Si recorden la fantàstica pel·lícula “Una nit a l'òpera”, dels germans Marx, pensen per favor en aquella mítica i sublim escena del cambrot.
Tot comença quan Otis B. Driftwood (Groucho), al qual li han assignat una habitació molt menuda al vaixell, fa que fiquen dins el seu enorme bagul. Allà s'havia citat per deu minuts més tard amb Margaret Dumont. En obrir el seu bagul, descobreix que dins estan Chico, Harpo i el cantant honrat, que han entrat com polissons. Ja són quatre persones, un llit i un gran bagul, dins d'un habitacle de dimensions molt reduïdes. Chico li diu a Groucho que no sortiran d'allà fins que no els demane alguna cosa de menjar. Groucho demana el menjar a un cambrer al passadís, i cada vegada que demana alguna cosa Chico diu des del cabina: "I també dos ous durs", i Harpo fa sonar el seu botzina, de manera que Groucho li diu al cambrer "En lloc de dos posa tres". Després apareixen dues empleades per fer el llit. Arriba el lampista, després la manicura, l'enorme ajudant del lampista, una jove que pregunta per la seva tia Micaela, la dona de la neteja per fregar la cabina i per fi quatre cambrers amb el sopar.
En total, quinze persones. Quan Margaret Dumont arriba a la seva cita, obre la porta i tots surten a pressió cap al passadís. Fent un terrabastall sorollós i hilarant. Una escena de com intentar encaixar quinze persones (i també dos ous durs) que van canviant, en un espai insuficient.
I ara, posem-se més transcendents. Segur que coneixen la pel·lícula del realitzador Edward Dmytryk, que ací s’estrenà com “El Motí del Caine”. És, més que pel·lícula bèl·lica, una història d’ordre moral i el que posa en escena és la legitimitat d’uns oficials de amotinar-se.
Què han de fer uns oficials quan consideren que el seu capità perd de tant en tant el seny assetjat per fantasmes paranoics? On són les fronteres entre la lleialtat immediata a un comandament i la responsabilitat de vetllar per una tripulació? Fins a quin extrem i en quins moments es pot qüestionar no només les ordenances, sinó l’autoritat de qui està al comandament d’una empresa?
De totes aquestes qüestions s’ocupa “El motí del Caine”. La peripècia s’explica des de les experiències d’un jove oficial, un alferes de família acomodada que després d’haver realitzat una brillant carrera acadèmica s’incorpora al dragamines en la seva primera missió.
La pel·lícula es basa en una novel·la de Herman Wouk. La novel·la lògicament, aprofundeix més en la psicologia de personatges i situacions, especialment la interessant transformació del jove oficial Willie Keith des que la seva mare el deixa a l’escola de guàrdies fins que acaba com a últim comandant del Caine. La pel·lícula tampoc no contempla el procés que pateix el principal instigador a l’ombra del motí l’oficial Thomas Keefer, atès que ha d’assumir el comandament del vaixell després de sortir absolt en el judici. Llavors, i només llavprs, compré la immensa "soledat del comandament" i la "estreta senda de decisions justes i de bona sort, que voreja un abisme fosc de possibles errors" a la qual s’enfronta un Capità, el destí li obsequiarà a més amb una prova de foc, un kamikaze que s’estavella contra el Caine, que, com Lord Jim, el farà saltar del vaixell sense necessitat i carregar amb el seu acte de covardia per sempre.
Són només dues pel·lícules (la primera més popular), que no tenen res a vore amb la política local, de veres, però ves per on, em venia de gust recordar-les.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada