Això d’estrenar l’any té la seua litúrgia. És el moment en que tothom fa promeses, què val a dir-ho, tenen menys recorregut que les d’alguns polítics en campanya. És tot allò de deixar de fumar, aprendre anglés i començar anar al gimnàs (un colp constatat que només apuntar-s’hi no aprima). De vegades pense que el qui monte un gimnàs on estiga prohibit fumar, i en el que tot el personal siga anglés nadiu, es farà d’or! Si més no el primer trimestre.
Hi ha altres costums immutables, com suportar la ressaca de cap d’any mirant uns tipets amb malles i casc, saltant per un trampolí impossible, sobre un llit de blanquíssima neu. Una cosa que cap altre dia de l’any miraríem. O... el Concert d’Any Nou de la Filharmònica Viena. El programa del qual, amb poquíssimes excepcions, és obra exclusiva de la família Strauss (els dos Johann, Josef i Eduard) que són a la música clàssica com Il Divo a l’òpera. Això per no parlar d‘eixe costum de marcar amb les palmes el ritme de la final Marxa Radetzky, què diguem-ho clar, és pur Melendi!
I que m’ha de dir d’això dels col·leccionables, els fascicles? Que sempre comencen en gener i no acaben mai. Algú coneix algú que haja acabat un col·lecció de fascicles? És un mite, com el de la núvia de la corba! Hi ha fascicles per aprendre idiomes: “anglés en mil paraules”, “alemany sense dolor”, “el francés i la higiene bucal”; per aprendre a tocar la guitarra (amb el primer article et regalen una corda, i amb les tapes la celleta!)... I després està la modalitat eixa que barreja el fascicle amb un objecte absurd a muntar per peces. Per exemple amb cada fascicle del cuirassat Potiomkin te’n van regalant un tros. Supose que és una maniobra de fidelització, només en l’última entrega rebràs la darrera peça per construir-lo i el darrer fascicle amb el final de la història. Els estalviaré diners i paciència: els mariners es van negar a menjar la carn plena de cucs, es van revoltar i així començà la revolució russa. De res.
Els polítics locals del PP han revisat l’estratègia dels fascicles i han inventat la inauguració política per fascicles. El TRAM és un bon exemple. Van inaugurar la connexió Universitat-Grans Magatzems-Universitat, després van inaugurar l’agressió al Ribalta, ara l’Avinguda del Mar... i encara es guarden tres o cinc inauguracions parcials abans de que el TRAM cirucule per la via reservada. Podria fer com en això del cuirassat d’abans, al final els ciutadans es van plantar, es van negar a seguir engolint més podridura i... però és un risc que no correré. No tinc ni idea de com acabarà tot això. Igual al final troben una empresa que fabrique els vehicles, per substituir la que va fer fallida. Perquè els recorde que ens ho van vendre com el mitjà més modern del món mundial, amb fibra òptica, sense conductor... i ara em sembla que signarien ulls clucs amb qualsevol que els hi pogués vendre (el tema cobrar ja està més fotut) algun autobús amb banyes que semble tecnològicament acceptable, desesperadets com estan.
Un altre costum lligat a la tercera copa de cava de Cap d’Any és prometre bondat infinita. I això inclou anar més colps a visitar a la mare, que no oblidem que cada cap d’any és un any més per ella; i en ja en té un grapat. Doncs bé, de tots els bons propòsits i promeses d’any nou, esta és la que han de dur a la pràctica sí o sí. I no només perquè és de justícia, és amor, és ètic... sinó també perquè no hi ha més solució. Els he de recordar que comencem l’any sense teleassistència, el magnífic servei que prestava la Creu Roja, perquè el govern de Rajoy ha decidit deixar de pagar-la. Així mateix, s’han carregat la Llei de dependència, deixant en la desprotecció als més desprotegits.
Val... quan he començat l’article pensava en una cosa desenfadada, distreta, optimista... però l’any nou conserva costums velles. Els governs del PP. Pura maldat social, per fascicles.
1 comentari:
Això del tram, cada vegada se sembla més al capítol del "mono-raiiiiil" de "the Simpson"
Publica un comentari a l'entrada