No es pot dir que els meus articles siguen especialment elaborats, o doctes, o saberuts... ho sé. I no ho lamente, és el to en el que em trobe còmode. I encara que sé que excusatio non petita, accusatio manifesta, dic això com anunci d’un article, este, especialment lleuger. Però és que és estiu.
Com sóc molt pesat i ho explique tot, segurament ja saben que estos darrers tres anys he dedicat una part important del meu temps (i del de la meua família) a fer una llicenciatura en la UJI. Tot ha anat bé, i a juliol vaig fer el darrer examen. Bé està.
Però ara que ja ha passat vull donar les gràcies a la gent amb la que he compartit l’experiència. Més enllà del professorat, o les divertides cambreres de la cantina de jurídiques, em vull referir a les companyes i companys de classe.
És evident que no sóc Ricky Martin, afortunadament per a ell (i per al seu marit), però tinc un cert grau de popularitat, gràcies entre d’altres coses a esta col·laboració setmanal amb Mediterráneo. Això, i el fet que per edat més bé semblava el professor que un alumne, hagués pogut convertir-se en un element desestabilitzador del meu pas per la facultat. Una incomoditat per a mi, i per les companyes i companys, que hagueren pogut, més o menys involuntàriament, no reconèixer-me com a “un del seus”. Lluny d’això!
Al llarg d’estos anys, ens hem passat apunts, hem fet treballs de grup que hem exposat, també en grup. Hem compartit hores (i hores, i hores, i hores) d’estudi. I hores (i no tantes, però també moltes hores) de cantina.
I per damunt de la col·laboració, diguem-ne, acadèmica, vull subratllar el grau d’intimitat (púdica, això sí) que s’ha produït amb bona part de la classe. Això ha estat fonamental per algú com jo, que feia 20 anys que no xafava una facultat, i que vaig començar amb cert desconcert i no pocs nervis.
Xiques, i xics, ha estat fantàstic trobar-vos. M’heu fet el camí més planer. Als que encara no heu acabat, ànim. I als que ja només vos falta, com a mi, pagar (el caríssim) títol, felicitats. I a uns i altres, recordar-vos com hem quedat. A setembre, soparot. Ja no necessitem excusa per quedar, crec que d’això li’n diuen amistat. Gràcies per ajudar-me a créixer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada