28 de maig, 2016

"ATRACO A LAS TRES" Levante-EMV - 28.06.16

La gent del grup municipal de Compromís dinem per ací pel centre, prop de l'ajuntament. No sempre tots, però gairebé cada dia. Un mos ràpid i a seguir (i per si algú està interessat en saber, no, no passem dietes ni tiquets a l'ajuntament). Però els darrers dijous de més sí que és un dinar una miqueta més institucionalitzat, perquè són les hores prèvies al ple ordinari, i ens agrada alimentar la sensació d'equip, i alimentar també la panxa, què carai!
Bo, el cas és que eixe dia sí que no pot faltar ningú a taula. Tot l'equip, el polític i el tècnic. I este dijous dinàvem a una terrassa del centre al voltant d'una taula allargada. En un moment determinat, jo diria que entre la tercera i quarta forquillada de fideuà, va passar per darrere nostre un senyor (que és cert que després mirant-lo més fixament, era més sospitós que una gavardina en una platja nudista).

El cas és que el tipet va ensopegar lleugerament amb la cadira d'una de les companyes es disculpà i seguí ruta. Ruta curta, ben mirat, perquè no va fer altra cosa que vorejar la taula i enfilar cap a la porta; i va ser aleshores que la companya s'adonà que senyor en qüestió duia a les mans la seua bossa. La d'ella vull dir! Amb la cartera, documentació, telèfons, claus, i tot el que hi pogués portar. I saltà cap a ell per enxampant-lo just a la porta. I darrere d'ella vaig saltar jo sense saber encara massa bé què passava, i com l'equip que som, totes i tots.

La nostra companya va recuperar les seues coses i quan el senyor intentava marxar, jo li vaig requisar la bandolera que duia ell, mentre demanava que telefonaren a la policia i l'advertia que no li tornaria les seues pertinences fins que arribés el cotxe patrulla. La situació es va fer tensa, la veritat, perquè el tipet es va anar posant nerviós i de més en més insolent. Fins i tot amb amenaces físiques, que afortunadament no van anar a més.
Però el més peculiar del cas, i que dóna peu a què explique ací l'anècdota és que en un moment donat l'home que em mirava desfiant mentre gesticulava massa prop de la meua cara, sembla que em va reconéixer. I en eixe moment es van produir dos fets singulars. El primer, la incorporació de paraules en valencià, llengua que molt evidentment li era aliena, a la seua absurda diatriba. I el segon, el més fascinant, és que en adonar-se'n que jo era polític es va sentir amb el dret, i possiblement la necessitat, d'assenyalar-me amb la punta del dit, i començar a cridar "la mayoria de vosotros si que sois ladrones lladres". I repetia "ladrones lladres", o "tu eres una ladrón lladre", així en bilingüe de manual. No sé si pensava que dient-m'ho en valencià m'agradaria més.
Es fan càrrec de l'escena? Un paio que entra a una terrassa amb l'única intenció de robar, s'emporta les pertinences d'una comensal, i quan l'atures i denúncies, és ell, qui t'escridassa i et tracta de lladre per la teua condició de polític!
Esta és la societat que hem creat? Ara jo què hauria de fer? Dir: "Gracias Cotino contigo empezó todo?", i qui diu Cotino diu Barberà, Blasco, Costa, Betoret, Campos, Rambla, Fabra, Castedo, Díaz Alperi?

No m'havia sentit tan insultat d'ençà que al banc em van explicar que la meua era una professió de risc pel que fa a la fuga de capitals i tràfec de divises. Gràcies a Bárcenas, Pujol, Rato, Blesa, Sória... Quin fàstic tot plegat! Quin fàstic!

Cap comentari: