Tinc tants autors per descobrir, tants llibres per llegir, que comprendran que no tinc temps per llegir els pòsits del café, els budells d’un jònec gris, el que diuen les estrelles del firmament, o la disposició en que l’atzar deixa dotze petxines marines. Vull dir que crec entre no gaire i gens en les arts endevinatòries, i en la capacitat d’esbrinar el futur gràcies a la quiromància, la fractomància, l’aleuromància o qualsevol altra cosa que acabe en mància, tret de la transhumància. La transhumància no t’ajuda a esbrinar res però, si més no, veus món.
Com a racionalista que sóc, no puc acceptar que el futur estiga escrit pels deus de l’Olimp, o per vés a saber quina força tel·lúrica. No tindria gràcia viure. Però dit això, he de reconèixer que hi ha situacions o persones que semblen predestinades.
Margaretha Geertruida Zelle, més coneguda com Mata Hari, és un bon exemple del que vull dir. Quan va morir afusellada, el seu cos va ser entregat a la ciència per aprendre anatomia. Exactament per al mateix que va servir el seu cos en vida. Semblava predestinada a això.
Algunes formacions polítiques semblen predestinades a estar sempre en l’oposició. No perquè ara hi estiguen, no perquè hi hagen estat des del seu naixement, no. Bàsicament perquè les seues polítiques, les seues posicions, els seus discursos, les seues formes fins i tot, són d’oposició. Té la seua lògica, em diran, quan s’està a l’oposició s’ha de fer oposició. Obvi, no dic que no.
Però la pregunta és: per què es fa oposició? Amb quin objectiu? Evidentment, amb l’objectiu de deixar de ser oposició i ser govern. I per ser govern, per arribar a ser-ho, la societat que tria t’ha de vore amb capacitat de governar. Amb idees, amb propostes, fins i tot amb una actitud. Vol dir això que has d’afluixar en les crítiques? En absolut. Què has de polir les formes? Mira, això igual sí. Perquè un governant, un Alcalde, un President, té un perfil determinat. I alguns opositors no donen el perfil. Posaré un exemple fora de la realitat valenciana per no ferir susceptibilitats. Artur Mas. Sense entrar en qüestions ideològiques, sembla difícil negar que capitaneja amb eficàcia una oposició ferma i dura, però capaç de signar acords en temes "de govern". I també sembla difícil negar que amb independència de que vagen o no a votar-lo, l’opositor Mas és als ulls de la majoria de la societat catalana, un possible President. Té el perfil, guarda les formes, és dur quan toca i afluixa si cal, i pensa més en el país que en el partit. I sembla que totes les enquestes li somriuen.
A casa nostra passa tot el contrari. Els partits que estem a l’oposició (i per tant, no cal dir que faig autocrítica), tenim una certa tendència a l’estridència, a subratllar les errades, que en són moltes i diverses, dels governs de torn; però ocupem poc temps en presentar-nos com alternativa. Amb un model de ciutat o país, amb projectes engrescadors (i ací no val a fer demagògia i oferir solars que no tens per instal·lar empreses que no volen vindre), que puguen fer entendre a la gent que realment s’és alternativa, que es té la capacitat de governar, de dirigir, de fer créixer des de la sostenibilitat econòmica, social, mediambiental...
Però en esta batalla alguns perden el cap (i perdran els caps de llista). També li va passar a Mata Hari. El seu cap tallat va ser dipositat al Museu dels Criminals de França, on l’any 1958 algú el robà. També per això estava predestinada. El cos per aprendre anatomia, el cap al servei dels altres.
Com a racionalista que sóc, no puc acceptar que el futur estiga escrit pels deus de l’Olimp, o per vés a saber quina força tel·lúrica. No tindria gràcia viure. Però dit això, he de reconèixer que hi ha situacions o persones que semblen predestinades.
Margaretha Geertruida Zelle, més coneguda com Mata Hari, és un bon exemple del que vull dir. Quan va morir afusellada, el seu cos va ser entregat a la ciència per aprendre anatomia. Exactament per al mateix que va servir el seu cos en vida. Semblava predestinada a això.
Algunes formacions polítiques semblen predestinades a estar sempre en l’oposició. No perquè ara hi estiguen, no perquè hi hagen estat des del seu naixement, no. Bàsicament perquè les seues polítiques, les seues posicions, els seus discursos, les seues formes fins i tot, són d’oposició. Té la seua lògica, em diran, quan s’està a l’oposició s’ha de fer oposició. Obvi, no dic que no.
Però la pregunta és: per què es fa oposició? Amb quin objectiu? Evidentment, amb l’objectiu de deixar de ser oposició i ser govern. I per ser govern, per arribar a ser-ho, la societat que tria t’ha de vore amb capacitat de governar. Amb idees, amb propostes, fins i tot amb una actitud. Vol dir això que has d’afluixar en les crítiques? En absolut. Què has de polir les formes? Mira, això igual sí. Perquè un governant, un Alcalde, un President, té un perfil determinat. I alguns opositors no donen el perfil. Posaré un exemple fora de la realitat valenciana per no ferir susceptibilitats. Artur Mas. Sense entrar en qüestions ideològiques, sembla difícil negar que capitaneja amb eficàcia una oposició ferma i dura, però capaç de signar acords en temes "de govern". I també sembla difícil negar que amb independència de que vagen o no a votar-lo, l’opositor Mas és als ulls de la majoria de la societat catalana, un possible President. Té el perfil, guarda les formes, és dur quan toca i afluixa si cal, i pensa més en el país que en el partit. I sembla que totes les enquestes li somriuen.
A casa nostra passa tot el contrari. Els partits que estem a l’oposició (i per tant, no cal dir que faig autocrítica), tenim una certa tendència a l’estridència, a subratllar les errades, que en són moltes i diverses, dels governs de torn; però ocupem poc temps en presentar-nos com alternativa. Amb un model de ciutat o país, amb projectes engrescadors (i ací no val a fer demagògia i oferir solars que no tens per instal·lar empreses que no volen vindre), que puguen fer entendre a la gent que realment s’és alternativa, que es té la capacitat de governar, de dirigir, de fer créixer des de la sostenibilitat econòmica, social, mediambiental...
Però en esta batalla alguns perden el cap (i perdran els caps de llista). També li va passar a Mata Hari. El seu cap tallat va ser dipositat al Museu dels Criminals de França, on l’any 1958 algú el robà. També per això estava predestinada. El cos per aprendre anatomia, el cap al servei dels altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada