22 de febrer, 2010

"RIQUESA I EQUILIBRI SOCIAL" - COPE Castelló - 22.02.10

Vam protestar i molt, contra els models de contracte laboral del govern Aznar, que precaritzaven els llocs de treball. Tampoc no era una novetat del govern conservador. El govern de González, també va canviar modalitats contractuals, amb el poc sorprenent resultat de veure com desapareixien milers de contractes fixes, i es substituïen per contractes temporals. Uns "acords" empresari-treballador, imposats pels primers, que abarataven els comiats, i estalviaven pagar antiguitats. Ens queixàvem, dic, perquè els models de contracte, lluny d’assemblar-se al model alemany (d’on volen copiar-se, això si,el model de pensions), feien de més en més vulnerables els treballadors. Però els treballadors complien el precepte bàsic per ser-ho, treballaven. Poca broma. Castelló tenia tasses de desocupació tècnica tendents a zero.
Ara, als socialistes, els hi toca bregar amb una crisi global de la que fóra injust culpar-los en exclusiva, però què han agreujat, maldestres com són. No van saber preveure la crisi, no van saber governar quan les coses anaven bé, van buidar les caixes públiques amb regals estúpids i socialment injustificables, com les ajudes a tant alçat per qualsevol cosa. O aquella promesa inaudita de retornar 400 euros a tothom. Uns incompetents. Uns temeraris. Un govern d’aficionats, que intenta surfejar l’ona de la crisi, però s’afona irremissiblement, i amb ells ens ensorra, ens arrossega, ens ofega a tots. El govern central alimenta la crisi econòmica, no l’atura. No l’eixuga.
El PP va significar males condicions laborals, el PSOE atur. I si he de triar entre el treball en precari i el subsidi, triaré el treball en precari sempre. Sense discussió.
És veritat que el que m’apresto a dir, em resultaria més senzill de dir si fos un analista, que ara, que sóc un polític en actiu; però si el BLOC no em permetés ser honest dient el que pense, no podria seguir en el partit; i si no fos honest i digues el que pense, el BLOC no em voldria dins. Així què dic, allò que honestament pense, i és que els conservadors generen riquesa, i els socialdemòcrates drets cívics. Però mentre els primers són incapaços de generar drets socials, els segons resulten incompetents per generar riquesa, si m’apuren, fins i tot per gestionar-la. No he aprofundit prou en el tema com per donar-li a esta afirmació un caràcter universal, però referint-me a l’espai espanyol, ho dic i ho mantinc. La dreta genera riquesa, l’esquerra no. L’esquerra genera benestar social, la dreta no. Supose, que com en tantes altres coses, la virtut està en trobar l’equilibri.

20 comentaris:

Sergi ha dit...

Enric, eres massa benèvol titllant al PSOE d'esquerres.
Les esqueeres si poden generar riquesa, però una riquesa sostenible i no tan drepredadora; el problema ve quan ens tenen acostumats a que la riquesa sons diners fàcils i ràpids.
Crèixer per crèixer no és sostenible, ara creixer per a assegurar un benestar i millor futur per a tots, si.
S'ha abusat i dixat abusar del sistema, i d'això només n'han tret benfici els de sempre.
Si eixe sistema no s'adequa per a que tots creixquem "sin prisa, pero sin pausa" acaba pegant-se la "batacà" que ens hem pegat. I entre els conservadors que aposten pel sistema depredador i els sociates que no saben gestionar el sistema, si no que el gestionen igual que els conservadors i damunt el sagnen, jo em quedo amb el sistema de l'esquerra: reconduïr el sistema per a fer-lo profitós per a tots, que la riquesa arribe a tot qui vullga treballar, en definitiva, que ningú puga fer el que vullga sense control i que eixe control assegure l'estat del benestar.

Enric 2 ha dit...

Sergi, t'aplaudisc.

Nomdedéu ha dit...

Jo sóc més lent que Enric 2, t'aplaudiré quan entenga a quin sistema et refereixes. Pots posar un exemple?

David ha dit...

Jo n'hi ha una cosa que no entenc: per què dius que els polítics conservadors generen riquesa. Jo no estic d'acord. La riquesa que se generà durant els governs del PP va estar basada en l'endeutament dels treballadors de clase mitja que s'endeutaren per a tota la vida per tal de comprarse un pis de 30 o 40 milions de pesetes. Això no és crear riquesa, això se diu especular i canviar els diners de mans.

Haurien creat riquesa si durant els governs del PP s'hagueren creat empreses productives o el teixit d'empreses productius que existia previàment s'haguera reforçat. Però en realitat les empreses industrials i productives pergueren pes en l'economia. Les úniques empreses que guanyaren molt varen ser les relacionades amb el sector de la construcció gràcies a la bambolla immobiliària, però això ja se sabia que era pa per a hui i fam per a demà i que més tard o més prompte la bambolla estallaria.

La meua pregunta és: on han anat a parar tots els diners que guanyaren totes les empreses del sector de la construcció durant els governs del PP i la primera legislatura del PSOE?

Si realment hagueren creat tanta riquesa no es trobarien en la situació en la que es trobem.

La situació que comentes de que no n'hi havia atur a la província de Castelló està clar que és pel sector de les rajoletes que està molt relacionat amb la construcció, però ara què, on han anat a parar tots els diners que guanyaren els empresaris del sector?

En quin paraís físcal els tenen?

Sergi ha dit...

Enric, un exemple de sistema te l'ha posat David, el de la sobrexplotació del totxo. Si hi haguera hagut un control previ per part de les administracions i no dixar fer barbaritats urbanístiques (i no en referisc a Marina D'Or) que se sabia que serien insostenibles, probablement avui en dia encara hi hauria construcció.
Exemple: agarra qualsevol poblet menut de l'interior on hi han un parell o tres empreses familiars dedicades a la construcció, on cadascuna tenia tres o quatre treballadors i anaven fent reformes, cases (no edificis de 7 escales) al poble o al poble del costat, etc, avui en dia encara n'estan fent. Menys però estan treballant. Per què? doncs perquè estos pobles no es van posar a "crèixer per crèixer", si no que van creixent a la marxeta.
Fusters, tendes, ferrers, electricistes, bars, granjers,però... no els agricultors, ai! els agricultors...
que els entren els productes més barats des de Chile, Marroc, etc.
Clar, s'han prioritzat uns sectors per damunt uns altres. S'ens ha dit que el totxo dona diners i la agricultura no, que hi ha que dixar que la globalització funcione i que està tot controlat.
Mentida! mentre la bambolla va creixent tots contents, però quan peta sempre ho paguen els mateixos.
Què vullc dir amb això, que un territori funciona quan tots els sectors funcionen; el primari, el secundari i els terciari amb una armonia adequada a les característiques de cada territori.
I al nostre se donen les caractrístiques per a això: tenim agricultura/ramaderia/mineria variada, tenim (teniem?) industria variada, i tenim serveis variats.
No dixem que quan hi haja un filó maten la gallina, anem agarrant els ous i menjem tots.

El taulell, que hi han 200 taulelleres? quantes en funcionen, 80? doncs a eixes animem-les a continuar, les altres 120: tenim naus, tenim polígons, tenim treballadors... animem/incentivem a canviar de sector, que només farà falta canviar la maquinaria.

Bò desprès d'este "totxo" el que vullc dir és que el sistema actual,el conservador, ha fet fallida. Ara li toca el sistema d'esquerres,i amb això no estic dient que s'implante el comunisme, si no que hi te que haver control i planificació, i a cada lloc amb els seus recursos, tindre una gallineta que vaja ponent ous.

Anònim ha dit...

nyas coca!

Nomdedéu ha dit...

brrrrrrrrrrrr. s'ha esborrat tota la llarguíssima resposta. Doncs ara no puc, vos torne a contestar més tard

Nomdedéu ha dit...

Sabia que generaria polèmica. Una part important de la resposta la penjaré demà en l'article que sobre la crisi publicaré a Mediterráneo.
Hi ha moltes coses de les que dieu que compartisc. La necessaria fusió d'empreses en el sector del taulell, per exemple. O l'evidència de que hem patit una economia especulativa i no productiva (sobre això n'he escrit molt).
Ara bé, hi ha coses que dieu que no són del tot així. Espanya té ara un 3% de sector agrari (xifres publicades), i fa 30 anys tenia un 25%. Hem triat ser uns societat industrial, i no hi ha cap país industrial amb un sector agrari del 25% del PIB. És així, per tant, ens agradarà o no, però no és compatible. Eixa idea romantica de tindre de tot, no funciona en el nostre entorn econòmic.
Hi ha un altra cosa certa, i és que el PP va rebre una herencia econòmica lamentable, i en molt poc temps va aconseguir que l'estat acomplis tots els paràmetres de la UE. L'esforç va ser col·lectiu, clar, i uns segur que van patir menys que els altres, però allò va generar riquesa en forma d'ajudes de la UE. El País Valencià va rebre milions d'euros, que amb el PSOE no va rebre, perquè la comptabilitat pública no estava sanejada. Un altra cosa és que els diners vinguts no hagen millorat el suficient la xarxa industrial valenciana, i no hagen repartit benestar. I eixa és la meua crítica.
Però mirem que passa a Andalusia o Extremadura, on governa el PSOE des que hi ha eleccions. Malgrat tenir una balaça fiscal beneficiaria, no han creat llocs de treball industrials, malgrat les ajudes en forma de deute històric andalús, no han creat cap fàbria. Només funcionaris (en tenen molts més que la mitja de l'estat) i subsidis per desocupació, siga agraria o no.
Ho dic a l'article que anuncie, però ho avance, l'origen de la crisi està en la desregulació bancaria dels EUA, i nosaltres patim més per les nostres debilitatas estructurals. PErò ací s'ha socialitzat la codicia. Tots coneixem gent de 42 anys que s'ha venut el pis per endeutar-se en un de més gran, durant 35 anys més. Tots coneixem xiquets de 18 anys amb un BMW comprat amb les hores extres. Jo en octubre portaré cotitzats 32 anys i mai no tindré un BMW.
Llegiu una miqueta més avall el meu artícle "Temps de pragmatisme" on ja advertisc que trobe que qui ha generat el problema no el resoldrà, i que cal una mínima intervenció quotidiana per evitar l'intervencionisme.

Sergi ha dit...

Es que eixes polítiques del PSOE a Andalusia i Extremadura només son una altra gallina morta que ja no dona ous..
Quan jo dic planificar no dic intervencionisme però si com tú dis intervenció quotidiana. Vore que fa falta a cada zona i planificar-la, incentivar una varietat de treballs que en quan en falle un no arrastre als altres.
Mira el cas de Marie Claire, en fer fallida a Vilafranca, hi ha mitja comarca penjant d'un fil. La gent va abandonar els camps i se'n va anar a la fàbrica, i ara que? li donen 2 milons d'€ per a que no falle i al cap de 8 mesos un ERO.
Això hi ha que castigar-ho, però no és la sol·lució. Lo problema està en la estructura comarcal, massa monodependència d'un sector.
Al no funcionar tampoc l'agricultura i el turísme d'interior està dixat de la ma de Deu, se'n aniran tots fora a treballar no se on, amb lo qual la roda del diner s'ha trencat; tancaran tendes, ferrers, fusters, electricistes, paletes, etc, que també fugiran al no tindre treball.
Si s'hagueren millorat les comunicacions, si s'haguera incentivat la diversificació industrial, si s'ahgera donat suport a la agricultura, si s'haguera ajudat al turisme d'interior... n'hian tants "si s'haguera" que ara no se sap com eixir, hem fet tard... o no.
Tot depen de com encaminem el futur. I jo crec que és compatible la diversificació, tot és qüestió de planificar-la. Franco (si, eixe dictador) va alçar un pais despres de la guerra planificant, (esta clar que amb unes maneres molt dictatorials) però ara, si hi ha consens de tots es pot tornar a alçar.
La crisi ens ha vingut dels EUA, però ens ha afectat més degut a la desestructuralització que patim. A CS on hi havia atur zero, hem passat a les taxes més altes d'atur, i això s'ha degut als monocultius. I a creixer descompensadament i massa ràpid.

Nomdedéu ha dit...

ho compartisc textualment

Enric 2 ha dit...

Veig que èsteu diagnosticant la malaltia, però ara quina medicina donem al malalt? A més, quan el malalt no pot esperar, està a l'UCI i empitjora cada dia. O traduït al nostre cas: hi ha massa famílies que no poden esperar durant gaire temps, perquè estan a l'atur tots o almenys un dels seus membres, les hipoteques s'han de pagar tots els mesos, potser també algun préstec per al cotxe o els cotxes, i a més s'ha de menjar tots els dies.
Així doncs, què es pot fer? Però sobretot, què es pot fer a curt (o almenys mitjà) termini?
Ho pregunte perquè si coneguera la resposta ja l'haguera donada. Encara que se m'ocurreix una "píndola": amainar l'administració pública, i no parles dels funcionaris de carrera (els que han opositat), sinó dels polítics i els seus assessors, de despeses superflues, d'eliminar administracions intermèdies (les províncie si les diputacions), d'unificar departaments (enlloc d'una conselleria de cultura i una altra d'educació, només una, així amb totes les possibles), d'unificar municipis massa menuts que no poden donar tots els seus serveis o que formen conurbacions (les Valls, per exemple), dur un control per part de la Generalitat o d'instàncies superiors de les despeses dels ajuntaments (el tema dels animals morts dissecats no és d erebut en estos moments)...
Amb això ens estalviaríem un grapat de diners que es podrien dirigir a crear riquesa en aquells sectors que han demostrat que ho saben fer o en aquells sectors estratègics que es necessiten que continuen funcionant; això sí, amb una tutela per part de l'administració pública, no es tracta de donar i els diners i ja està.

Nomdedéu ha dit...

Bé és una opció. Vaig a jugar a desmuntar-la, només pel gust de polemitzar, i també, perquè cada vegada que algú troba que la solució és llevar polítics i assessors, s'alimenta el discurs antipolítica, que en democràcia, amaga en molta gent un discurs anti democràcia.
Vegem. Creus que Camps no donaria el vist i plau als animals dissecats? Clar que el donaria. Per tant, la solució no val. A més, siguen cert que és una despesa indecent en este moment, és quantitativament insignificant dins del pressupost. Cert és que 100 insignificancies sumades fan una barbaritat.
Sumar dos Conselleries (o ministeris)serveix per tenir un conseller menys. Res més. Els funcionaris de carrera, com bé dius, seran els mateixos. I els directors generals i secretaris autonòmics també. Uns per cultura i uns altres per educació. Cada negociat tindrà el seu. Ens estalviarem un sou de conseller i un cotxe oficial.
Sumar tres poblets tampoc crec que resolga gran cosa. Possiblement puguen donar millor servei, però no veig l'estalvi. Els funcionaris seran els mateixos, i els politics d'eixos pobles, lluny de cobrar, sovint es hi costa diners.
Bé està que desapareguen les diputacions, però la seua faena la faran les conselleries, i igual tindrà costos.
A mi em sembla necessari, imprescindible, una regulació de la res pública. Limitar el nombre d'assessors en funció d'habitans, i fer el pròpi amb els sous d'ells i els polítics. No ho dic ara, ho he presentat com proposta al meu ajuntament sense èxit. Però la solució econòmica no està en rebaixar el sou dels polítics (que en tot cas caldria fer-ho, si cal, per raons ètiques, no pel que realment significa. La meua proposta és que cada polític guanye el que val al mercat, el que figura en la seua darrera nòmina abans de ser càrrec electe).
Només amb el que cobra com comiat blindat algun dels executius que ha arruinat el seu banc, estalviaries més que amb la majoria de les teues propostes.
Els polítics tenim la culpa de no fer un marc legal que impedisca algunes pràctiqus, però rebaixant-li el sou a Camps, Zapatero i a mi mateix, no crearem llocs de treball.
La mala gestió de la Diputació de Castelló, per exemple, no és tant culpa de la diputació com institució obsoleta, sinó de qui la governa.
Per eixa mateixa teoria, jo proposaria transferir més competències i fer desapareixer ministeris, un darrera l'altre, fins que no en quede cap.

David ha dit...

A mi em sembla molt fort eixa afirmació teua de que els governs conservadors creen riquesa i acte seguit expiques que varen crear riquesa perque vàrem rebre moltes ajudes de la UE.

Rebre subvencions d'altres països més rics de la Unió Europea és crear riquesa?

Com pot ser que siguem tan simples com per a pensar que rebre subvencions és crear riquesa?

El problema d'Andalusia, Extremadura, Castella la Manxa i Castella i Lleó (que per cert també està governada pel PP) no té res que vorer amb que estiguen governats pel PSOE. La indústria del País Valencià no la va crear el PP, ni Franco, existia anteriorment, des del segle XIX, gràcies a l'esforç de molts empresaris particulars que arriscaren els seus estalvis per a crear empreses industrials que vàren funcionar i han continuat funcionat fins ara (molts també fracasarien en l'intent).

Mentrestant els habitatnts de Castella no necessitaven crear empreses perque tenien la cultura de viure de les colònies i la distribució de la riquesa eramolt diferent a la del País Valencià, Catalunya i Balears. Ells no tenien clase mitja ni burgesia.

Amb eixes condicions no es podia donar la revolució industrial que se donà en el País Valencià.

I quan les colònies s'independitzaren, digueren: "i ara que fem? Doncs anem a viure dels regnes de l'antiga corona d'Aragó que tenen una economia productiva que dona molts beneficis i nosaltres a continuar vivint del conte"

No t'enganyes, la "riquesa" del País Valencià no ha segut gràcies a l'expeculació, ni als governs del PP, ni a la bambola inmobiliària, ja venia de lluny.
I la "pobresa" d'Andalusia.
Extremadura, Castella, etc. no ha sigut per culpa dels governs del PSOE, ja venia d'abans.

Enric 2 ha dit...

A mi també me va la marxa i la polèmica, per això continue. No obstant, abans de res, he de dir que unes propostes com les que he fet no es poden quedar, lògicament, en un nivell d'anàlisi tan superficial com el que he fet. A més, he d'afegir que en cap cas he anat en contra dels polítics ni dels seus sous (crec que això ni ho he esmentat).

Be, doncs. Tu mateix has dit que les diputacions són organismes obsolets, al que jo afegisc que decimonònics i preconstitucionals. El que fan ho podrien fer les Conselleries, i l'estalvi estaria en assessors, sous dels diputats (crec que n'hi ha més d'un miler a tot l'estat, així que multiplica l'estalvi que suposaria), peròi tam,bé de manteniment d'edificis, calefacció, aire condicionat, etc.

Assessors. Jo sí que m'opose a assessors amb nòmina. M'explique. crec que un regidor d'un poble com Atzeneta del maestrat o del Ballestar no és més sabut que l'alcalde de Castelló (o potser sí), però el primer no té assessor i el segon sí. Per què? Perquè el segon viu en un municipi amb més pressupost i s'ho pot permetre. També és veritat que el segon té més serveis que oferir que el segon, però les grans ciutats solen comptar amb consells que poden aconsellar i més funcionaris que poden assessorar en temes concrets. L'Ajuntament de Castelló, a més d'un secretari general i un interventor (o interventora, no sé) té mlts mé stècnics que qualsevol ajuntament de les comarques del nord, més que res pel nombre d'habitants i els serveis que els han de donar. Això no vol dir que si en un tema molt, molt concret no es puguen demanar consell o assessorament d'un expert en la matèria.

El tema de la unificació de conselleries o ministeris. Si elimines una conselleria o dos perquè la juntes amb una altra, a més del sou del conseller o dels dos consellers t'estalvies el/s cotxe/s oficial/s, la seguretat, però també el lloguer de les conselleries, que al final de l'any són una pasta.

Uff, i he de deixar-ho estar que la meua filla vol vore Pocoyo. Cagon l'all. Demà seguiré.

Nomdedéu ha dit...

Jo tinc sort, la meua ja dorm. així que diré dues coses. a) sobre els assessors vaig escriure un article no fa gaire que venia a defensar el que tu dius. b) sobre les diputacions. Preconstitucional no és res. Els Ministeris, o el municipis també són preconstitucionals perquè existien abans que a Constitució. I la constitució quan parla de l'organització territorial, parla de les provincies i de les Diputacions com l'organisme que les regula (art 141.2. Són, per tan, plenament constitucionals. Per fer-les desapareixer caldria modificar la constitució.

David. Dic el que dic, no el que dius que dic. He dit que gràcies a la riquesa que es va crear, amb el sanejament de la comptabilitat pública, es van aconseguir ajudes de la UE. I gràcies a eixes polítiques determinades, els diners de la UE van serir per fer infraestructures. Moltes al País Valencià. I això és riquesa.
Així que és possible que siga simple, però no per això.
Crec que alimentes molt bé alguns els mites del nacionalisme, que haurem d'anar revisant. Com la industrialització del País Valencià, que és més que discutible en el XIX on tu la situes. Més enllà d'un intent a l'Alcoià amb el tèxtil no es troba gran cosa, i dic intent, perquè a sobre ens vam enganyar de producte tèxtil. Però bé.
No sóc gens simple ni m'enganye. Mantinc tot el que he dit. Si en 30 anys de governs socialistes ni Andalusia ni Extremadura han millorat les seues condicions industrials (i no ho han fet), i no han creat economia productiva (i no o han fet), i han engreixat la funció pública per damunt de la mitjana (i ho han fet), i les cues de l'atur (i ho han fet), alguna responsbilitat en tindrà el govern dels darrers 30 anys. No són 4 ni 8, són 30 anys i centenars de milers d'euros de subvencions, ajudes i inversions. Van tenir un AVE que el meu país encara no té, per exemple. L'Expo de Sevilla és un solar. No hi queda cap empresa. I si el govern valencià és responsable de que la Ford d'Almussafes no sé què, el govern andalús és reponsable del que passa allà.
Amb tot, David, puc estar d'acord amb una part substancial del teu discurs. Això de les colònies, l'esforç emprenedor de la societat valeciana... Si. Però la història és viva i continua. No pots fer una foto fixa del que va passar el XIX. La història explica només una part, l'origen del problema, si vols, però la realitat és que en 30 anys de majories absolutes ininterrompudes, el PSOE no ha generat riquesa on ha govenat.
Tampoc n'ha generat ací el PP. Cert.
El que dic és que els governs centrals d'Aznar, senyor al que personalment mai no votaria i que no suporto, van sanejar l'economia i es van crear milers de llocs de treball, i la gent vivia millor. I els governs del senyor Zapatero, al que jo tampoc votaria mai, han creat misèria econòmica.
El segon ha potenciat i reconegut drets socials, el primer no.També és cert que no va recular en cap, però no vam avançar.
És el que he dit, i ho continue pensant. I si tu creus que la meua anàlisi és simplista, segurament tens raó. És tan simple com el que fa la majoria de la gent.(I no pocs economistes, per cert)

Sergi ha dit...

Ara gosaré proposar algunes sol·lucions per part de les administracions:

PlanE: S'ha fet un pla per a reduïr l'atur, donant diners a les poblacions en funció dels habitants. Molt bé, però son llocs de treball temporals i pocs. Que hem guanyat amb això? doncs que els ajuntaments han pogut fer obres que no hagueren fet mai amb els seus pressupostos; això que guanya la ciutadania.
Però això només és un parxe per a tapar forats durant uns mesos i desprès que? que els ajuntaments continuaran endeutats debent diners a les empreses proveïdores.
Posats a donar diners, millor si eixos diners hagueren segut per a reduïr el deute públic, i així pagar a l'electricista que se li deuen les faroles arreglades fa 6 mesos, a l'obrer públic que ha tapat los forats de tal camí, al llanterner que s'ocupa de la fontaneria dels edificis públics, etc, etc, etc.
Que haguerem guanyat amb això?: liquidesa per als que encara treballen amb la consegüent no pèrdua de més llocs de treball.
Hi ha empreses que que aguanten un deute d'algun ajuntament de fa més de dos anys.

Plan Confianza? confianza cap, es van comprometre a anar pagant les certificacions com a molt tard als 2 mesos; hi han obres certificades des de fa més temps que encara no han rebut els diners. Per tant falta de liquidesa de les empreses que n'executen alguna d'este pla i que s'estan quedant sense liquidesa per a pagar als treballadors.
Damunt a este pla no estava la clausula d'agarrar gent de l'atur; només ha segut una rabieta del Consell per a "i jo més".

No pot ser que les administracions siguen les primeres en deure diners. Una empresa privada pot fer fallida per mil històries, però l'administració no. No és de rebut, per això hi ha que sanejar-les i a partir d'ahi planificar el creixement.

La injecció de diners als bancs per part del govern estatal, em sembla bé per a que no acabarem en un "corralito", però desprès s'ha de assegurar que la liquidesa arribe a la gent i si no que en compte de donar diners a ls bancs que condenen les hipoteques dels menys afavorits i llevar-los càrregues que els poden dixar sense sostre. Amb 14.000 milions d'€ que van injectar als bancs, quantes hipoteques es podrien pagar? la gent no deuria diners i podrien fer circular la roda del comerç.

I hi torno a lo mateix, hi ha que fer que el diner rutlle, però s'han de controlar els filons, no siga cas que matem la gallineta i ens quedem sense ous; però per a això l'administració té que ser la primera en no impedir eixa roda del diner.

Respecte als sous i demés: d'aministració la que faça falta, ni més ni menys, però planificada, solvent i efectiva; diuen que fan falta 600 metges a la nostra provincia, bé, podriem repartir-los fent més hospitals a l'interior i que eixos metges es queden a viure a l'interior fent rutllar diners per eixes zones; dotar eixos hospitals amb aparells que no facen vindre als malalts a fer-se les proves a la capital i així eixos diners que es gasten en baixar, rutllar-los als seus pobles.
Quanta gent baixa a CS a fer-se la dialisi? molta, i baixen amb diners subvencionats. Doncs invertim eixos diners en centres de dialisi a l'interior.
Més planificació.

David ha dit...

Les diputacions no sé si seràn pre-constitucionals o no, però són una administració més, inútil i innecessària que cal abolir com més prompte millor perque no aprofiten per a res. La proba més clara és que les comunitats autònomes uni-provincials no ne tenen i no passa res. De la mateixa manera que el Senat és una altra institució que podria desaparèixer i no passaria res.

Per una altra banda m'agradaria que explicares en què te bases per a dir que la industrialització del País Valencià és un mite del nacionalisme. Si això fora així com podria ser que n'hi hagueren tantes empreses industrials al País Valencià
És que les ha creat el PP amb diners de la UE?

No entenc que vols dir amb això.
Has anat alguna vegada a un polígon industrial del País Valencià a les hores quan entren o eixen els treballadors de la feina?
Si tot això es un mite com és possible que se formen eixes cues? Què fa tota eixa gent entrant i eixint dels polígons industrials?

Has estat en un polígon industrial d'Aragó, La Manxa o Extremadura per exemple? No t'has adonat de que en eixes comunitats autònomes no n'hi ha ni la meitat d'activitat industrial que al nostre País?

De veritat penses que la industrialització del País Valencià és un mite?

Aleshores d'on eixen els més de 8000 milions d'euros que transferim a l'estat tots els anys?

No t'equivoques, les empreses industrials no les creen els governs, al menys la inmensa majoria de les empreses productives no les creen els governs, les crea la iniciativa privada. No importa de quin color polític siguen els governants.
També va estar governant Franco durant 40 anys a Andalusia i no es pot dir que creara molta riquesa ni empreses productives (i no crec que els governs franquistes puguen ser acusats de socialistes), no té res a vorer. Els governs de dretes no creen riquesa, la riquesa la crea el poble, els empresaris i els treballadors amb molt d'esforç. Justament la majoria de sectors industrials forts del País Valencià (el joguet, el moble, la ceràmica, el calcer, etc.) han anant reduint-se durant els governs del PP.

Nomdedéu ha dit...

David, o no m'explique o no ho vols entendre. Dic que és un mite que forem un país industrialitzat al XIX. Això és el que he dit. En que em base? En la història econòmca d'este país, en la que, per cert, vaig treure un excl·lent l'any passat. Un 9 concretament.
No només he anat a polígons industrials, sinó que he treballat a la inústria. La conéc raonablement bé. I hui, el País Valencià continua sent poc industrials. Només cal vore el PIB. Quina part ve d'indústria, quina del sector serveis, quina de l'agricultura...
Tant de bo tinguerem encara més indústria. I és evident, i també n'he escrit bastant i n'he parlat més, que este país nostre la indústria que té és filla de l'esforç particular des emprenedors, de les famílies. No d0ajudes públiques.
Ens hem inventat sempre la nostra economia. Exportavem a Europa abans de saber que Europa era un mercat. A Castelló vam tenir cànem, i quan la marina va deixar de comprar-lo per fer cordes, ens vam dedicar a l'arròs, després a la taronja. Al taulell bàsicament les darreres dècades. Hem inventat i reinventat el nostre futur mil vegades. I en altres zones del país, com apuntes tu, tenim calzer, joguets o mobles.
Necessitem un esforç tecnològic per fer la nostra indústira més competitiva. Només amb la transferència tecnològica salvarem la indústria.
Dir que és indiferent que els governs siguen de dretes o d'esqueres a l'hora de crear riquesa és, disculp, nega l'evidència.
Per molt quecomprtim que les empreses les creen els particulars, les polítiques fiscals, la creació de sòl indústrial, les infraestructures, la política laboral, etc, depén de la política. I definitivament no és el mateix un govern d'un color o d'un altre, perquè fan polítiques diferents. I supose, que en aiò hi estem d'acord.
I repetisc, que 30 anys de governs ininterromputs de qualsevol signe, són suficients com per exigir responsabilitats. És tepssuficient per canviar estructures, per posar bases per la industrialització, per buscar inversions, per oferir sòl i condicions per que s'instal·len empreses.

David ha dit...

Moltes gracies per la teua resposta Enric, ha sigut molt aclaridora. En realitat els nostres plantejaments no estan tan allunyats.
Esta clar que el Pais Calencia no esta molt industrialitzat si el compares amb Alemanya, per exemple, pero es que no se podem comparar amb Alemanya, hem de comparar-se amb les comunitats autonomes veines a la nostra i esta clar que el Pais Valencia ha segut receptor d'inmigrants del centre i l'interior de la Peninsula Iberica des del segle XIX (no nomes a l'area metropolitana de Valencia, tambe a les comarquues del Centre i del Sud : L'alcoia, Elx, etc.) I tota eixa gent venia al Pais Valencia en busca de feina perque a les seues respectives regions no n'hi havia industria i aci si. Tal vegada no tanta com a Anglaterra, Franca o a Alemania que son els paisos mes industrialitzats del mon. Pero si ens comparem amb altres zones de l'estat es pot dir que el Pais Valencia estava i encara esta, malgrat la gestio economica dels nostres governants que no es pot dir que hasquen ajudat molt a augmentar o mantindre el nostre teixit industrial (Me te igual que siguen politics de dretes o d'esquerres, els dos han estat governant al Pais Valencia i cap dels dos es pot dir que haja ajudat molt a la creacio o manteniment del teixit productiu del nostre Pais. Jo inclus diria que durant els governs del PSOE, la industria ha estat millor tractada, amb la creacio' de poligons industrials fora de les ciutats per a que les industries que estaven dins dels nuclis urbans eixiren fora de les ciutats, la creacio del PArc Tecnologic de Paterna, l'IMPIVA, etc. Feien mes concursos de disseny industrial i promocionaven mes la industria que els governs del PP.

fontdelhort ha dit...

Un llibre sintètic i molt interessant sobre aquesta qüestió és "Equality and Efficiency" de Arthur M. Okun. A grans trets les polítiques d'esquerres (liberals en terminologia actual americana) garanteixen els drets socials, garanteixen la igualtat; les de dretes (conservadores) promouen l'eficiència econòmica, el creixement. Les primeres es preocupen perquè tots tinguem una part semblant del pastís encara que el pastís es faça més menut, les segones es preocupen de fer el pastís més gros encara que no estiga del tot ben repartit. Evidentment cada societat ha de buscar el seu punt d'equilibri entre aquests extrems. Això és la teoria, una altra cosa ben diferent és què fan els partits que es diuen d'un color o d'un altre. La política econòmica del PP valencià dels últims anys, per exemple, no és ni carn ni peix. És un nyap absolut.

Com explica Nomdedéu, en els temps que corren, no cal ser gaire espavilat per a saber què ens fa falta.