller José Manuel Vela, quan el van citar a declarar com imputat. Com Vela no era diputat, deixà la política.
Bataller no ha de seguir com alcalde. Tinc el convenciment que s’aferrarà a la cadira, però també crec sincerament que això és el final de la seua carrera política. Cada dia se li complica més la possibilitat d’encapçalar la llista. 
Però...què passaria si dimitís, o el feren dimitir? No sé exactament que és el que preveu la legislació, però es dóna la circumstància que per a que Bataller assumís l’alcaldia, van haver de renunciar a ella tots els que anaven per davant en la llista. Marta Gallén amb la lícita ràbia per vore com li tornen a passar per sobre.  Moliner, ben situat a la Diputació. Marisa Ribes sense ambició per ser alcaldessa. I francament, ara no sé si eixa renuncia és per a tota la legislatura, amb la qual cosa el primer seria Miguel Ángel Mulet i darrera d’ell Vicent Sales; o bé, es tornaria a produir la pugna entre Gallén i Mulet, que el 2011 es saldà amb el disgust de tothom, moltes llàgrimes i més crits.
En tot cas, allò que és segur és que la governabilitat de la ciutat es complica encara més. El no lideratge de Bataller està encara més debilitat, per molt que en públic tot siguen mostres de suport. Tothom sap, que el que ha passat és extremadament greu. No només per al PP, que m’és ben igual, sinó per a la ciutat. I això em preocupa sobremanera. 
Alfons Bataller em va dir un dia en un plenari: “la diferencia entre usted y yo es que usted no ha gestionado y yo sí”. S’enganyava, he gestionat en el sector públic i en el privat. La diferència entre ell i jo, és que a mi no m’investiguen per corrupció.

25 d’abril, 2013

"FEUDALISME MUNICIPAL" - Mediterráneo - 25.04.13



Al llarg d'estos dos anys, des de Compromís hem presentat un gran nombre de mocions que reclamen la redacció de diferents ordenances municipals, l'adequació d'algunes existents a la realitat actual, la creació de nous consells sectorials de participació ciutadana, etc. És a dir, estem dedicant una important part de la nostra feina a l'ajuntament a “legislar”. A regular i normativitzar les activitats de relació entre administració i administrat. I ho fem no per complicar-ho tot més, sinó per simplificar-ho, i sobretot, per canviar el model de relació. 
La ciutadania té drets i té deures. Els deures estan perfectament regulats. Un sap que ha de pagar este impost o aquella taxa, i sap quin dia ha d'estar pagat. I si es despista, ja s'encarrega l'Ajuntament de cobrar-li amb recàrrec.
Ara bé, pel que fa als drets la majoria no estan suficientment regulats. Per exemple, una família amb dificultats econòmiques té dret al fraccionament dels impostos, o a una demora determinada. Però no és prou presentar una documentació específica, has d'acabar al despatx del regidor que et dirà si sí o si no. Com un altre regidor et dirà si pots tallar un carrer a festes, o qualsevol altra cosa. 
Això fa que allò que hauria de ser un dret dels ciutadans, esdevinga una mena de favor, o de gràcia, per part d'un polític. És a dir, el PP amb el seus sistema feudal, converteix als ciutadans del segle XXI en súbdits que han d'estar agraïts al micro-rei d'hisenda, o de via pública, o de serveis socials. Nosaltres ho canviarem. 

24 d’abril, 2013

"ROJA I EXPULSIÓ" - Castelloninformación - 24.04.13


Quan vaig arribar al Palau de la Plaça de les Aules, com a diputat portaveu del meu grup sabia que tenia davant dues figures polítiques de relleu. El qui encapçalava la llista popular i el qui encapçalava la socialsta. Tots dos més joves que jo, i tots dos amb una carrera política molt més brillant que la meua. 
Colomer havia estat alcalde de Benicàssim un total de tres vegades. El primer colp representant a EU, i els altres dos colps al PSOE. També va ser diputat a les Corts Valencianes, en dues legislatures en representació d’EU i en dues en representació del PSOE. I des de feia quatre anys era ja portaveu socialista a la diputació.
Moliner és regidor a Castelló des del 2001, on s’incorporà després d’haver-hi passat un temps com assessor d’Alberto Fabra. Quan este accedí a l’alcaldia, Moliner assumí la regidoria d’urbanisme, i després de les eleccions del 2007, va ser nomenat el primer Vice-alcalde de la història de Castelló. Passant el 2011 a presidir la Diputació.
Així que era evident que hauria d’esmerçar molts esforços si volia estar a l’alçada. 
El cert és que la marxa de Carlos Fabra va configurar un panorama nou. Moliner és molt diferent, i s’esforça cada dia en ser-ho i semblar-ho. Fins al paroxisme, de vegades. I més enllà del ritme, l’estil, l’equip, on més es nota eixa vocació de diferenciar-se, és en la forma que afronta l’oposició de Colomer.
Colomer li havia pres clarament la mesura a Carlos Fabra. I és que aquell home, quan sentia parlar a Colomer es transformava en una mena de déu mitològic enfurismat, d’aquells que treuen foc pels ulls i escopeixen ira. Un desastre absolut i previsible. Cada colp que Colomer agafava la paraula, i feia això que ell sap fer tan bé d’allargar ad infinitum qualsevol proposta, o divagar durant minuts per acabar preguntant l’hora; Fabra li llançava la seua apegalosa llengua com li la llença un camalleó a una mosca. I tot acabava sempre igual. Que si li retire la paraula, que si no tenim reglament, que si vosté només insulta, que si vosté no calla ni baix l’aigua, que si tu, que si jo... i res més. Res de res. 
Amb Moliner no funciona, i ja fa dos anys que no funciona, i amb tot, Colomer continua amb la tècnica d’intentar acabar amb la paciència de la presidència, ignorant, que Moliner és més pacient que l’anglés de la pel·lícula. 
I confrontat a esta comèdia bufa, jo havia de decidir quin paper volia jugar. I vaig decidir no jugar-ne cap.  Són dos polítics importants, i no sé si hagués pogut resisitir les comparacions, així que vaig decidir no preocupar-me i actuar amb absoluta naturalitat. De fet havia arribat fins a la porta del Palau de la Plaça de les Aules, actuant exactament així; és a dir, sense actuar.
I entre unes coses i altres, entre plenaris i comissions, ens plantem al mes d’abril del 2013. Amb una mesa que estudia l’impacte del fracking a les nostres comarques, proposada per mi, i de la que el PSOE s'ha escaquejat. I ens trobem amb la foto dels tres portaveus reclamant a la banca que no abandone les comarques de l’interior. I ens trobem que Moliner proposa una reunió d’alcaldes per buscar una resposta conjunta al greu drama social dels desnonaments. i ves per on, va Colomer i dóna instruccions als seus alcaldes de no anar-hi!
Ai caram! Diu que tot és una pantomima, i que només serà una foto. L’alcalde de la ciutat més gran governada per socialistes (en coalició amb nosaltres) es desmarca, i diu que no s’entendria que no s’intentara un acord en un tema tan sensible com este.
Nosaltres òbviament que hi hem estat. Representats per Remolar, alcalde nacionalista de Betxí, qui ha defensat les aportacions que en nom del BLOC havia preparat la regidora de serveis socials a Vila-real, Mònica Àlvaro.
Quin sentit pot tindre aparéixer en una foto amb Moliner després de parlar sobre bancs, i negar-se a aparéixer en una foto quan es parla de persones? Jo crec que cap. De fet, la presència de Remolar no ens condiciona a l’hora de donar suport o no al document final. Tot simplement hem fet aportacions substancials per millorar-lo, si no les accepten no subscriurem el document. I si les accepten, haurem ajudat a moltes families. Mentre el PSOE, no haurà volgut ni tan sols intentar-ho.
Per això, dos anys després de prometre el me càrrec com diputat provincial, ja només em preocupa Moliner. Crec que Colomer, per a desesperació dels seus, fa temps que s’ha esborrat de la partida. És com un jugador de futbol que quan veu que el partit està perdut, li fot una patada a un adversari buscant l’expulsió, per poder anar a dutxar-se.

20 d’abril, 2013

DESNONAMENTS I EMPATIA - Levante-EMV 20-04.13


La manca d'empatia és una de les crítiques, de vegades subjacents, d'altres explícites, que se'ns fa a la gent que estem en política de representació. La manca de capacitat d'entendre la postura dels altres i viure com a propis els seus sentiments. La crítica és a més a més, doble. D'una banda, entre partits. Eixe frontó ideològic en el que es converteixen sovint els debats, en els que un llança una idea, i després de rebotar en el dogmatisme del de davant, et torna la idea sense desembolicar ni tant sols. Allò que deia tan bonic Borges, de que “la democràcia és l'abús de l'estadística”. I d'altra banda, i segurament este és més important, la falta d'empatia entre els representants públics, i els seues representats. 
Jo estic lícitament content de formar part d'un partit, el BLOC, i una coalició, Compromís, que aposta per obrir-se a la societat innovant en la metodologia. Molt satisfet, perquè això ens permet als representants, mantenir la comunicació bilateral al llarg de tot el mandat. Vull dir, sabem com arriba la societat allò que estem fent, sabem el que la societat espera que fem, i rebem les crítiques directes si no sabem estar a l'alçada. Lícitament content, dic, perquè a més a més va en el meu tarannà personal. I feta esta introducció faré un salt, per retrobar el fil argumental al final de l'article.
Jo sempre he viscut de lloguer. D'una banda, perquè així ho havia vist a casa. La meua avia hi va viure fins a la seua mort. La meua família vam viure de lloguer, només quan jo ja m'havia emancipat es van embolicar amb hipoteques. D'altra banda, perquè pensava que això em donava una mobilitat geogràfica que anava en benefici de poder treballar en coses diferents i llocs diferents, o per poder anar-me'n a viure tres anys a París, com vaig fer. Si hagués tingut una hipoteca no m'hagués pogut permetre el luxe de tancar la casa i marxar. 
La que hui és la meua dona, abans de conéixer-nos, i després de viure de lloguer molts anys, es va comprar un pis de segona ma, menut i necessitat de reformes. Però és el que es podia permetre amb els sou, malgrat ser funcionaria i per tant tindre una certa seguretat econòmica, si més no aleshores. Quan ens vam casar ens vam instal·lar al pis d'ella. Jo estava de lloguer, vaig resoldre el contracte i au. Si hagués tingut un pis en propietat haguérem tingut un problema.
Dic tot això per marcar una postura personal. El grau d'endeutament immobiliari de la meua família, és més que assumible. Cap dels dos per separat, ni ara en comú, no hem estirat més el braç que la màniga, i per tant, podem entendre el discurs de aquells que davant la xacra dels desnonaments diuen: “hi ha gent que es va endeutar per sobre de les seues possibilitats. Si hagués sabut que al final vindrien en el meu rescat, en lloc de comprar-me un pis de 79 m2 de segona ma, me n'hagués comprat un de 120 en una zona més vistosa”. Ho entenc des de l'empatia (ja vaig tornat al fil, veuen?) Comprenc que alguna gent vulga fer una lectura així, perquè una part de la raó els assisteix.
Però jo ara li demane als que diuen això que facen també un exercici d'empatia amb la gent que està sent desnonada. Tenen un grau de responsabilitat en el que els hi passa? Sí. Però evidentment, les responsabilitats o les culpes no són simètriques. La banca, i tot el sistema que l'empara, alimenta i rescata quan cal, tenen molta més responsabilitat. La tenen perquè jugaven amb les cartes marcades, les condicions hipotecaries no eren negociables, era: “o acceptes o mai no et podràs comprar casa”. I això no ho feia un banc, ho feien tots. Per tant hi havia una connivència obvia en el sector, per tal d'esprémer  a la classe mitja fins convertir-la en pobra de solemnitat. Mentre els governs del PSOE i el PP miraven, no a Pamplona, sinó a Brussel·les.
I eixa és la cosa. Pobres de solemnitat. Perds la casa, i has de seguir pagant-la, perquè la banca la va taxar molt per sobre del valor real, i ja no cal dir-ho si comptem la devaluació actual! Però ells no perden. El banc va dir que la casa valia 100 i 100 te'n van deixar. N'has pagat 30, i en deus 70. Però com ara el banc diu que la casa només val 25, es queden la casa per eixe preu i tu has de pagar encara 45. Pobres de solemnitat.
És d'això del que parlem. No tant del major o menor criteri d'alguna gent a l'hora d'endeutar-se, sinó del drama de famílies sense casa i per tant en exclusió social. Parlem de misèria. Parlem d'un drama sociològic de conseqüències imprevisibles. I davant d'això, alguns discursos insolidaris no són justos. Cal una miqueta d'empatia, o tot simplement la convivència serà impossible, i fracassarem com societat.

18 d’abril, 2013

"CONSTRUINT L'ÈXIT" - Mediterráneo - 18.04.13


La llista electoral que vaig encapçalar el 2011 es deia BLOC-Compromís. Així es diu el grup municipal, i des del primer moment ha quedat clar que transitaríem cap a la denominació única, Compromís. De fet, a la Diputació, ja hem oficialitzat el canvi. Hem passat de dir-nos BLOC a dir-nos Compromís. 
Hi ha gent que pensa que això crea confusió. Francament no ho crec. Això del “naming” que tant de moda està, estableix uns passos per tal que un canvi de marca funcione, i els hem seguit més que bé. D'altra banda, és cert que gràcies a la presència a les Corts i també al Congrés, la denominació Compromís ha agafat una embranzida important.
No és que el BLOC es diga ara Compromís, no, Compromís és més gran, i més potent, més plural; per molt que el partit on jo milite continue sent, de molt, el soci majoritari. Vinc a comentar tot això perquè el procés de creació d'estructures organitzatives, i la substitució de la marca electoral, ha generat rialles i comentaris en altres formacions. Notablement en el PP. I la cosa té gràcia.
L'any 1983 els conservadors es van presentar amb les sigles CP: AP-PDP-UL-UV.  I tot això després esdevingué el PP i miren si els hi ha anat bé! I això és precisament el que els inquieta, que estem construint el nostre èxit. De fet, sense comptar Cabanes i Alqueries que no van computar per raó de nom, només si haguérem sumat els vots d'Iniciativa a Castelló i Vila-real, ara tindríem dos escons a la diputació. I José Fco. Pons, l'alcalde popular de Vilafamés no seria diputat. Veritat que ara ja no fa tanta gràcia? 

17 d’abril, 2013

"L'EXPLICACIÓ ÉS SENZILLA" - Castelloninformación.com - 17.04.13


A mi hi ha moltes coses que em costen d’entendre, i una d’elles és la falta de pols polític del PSOE i la seua incapacitat per subvertir la situació, malgrat que l’escenari és bo per ells.  Emmarquem-ho en una realitat prèvia, i així serà més senzill. 
En les passades generals, el PSOE va tindre els seus pitjors resultats històrics, que remataven desastrosament una sèrie de resultats negatius en les prèvies autonòmiques andaluses i basques, i en les municipals i autonòmiques en la majoria de les comunitats. Un daltabaix electoral que continuà amb la forta davallada del PSC a Catalunya. La pèrdua de poder polític del socialisme espanyol és enorme. I ara bé el factor extern, el PP cau en totes les enquestes, fins a 15 punts de mitjana, en la previsió de vot. I davant d’això, la lògica voldria que el que es considera principal partit de l’oposició (confon la mida amb la condició de principal) cresqués en intenció de vot. I mira no, continua baixant. Més moderadament que el PP, però baixant.
També la lògica,  demanaria que el PSOE revisés la seua oferta electoral, no sé si el cartell, els noms, les persones... però segurament sí les idees. Les polítiques. Les propostes. Ara bé, allò que no pot fer de cap de les maneres, és el que està fent. És a dir, la mateixa gent que dirigeix el partit fa anys, proposa ara fer exactament el contrari del que feien quan tenien opció de fer-ho, fa només anys i mig.  
Per exemple, tan tard com ahir, Elena Valenciano deia que si els bisbes seguien dient coses lletges, demanarien que es denunciaren els acords amb la “Santa Seu”. Ridícul en boca d’un partit que no només no ho va fer en 8 anys de recent govern, sinó que li van augmentar fins i tot el finançament a compte dels cabdals públics. Patètic. No tenen cap credibilitat, són hostatges del seu passat.
Però hi ha un tema més cridaner encara, la posició que mantenen en el tema dels desnonaments. Hom recorda amb facilitat a la Ministra Chacón (i opositora a Rubalcaba després de perdre el congrés davant d’ell) anunciant nous jutjats per accelerar els desnonaments. Hom recorda la inacció legislativa dels governs Zapatero (amb Rubalcaba i Chacón dins) en la llei hipotecària; qüestió que esdevé més greu si recordem que en aquell moment ja es desnonaven anualment centenars de famílies.
I ara, clar, el Govern andalús, proposa tot allò d’expropiar l’ús dels habitatges. No és nou, el primer govern autònom s’estrenà amb l’expropiació de les “fincas rústicas manifiestamente mejorables”, que per cert no va traure Andalusia de la pobresa i el PER. Ara, a més a més, tenen l'escàndol dels ERO fraudulents. Podria ser una ocurrència forçada per la coalició amb EU i tal, però no. EI PSOE espanyol diu que val, que sí, que d’acord, que ells també ho volen fer a tot Espanya. Ara que no governen. I clar, jo em pregunte, per quina raó no van fer res de tot això quan tenien l’opció de fer-ho? 
I la resposta és d’una enorme simplicitat. L’ha donat estos dies la banca espanyola, anunciant-los de que això tindrà conseqüències. Primer per a Griñán. L’adverteixen que si no ho atura, s’ha acabat la moratòria dels 470 milions d’€ que deu la Junta. I després a tot el PSOE, pels aproximadament 46’75 milions que deuen als bancs. Això explica la servitud del PSOE quan governa. “Entia non sunt multiplicanda praeter necessitatem” .
També podríem parlar de qui governa el PP, i els seus problemes amb bancs i empreses “col·laboradores”, però d’això ja se n’ocupa l’Audiència Nacional. 

12 d’abril, 2013

"PER UNA NOVA SOCIETAT CIVIL" - Levante-EMV- 13.04.14


Es demana insistentment un esforç pel consens entre els partits polítics. Algun dia haurem de redefinir “consens”, perquè alguns el confonen amb adhesió, però no és l’objecte d’este article. Jo crec que el consens entre partits té un valor molt relatiu. Estadísticament relatiu, perquè més enllà de que segons totes les prospeccions demoscòpiques donen un important creixement al meu partit i a algun altre, i mostren com s’ensorren irremissiblement PP i PSOE; allò que mostra més contundentment és el dramàtic creixement de l’abstenció.
I com res d’allò que es fa des de les institucions no és aliè a la vida quotidiana de la ciutadania, no es raonable pensar que l’abstenció és el fruit del desinterés, sinó un càstig generalitzat a un sistema partitocràtic que no ofereix garanties a la societat que diu voler representar.
Per tant, jo sóc dels que creu que el consens que cal bastir és social. Va molt més enllà dels partits polítics. I supera també als sindicats i patronals, i fins i tot a les institucions. El consens que cal és civil, és amb la societat civil. I no s’ha d’organitzar de dalt cap a baix, sinó entre iguals, en horitzontal. I en això el meu grup polític té una llarga, fructífera i feliç experiència. De baix cap a dalt. Així es creen les organitzacions amb futur.
Però per fer això, cal una autèntica revolució del concepte de societat civil, o si més no, del seu model organitzatiu. Esta setmana ha estat conferenciant a Castelló Toni Puig, un sacsejador de consciències ciutadanes, un activista brillant, i un pensador del nou model del tercer sector. Sector que segons ell afirma hauria de passar a ser el primer.
Per raons que no fan al cas, no vaig poder estar a la conferència, però la nostra portaveu adjunta, Ali Brancal, em passa un informe de conclusions, i veig amb indissimulada alegria, que diu, millor i més fonamentadament, el que jo apunte des de fa anys.
El model de les associacions de veïns està periclitat, caducat, mort. El model de les Federacions d’Associacions de Veïns és un intent fallit de salvar el model per la via d’esdevenir contrapoder polític. Tampoc no funciona. No és útil, no serveix més que a interessos personals, i a la voluntat de perpetuar en el temps la cultura del subsidi, i per tant, de la genuflexió davant els diferents governs.  
Les associacions han d’apostar per l’ “empowerment”, per prendre consciència del seu propi poder i gestionar-lo. I això vol dir també ser capaces de generar recursos propis. Una associació incapaç d’aconseguir un nombre raonable d’associats en el seu àmbit d’actuació, i un percentatge suficient de recursos propis, és una associació condemnada a ser subsidiària de la voluntat del govern que l’alimenta econòmicament. Per tant no és útil. I no és només la meua opinió, és l’opinió obvia de la gent del seu àmbit que no se’n fa sòcia en considerar que no els hi aporta cap benefici, cap millora en la seua vida quotidiana. Així de clar. Així de dur.
Les noves associacions, han de construir el teixit social d’una nova societat conscient del seu poder, proactiva, i que genere idees i benestar social, han d’oferir un valor ètic a allò que volen aconseguir. Han de saber comunicar-ho a la ciutadania, il·lusionar-la, representar-la. Les associacions han de col·laborar activament amb la ciutat, però definint-la, reinventant-la, alimentant-la; no només prestant aquells serveis que la municipalitat mandrosa els hi encomana a canvi de ridícules subvencions dissenyades per comprar fidelitats. Per posar a salari un exercit d’electors.
Estem en un procés constituent, d’una nova societat. És així. A Compromís,  ho hem entés, i estem duent a la pràctica una nova forma de fer política, front als partits de l’”ancien regime”. I o apareix un nou associacionisme, ètic, transversal, modern i autogestionat, o no tindrem “nova ciutat”, ni “nova ciutadania”. I això és un problema greu, perquè l’actual model, ha fet fallida. 

10 d’abril, 2013

"SOBREVIURE" -Mediterráneo - 11.04.13


Hi ha dies que escriure es fa difícil. Hui n'és un. A casa estem de dol. La mort d'una germana, (que era filla i era mare) t'aboca al risc del desànim. Però aleshores un recorda que està en política per intentar fer el bé, per provar d'ajudar a les persones a que la seua quotidianitat siga més senzilla. I en estos moments, intentes més que mai, posar cara i ulls, imaginar les històries d'aquelles persones a les que representes. Les que han confiat en tu a través del vot, i les que no.
I aleshores tot adquireix un altra dimensió. Penses que igual que ha mort Elena, esta nit de dimarts en la que escric, hauran mort a la ciutat, i a tot el país, desenes de persones. Joves i grans. De malalties i d'accidents. I que darrera de cada mort hi ha una història de vida. I que darrera de cada traspàs, hi queda gent amb dolor, amb enyor, amb llàgrimes. Potser amb il·lusions malmeses, amb plans truncats. Segur que han quedat un munt de coses per dir. Per dir-se. Molts sentiments per expressar. I un cert penediment per no haver-se disculpat per això o per allò, o un remordiment cert per aquella discussió que ara sembla del tot banal. 
No estem sols a la ciutat. Ni tan sols a estes hores fosques. Fosques al carrer que la finestra de l'hospital m'ensenya, fosques a l'interior. Tampoc no és segur que el nostre drama personal siga el drama més dramàtic, si se'm permet la tautologia. Divague. I no volia.
Dic que la mort no pot aturar la vida. I que ens hem de dir en vida les coses belles, i treballar de nit i de dia, perquè la vida pague la pena de ser viscuda.

"MILK SNATCHER" - Castellonnoticias.com - 10.04.13


Dilluns va morir Margaret Thatcher, que després d’una llarguíssima vida política,passà a la història amb el sobrenom, no sé jo si amable, de la Dama de Ferro. 
Per alguns el seu nom queda automàticament associat al de Bobby Sands, i la resta de presos de l’IRA que moriren d’inanició a la presó, després d’una llarga vaga de fam en defensa de millors condicions de reclusió. Tot començà per demanar una miserable manta per cel·la. Thather no va cedir ni un mil·límetre.
D’altres associaran el seu nom a un altra vaga, la de la mineria. En principi Thatcher planejà una reconversió del sector que implicava uns 20.000 comiats, la llarga batalla es saldà quasi un any després amb el tancament de més de 70 mines i la privatització de la resta. Els acomiadats es van multiplicar respecte a la xifra prevista. Thatcher no va cedir tampoc ni un centímetre, i en la dura batalla, els sindicats es van quedar pel camí.
Possiblement per un altre sector de gent el nom s’associe a la Guerra de les Malvines. Aquella guerra improbable en la que els milicos argentins volien distreure la població local, i Thatcher defensar la integritat del seu decadent imperi. Tornà a guanyar ella. I perdre...doncs perdre, van perdre els morts. Com en totes les guerres.
Però per la majoria de la gent el nom de Thatcher va associat a les grans reformes liberals, a la venda i tancament d’empreses públiques, als atacs frontals als drets socials i als serveis públics.  
There is not such a thing as society. There are individual men and women, and there are families”, esta frase de 1987, esta negació de la societat i la creença radical en l’individualisme van fer que al final del seus onze anys de govern és produís una peculiar paradoxa. El Regne Unit era més poderós econòmicament, però la societat estava més trencada que abans de la seua arribada al poder. L’escletxa social era més ampla, els rics eren més rics i els pobres ho eren molt més. El nombre de britànics vivint per davall del llindar de la pobresa, es multiplicà per tres.
Potser no està de més recordar, que “Dama de Ferro” no fou el seu primer malnom. En els primers 70, sent Ministra d’Educació, decidí abolir una vella tradició escolar, la llet gratuïta per els escolar d’entre 7 i 11 anys. “La lladre de la llet” li van dir. “Margaret Thatcher, Milk Snatcher.”
Però no tinc intenció d’analitzar les polítiques de Thatcher, el que passa és que Alfonso Bataller, va publicar dilluns un twit que m’ha inspirat. Deia: “Dear Margaret, rest in peace. Cuanta razón en aquella frase: el socialismo acaba cuando se acaba el dinero de los demás.”
I és graciós perquè Bataller, abans d’heretar l’alcaldia havia estat alt càrrec de la Sanitat valenciana. El 1996 va ser nomenat membre del Consell Assessor de la Conselleria de Sanitat i Consum. El 2003 passà a ser Director General d'Ordenació, Avaluació i Investigació Sanitària de la mateixa Conselleria, passant l’any següent a ocupar la Direcció General d’Assistència Sanitària, essent nomenat l’any 2007 Sotssecretari de Sanitat. És a dir, Bataller ha estat un dels principals responsables de la sanitat pública valenciana, havent sobreviscut políticament als Consellers de Sanitat, Farnós, Castellano, Rambla, Blasco i Cervera. 
I si be és cert que tota l’administració valenciana està en fallida, és una evidència indiscutible que la Conselleria de Sanitat és el paradigma de la pèssima gestió, la pèrdua de drets socials, les retallades i el forat a la caixa. Així, que el Sr. Alcalde no podria haver estat més cínic en el seu twit.
Perquè parafrasejant a Thatcher podríem dir que la sanitat pública valenciana ha durat fins que el Partit Popular s'ha acabat els diners dels altres. I Bataller n’és responsable.

05 d’abril, 2013

"LA GALLINA ESPANTADA"- Levante-EMV -06.04.13


Les majories absolutes fan perdre la perspectiva. He escrit abastament sobre això. No s'esforcen en argumentar, ni tan sols en dir la veritat, tant se val. Guanyaran a pes. No abundaré ara en eixa teoria, però em serveix per justificar si més no parcialment, este línies que vaig a dedicar-li a Vicent Sales.

El seu paper d' “infant terrible” del PP ha deixat de fer gràcia, per la simple raó de que porta 6 anys abusant d'ell. El seu paper de “promesa”, comença a fer olor de naftalina, al esdevenir ja “vella promesa”. Amb tots els canvis estructurals al PP local i provincial, ell s'ha quedat sempre amb el complementari de la bonoloto dels càrrecs de renom. El seu primer padrí, Alberto Fabra, el va escorar en formar el nou govern municipal, portant un alcaldable suplent de fora, i deixant-lo sense vicealcaldia ni càrrec de portaveu. En la diputació, només a la tercera remodelació, ha aconseguit que el seu segon valedor, Javier Moliner, el convertisca en portaveu adjunt. Poc premi per a qui opta a Rei del Mambo. Ell encara creu que davant la previsible patacada de Bataller a les urnes, està ben situat per ser cap de l'oposició i així poder esdevenir candidat a l'alcaldia el el 2019. És a dir, la mateixa estratègia que amb Folgado a Vila-real. “Largo me lo fiais...”
I mentre, Vicent Sales fa articles. El publicat dijous a este diari el situa no només com l'insultador oficial del PP, sinó com un autèntic indocumentat. Res no hi ha pitjor que aquell que acusa als altres dels seus propis defectes.
Diu Sales que els altres partits no coneixem el reglament. I ho intenta fonamentar dient que les seues esmenes a la totalitat caben en la regulació. Home, i tant! Només caldria que també en això feren trampes! Sort que hi ha la figura de la Secretària que és garant de la legalitat. Però Sales no diu que el que vam fer nosaltres també és absolutament reglamentari. Per tant, ací del que parlem és que davant una estratègia reglamentària del PP per evitar debatre les propostes de l'oposició i estalviar-se haver de mantenir posicions incomprensibles socialment; els altres partits, usant també el reglament vam bastir un altra estratègia que els deixà amb les vergonyes a la vista.
I després de dir-nos “ignorants i covards” demostra la seua absoluta ignorància. Voran, diu Sales que vam defugir el debat. No coneix el reglament. Les mocions retirades per l'oposició es van convertir en aquell mateix acte en precs, i el Reglament Orgànic Municipal publicat en juny del 2007 (ha tingut temps per estudiar-se'l) diu en el Capítol II article 92: “1. Els precs es contestaran i debatran en la sessió ordinària següent a aquella en què s'hagueren formulat” i després entra en detalls sobre com serà el debat. Per tant, menteix Sales quan diu que defugim el debat. El debat es produirà, el que no hi haurà és possibilitat del PP d'esmenar les mocions. I ara... qui coneix el reglament? 
I sobre el fons de les seues esmenes, ja tindrem el debat (perquè gràcies a l'oposició i malgrat el que ell diu, el tindrem) en el seu moment. Els avance que demostrarem que Sales ha mentit en este article, també en els fonaments.
En qualsevol cas, el més rellevant de tot és que primer Moliner al plenari en qüestió i des del seu escó; després Mulet en nota de premsa, i ara Sales en l'article, parlen obertament de tripartit.
Un tripartit, o un bipartit, o un quadripartit, o una coalició qualsevol, es fa sempre per a governar, mai per estar a l'oposició. Seria ridícul. Per tant, amb independència de que siga cert o no, en l'imaginari col·lectiu, i en l'estratègia comunicativa del PP, es comence a parlar d'una fórmula de govern alternativa al PP, i açò és una mostra evident de por a perdre. I quan un té por a perdre, passa directament a l'insult com Sales, que entre cocoricó i cocoricó de gallina espantada es permet el luxe de dir-nos covards als altres. Criatura!

03 d’abril, 2013

"GOVERN DE TEFLON" - Mediterráneo- 04.04.13


El Polytetrafluoroethylene (Teflon) és un polímer força resistent, que va ser descobert per casualitat l'any 1938. És, gràcies als àtoms de fluor, resistent a temperatures superiors als 300º C, i a la majoria dels àcids, bases, i dissolvents orgànics. La més popular de les seues utilitats és aconseguir que les truites o les sardines no s'enganxen a la paella. I no és poca cosa!
Esta capacitat antiadherent és la que em fa pensar que l'equip de govern municipal està revestit de Teflon. Tot el que li dius li esvara. Tant se val si és una argumentada crítica, com si és una proposta de millora, una moció, una declaració institucional. A ells els hi esvara. Sense deixar rastre. Que hi ha un sentència sobre Ribalta... els hi esvara. Que un AMPA es queixa de les condicions del col·legi... els hi esvara.
I clar, passa com amb les paelles amb Teflon, 22 anys després de comprar-les, aparentment tenen el mateix aspecte nou i brillant. Però... les cassoles i les paelles d'alumini recobertes de Teflon contenen àcid perfluroctànic, una substància química sintètica que ha provocat gran controvèrsia pels problemes de salut associats. Segons els estudis realitzats amb animals produeix importants canvis en òrgans com fetge, ronyons, pròstata i cervells. A mi la pròstata del PP no m'inquieta, el cervell sí. El Teflon polític que el recobreix els hi fa creure que tant se li val el que diga o faça l'oposició. I no és cert. Una paella sense carn, sense ous, sense verdures, no alimenta una ciutat. 

"EL CORB" - Castellonoticias.com -03.04.13


A primers del segle passat, en un poblet francés van començar a difondre’s una sèrie de cartes anònimes signades per “El Corb”, que feien circular rumors força desagradables sobre els seus habitants, i molt especialment sobre el Dr. Rémy Germain, al qual s’acusava de practicar avortaments i mantenir un romanç amb l’esposa del seu col·lega, el Dr. Vorzet. 
Este és el punt de partida d’una pel·lícula, de la qual he emprat el títol per a este article, dirigida el 1943, pel sempre interessant Henri-Georges Clouzot. El director, com ja havia fet en altres pel·lícules dibuixa uns personatges egoístes i corruptes, ratllant amb la immoralitat absoluta. Però el pitjor de la pel·lícula, no són les terribles acusacions que El Corb fa a les desenes de cartes que podriran el poble durant cinc anys. No. El pitjor de tot són les reaccions de la gent, que s’acusen mútuament, desconfien els uns dels altres i es deixen manipular per l’odi i la rancúnia, amb una facilitat que fa fredor. 
Amb un llenguatge cinematogràfic magistral, Clouzot, va despullant l’ànima dels seus personatges.
A falta de cap pista seriosa, les primeres sospites recauen sobre el propi Dr. Germain, que en realitat és el principal perjudicat per les cartes. I després li toca el torn a Marie (germana de l’amant del doctor), que quasi arriba a ser linxada, malgrat no tenir absolutament cap prova en contra. 
La hipocresia tan típica del ésser humà esta present al llarg de tot el metratge. La gent s’indigna pels insults i les revelacions (no provades) de les cartes anònimes, però tot i això, les llegeixen amb avidesa, tot volcant-se contra les altres persones per pur instint. No se’n lliuren ni els xiquets, qui sense entendre gaire bé el que passa, mimetitzen els comportaments dels adults, amagant una carta que troben, o espiant pel pany d’una porta. No els explicaré el final de la pel·lícula, no fa al cas.  
Clouzot seria més endavant, acusat de col·laborar amb el règim nazi, ja que va fer esta pel·lícula a la França de Vichy, davall l’auspici de la productora Continental Films que estava dirigida per alemanys. Afortunadament, després d’uns anys de suspensió, Clouzot va poder tornar a dirigir, signant excel·lents pel·lícules.
Ara mateix no els sé dir, ni tinc temps ni ganes d’investigar, si el nom del protagonista ocult, El Corb, neix dels delators de la França ocupada, o als delators els hi deien “corbeaux” per mimetisme amb la pel·lícula. El cas és que aquelles persones que col·laboraven anònimament amb els invasors, denunciant d’amagatotis als veïns, familiars, coneguts o el que siga, se’ls coneixia a França, per “corbs”.
A la guerra (in)civil espanyola, també n’hi havia de delators anònims. Els uns condemnaven a mort a qui els hi rotava, denunciant-los als escamots republicans; altres condemnaven a mort, denunciant davant les forces revoltades. 
Jo no sé que ensenyen exactament a les aules. Evidentment cinema francés no. Cas contrari, la jove dreta castellonenca no hagués posat en marxa una campanya de delacions anònimes, acusacions anònimes, denúncies anònimes, inculpacions anònimes... No ho hagueren fet. Les denúncies anònimes son l’amagatall dels canalles. I les reaccions que pot generar, són incontrolables. 
Ells parlen amb certa lleugeresa d’adoctrinament. El diccionari dóna dues definicions per al mot. “Ensenyar o educar a algú en una doctrina tot inculcant determinades idees o creences”; i “alliçonar algú sobre la manera d’actuar o comportar-.se”. Vull pensar que a estos joves que es defineixen com liberals però pretenen intervenir en tot des del poder polític, es refereixen a la primera accepció. 
Essent imprudentment generós, donaré per bo que hi haja un nombre significatiu de professors que pretenen “educar en una doctrina”. I essent encara més generós pressuposaré que els jovenets (menors d’edat en gran part) als que es dirigeix la campanya tenen un criteri propi, i no una doctrina prèvia (familiar, religiosa, etc) que els permet diferenciar allò que és informació i formació, d’adoctrinament. Doncs bé, fins i tot donant per certs estos dos apunts, la campanya és profundament inadequada. Per les formes, com a poc.
Perquè en primer lloc el que fa és introduir un partit polític a les aules (poca cosa hi ha més adoctrinadora que un partit), i la segona evidenciar que el sistema educatiu (amb competències exclusives de la Generalitat governada pel seu propi partit des de fa dècada i mitja) no té mecanismes de control de continguts, ni de protecció de drets d’alumnes i professorat.
Veure estos joves agosarats posant en marxa la campanya és trist. Sentir i llegir càrrecs públics del PP defensant-la, i a sobre, recordant que són ensenyants, fa por. I una miqueta de fàstic. Recorden massa els personatges de Clouzot.