La figura del Cap de l’Oposició és, si no estic enganyat, una tradició britànica, que serveix per donar un cert pes protocol·lari al perdedor de les eleccions. Òbviament, té sentit en un sistema bipartidista, però menys en un de multipartit. Si mal no recorde, va ser el President Felipe González qui va conferir la condició formal (que no legal) a Manuel Fraga Iribarne.
A Catalunya s’ha legislat. La llei 13/2008 de 5 de novembre de la Presidència de la Generalitat i del Govern crea la figura. I com el Parlament català té fins a sis grups i subgrups, sembla evident que la figura, que formalment i legal, correspon al portaveu socialista, està un poc sobredimensionada. Vull dir que l’oposició és molt plural. I segurament la senyora Sánchez Camacho considera que la seua oposició és millor que la que fa el PSC-PSOE, i el mateix pensarà qui lidere (els jure que ara mateix no sé qui és, però ells tampoc) ERC, o ICV, o SI, o C’s o Laporta que no sap si va o bé.
Dic això perquè l’altre dia, en el ple d’investidura com a alcalde de la ciutat i terme de Castelló d’Alfonso Bataller, el representant socialista va referir-se al seu grup com el “principal de l’oposició”. És el més gran, és cert, malgrat la brutal davallada de maig i malgrat que per diversos motius encara no han estat mai junts els nou electes, són el grup més nombrós. Però... el principal partit de l’oposició?
Pensem-hi. Certament, el socialisme local segueix pensant que ells són el millor referent de l’oposició a la ciutat. Malgrat haver perdut 10.000 vots. Malgrat haver perdut tres escons. Però clar, tots eixos “malgrats” ells els compensen amb el convenciment que no és més que una transferència temporal a altres formacions menors, creuen que els vots els hi pertanyen. A sobre, presumptuosament pressuposen que en cas de necessitat hi tornaran o, en el pitjor dels casos, tots els altres partits de l’univers progressista els hi donaran després de fer una reverència, si els hi falten per formar govern. En tot cas, tot això dóna per un article sencer, igual la setmana que ve...
Ara el que vull subratllar és que el socialisme es considera a si mateix com el principal referent de l’oposició. Tot i que siga l’únic partit de l’oposició que es desinfla, com diuen es va desinflar un pit d’Ana Obegón, a no sé quants peus d’alçada.
Segurament Carmen Carreras deu considerar que l’oposició més novadora, més radical, més singular i més esquerrana, és la que fa ella en nom del seu grup. I segurament considere, no ho sé, no n’hem parlat, que el seu model opositor és el més potent, i per tant la millor oposició.
I el BLOC? Com és lògic, nosaltres també considerem que la nostra línia política, el nostre model d’oposició, és el més adient, per desgastar un govern com el popular, alhora que es construeix una alternativa en positiu, realista, assenyada, sincera.
Dissabte, en eixir del debat d’investidura de l’alcalde Bataller (encara em costa fer-me a la idea) un periodista em va dir: “Enric, hui has deixat clar que tu eres el vertader cap de l’oposició”, i després em va explicar com d’encertat li havia semblat el to i el contingut de la meua intervenció.
No se’ns pujarà al cap. Nosaltres mantenim que no hi ha un cap de l’oposició, per la senzilla raó de que no hi ha una oposició. Si no comptem l’oposició interna del PP, n’hi ha tres. I això precisament és el que la fa més poderosa. S’enganyarà, i no reeixirà, qui pretenga estratègies comunes. Estarem d’acord en allò que coincidim, i dissentirem en allò que calga. La pluralitat és un valor positiu irrenunciable. Que ningú no espere fronts comuns. El sentit comú no ho aconsella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada