En les darreres setmanes s'han encetat dues polèmiques, que no sembla raonable pensar que hagen sorgit espontàniament i per separat. D'una banda, la recentralització de l'Estat per la via de la renuncia de competències plantejada per alguns gestors autònoms (no per les autonomies com falsament es diu, ja que cap s'ha pronunciat via referèndum, ni tan sols, via parlamentària), i d'altra, el futur de les diputacions, i consegüentment de l'utilitat de les províncies. Mantinc que és un únic debat. El del model administratiu, organitzatiu i de poder polític de l'estat.
No és casual, que els primers en proposar un retorn a l'Estat jacobí siguen els mateixos que reclamen la permanència de les Diputacions i ben evidentment de les províncies. I ho fan des d'un discurs tan profundament espanyolista com ignorant. Perquè haurien de saber aquells que reclamen la cessió de competències cap a l'Estat, des de postures “d'espanyoleitat” que el model que proposen és una importació de França. I no haurien d'ignorar que això de les províncies és invent d'un reconegut afrancesat , Francisco Javier de Burgos y del Olmo. Polític, periodista, i traductor espanyol conegut principalment per la seva participació en la divisió territorial d'Espanya en províncies. Este bon senyor, quan la Guerra del Francés passà al servei de l'ocupant, com si diguérem a la França de Vichy. Ocupà diversos càrrecs a Andalusia, i al 1812, va haver de fugir a França.
Va tornar a Madrid el 1819, i el 1822 va ser nomenat director d'El Imparcial, diari de tendència “afrancesada”. Va anar ocupant diferents càrrecs en l'adminsitració espanyola, i va ser com a Secretari d'Estat del Ministeri de Foment sota les ordres de Cea Bermúdez, des d'on establí la divisió territorial de les Províncies d'Espanya.
El decret de 30 de novembre de 1833 que mana fer les províncies estableix de forma clara, que són una divisió d'entitats històriques, així, diu què: “El Reino de Valencia se divide en las Provincias de Valencia, Alicante y Castellón de la Plana”.
Queda palès, que les províncies tenen escassa tradició i curta història i que pretenen esquarterar una realitat identitària preexistent. Per dir-ho de manera entenedora un senyor de Fondeguilla, el 1350 era valencià. El 1750 valencià i espanyol. Però només és oficialment valencià, espanyol i castellonenc des de 1833. I encara no sap gaire bé, que li aporta ser “castellonenc”, que no li ho puga aportar ser valencià.
Una pregunta que toca fer-se, és per quina raó, quan amb la Constitució de 1978 es donà pas a l'anomenada Espanya de les Autonomies, recuperant així l'estructura històrica (excepte en el cas de Madrid i potsér algun altre), no es va decidir la dissolució de les províncies? Cal no oblidar, que en el procés preautonòmic, les competències que anava assumint el Consell, eren cedides (no sempre de bon grau) per les Diputacions. Més encara, les autonomies uniprovincials han vist reconvertir les Diputacions en Parlaments autònoms. Evidenciant-se per tant, el possible conflicte de comptències entre els nous ens autonòmics i els provincials. I l'elevat cost de manteniment d'una arquitectura adminsitrativa excessivament farragossa, i amb excés de càrrecs polítics.
És possible que en l'Espanya unívoca del segle passat, les províncies tingueren un sentit de descentralització administrativa, però establert el sistema autonòmic com model organitzatiu, deixen de tindre sentit. És per que les províncies no tenen sentit, que sobren les diputacions. No a l'inrevés.
La província només serveix a interessos de fraccionament nacional. Planteja (i és una cosa molt meditada) enfrontaments entre “provincians”, que alimenta eixe discurs desintegrador de “sóc de Castelló, no valencià”, de fàcil rèplica amb un “sóc de Betxí, no de Castelló”. Per això coincideixen els qui volen buidar de competències les autonomies amb els que defensen la permanència de les Diputacions i Províncies. No oblidem que El nom província es d'origen romà. Es creu que ve del llatí pro ("abans") i vincere ("conquerir"). El significat aproximat és el de «territoris per conquistar». A mesura que anaven conquerint territoris, els romans van organitzar el seu Imperi en províncies.
No estan bojos estos romans. I a Madrid ho saben.
2 comentaris:
Una molt bona entrada, Enric.
Trobe que has explicat molt bé el "sentit" de la divisió provincial i perquè alguns partits polítics (com el PP i el PSOE) són partidiaris d'esta divisió administrativa que fonamentalment aprofita per a dividir les nacionalitats històriques com la nostra i pretén fer-nos creure que els habitants de la província de València i els de la província de Castelló tenim les mateixes coses en comú que els habitatants de la província de Conca amb els de Girona, per exemple.
La Constitució de 1978 és molt flexible en matèria territorial i, per això, manté les províncies al costat de les autonomies. De fet, no es preveia llavors que tot l'Estat esdevindria autonòmic, sinó únicament els catalans, bascos, gallecs i algun altre. Des de la perspectiva actual (2011), però, és evident que el model autònomic s'ha imposat a tot arreu i, per tant, és lògic que plantegem la qüestió de la necessitat de les diputacions.
D'altra banda, la divisió provincial espanyola és encara una miqueta més antiga. De fet, van ser les Corts de Cadis, durant la guerra napoleònica, les que van decidir d'organitzar el territori espanyol en províncies, per tal de superar la que per als liberals de l'època suposava divisió arcaica en regnes, pròpia de l'Antic Règim. A més, no hem d'oblidar, que en aquell moment es va dividir el Regne de València no en tres, sinó en quatre províncies, incloent-li la de Xàtiva: si fa no fa, les hui en dia conegudes com a Comarques Centrals. Aquest model és més proper a l'organització territorial de l'època foral, amb les Governacions de València i d'Oriola i les Lloctinències dellà Uixó i dellà Xúquer.
Publica un comentari a l'entrada