Parle amb algun amic periodista (sí, sí, tinc amics en la premsa, segurament perquè intente respectar tant el seu treball com ells respecten el meu. Cada ú a sa casa i Nomdedéu a la de tots) d’allò que es coneix com “las serpientes del verano”. Eixes notícies irrellevants o increïbles que s’allarguen durant dies per tal d’omplir els fulls dels diaris, davant el inusual mutisme dels polítics, més ocupats en decidir si toca llet merengada, orxata o aigua de civada, que en pontificar sobre l’EPA o ves a saber què.
Dur ofici el de periodista, més en les condicions laborals que un mercat rebentat oferta ara, i més dur encara intentar fer de notari de la quotidianitat, quan la quotidianitat és silent, tancat per vacances.
Però algunes de les notícies recurrents quant la canícula asfixia no són inventades, són la trista constatació d’una realitat fixa discontinua, com la dels collidors de taronja. Parle, per exemple, dels incendis forestals.
Quan comença l’estiu, i alguns canviem corbates per xancletes, d’altres s’enfunden el mono de feina i les botes de seguretat, i estan alerta, perquè un insuficient manteniment dels nostres boscos i matolls a l’hivern, units a alguna imprudència temerària, fan del nostre paisatge de natural poc verd un camp de cendres i flames, amb troncs d’arbre recargolats pel dolor. Un paisatge gris, cendrós, trist i depriment, que tarda, en el millors dels cassos, dècades en tornar a florir amb força.
És evident que la solució no és pagar indemnitzacions, però quan passa, cal indemnitzar els pobles i persones afectades. Ací no ho fem. Ací l’Estat posa tres milions condicionats a que la Diputació en pose tres més. Però la Diputació no hi posa res.
I el Conseller del ram (ram de què si està tot cremat?) preguntat per la reforestació, va dir que ja eixirien per si sols “brotes verdes”, com un Zapatero qualsevol. Tot plegat un desgavell.
Li dic al meu amic que tant de bo no sàpiga de què escriure este estiu. Que no hi haja flames, ni cendres, ni hidroavions sobrevolant-nos, seria la millor noticia. I si cal omplir fulles de diaris, sempre ens queda allò tan recurrent de preguntar als turistes si la clara és millor amb gasosa o amb llimonada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada