UNA VERGONYA FRUIT D'UNA DEFICIENT GESTÓ POLITICA. 31.08.06

A la rotonda d'entrada a la carretera de l'Alcora hi ha un rellotge amb una llegenda TEMPUS FUGIT. L'haurien de posar a l'eixida de Castelló direcció Benicàssim. Seria més adient. Diguem-ho clar, és un problema de deixadesa i desvergonya. Habitualment no gaste este llenguatge, però que 14 quilometres costen una hora d'ebús, mals humors, contaminació i accidents, mereix contundència. Que este problema vinga repetint-se des de fa molts anys deixa amb les vergonyes a l'aire els diferents governs que han passat per la Generalitat, per Mocloa i per este Ajuntament. Ni tenim alliberada l'AP-7, ni el vial interior està en funcionament, ni desdoblada la 340; i sobretot el que no tenim, és polítics capaços de gestionar les nostres necessitats. De vergonya.

"CHILL OUT" Mediterráneo. 31.08.06

Hi ha expressions angleses que s'instal·len amb força al nostre llenguatge. "Chill Out" n'és una. L'hi he demanat a la meua amiga L, que és molt més moderna que jo, que me'n confirme el significat. Em diu que en anglés vol dir refrescar-se en el sentit de relaxar-se, i que per extensió s'usa per definir una zona de relax en un bar o en una zona de concerts. Entesos, gràcies L. Jo sabia que hi ha matinals "chill out" a alguna platja d'Eivissa per refer-se de les nits quasi infinites de música, ball i pastilles d'incerts colors. Havia sentit parlar de flamenc "chill out", i no sé de quantes versions més. Però ara que m'he reincorporat a l'Ajuntament m'he adonat que també hi ha política "chill out". (Per cert, gràcies als amables lectors que han preguntat. Les hores d'avió van ser menys dures del que pensava).
Quan este article vorà la llum quedaran quatre dies de política "chill out". El primer dilluns de setembre tot tornarà a anar a cent per hora, ja ho voran. El mes que ve hi haurà dues sessions plenaries, s'ha de començar a parlar dels pressupostos i, per si algú s'ha despistat, seran pressupostos electorals. Senyores i senyors, enguany la carta als Reis d'Orient s'escriurà d'hora. Els grans partits començaran a fer les seues ofertes, les seues promeses. Ens diran que tenen el suport del govern valencià els uns i el del govern central els altres. Presentaran projectes fantàstics per la ciutat, però a tots ens costarà d'entendre perquè no els han fet en tots els anys que han governat ací o allà. Per això dic, aprofiten ara per relaxar-se. La campanya electoral serà llarga. I em tem que alguns la voldran també dura. Tant de bo, la campanya fora "chill out", per mi no quedarà.

"COMPLEXE DE COLLINS" Mediterráneo. 24.08.07

Eren tres amics, o potser caldria dir tres companys de faena. Però la seua faena, somni de tants xiquets, era d'allò més especial, o potser també caldria dir, més espacial. Eren astronautes. En Neil, el Michael i l'Edwin. Van formar la tripulació de l'Apol·lo 11. Per cert, Apol·lo era el déu del Sol entre d'altres negociats, i la seua germana Artemisa ho era de la Lluna. Molt masclista havia de ser la NASA per decidir que la nau (femení) espacial que havia d'anar a la Lluna (femení), no duguera el nom de la seua deessa (femení) i duguera el del germà (masculí, ell). Bé el cas és que tots tres van viatjar a la Lluna, però només Neil i Edwin, "Buzz" per als seus amics, van trepitjar el nostre satèl·lit preferit. Això va fer que Michael, fent honor al seu cognom exclamara: "Collins! Ara jo no passaré a la història". I si que va passar. Va, fins i tot, donar nom a un complexe.
Des d'aleshores, es diu, ho dic jo si més no, que aquelles persones que fan un treball fonamental per aconseguir un objectiu, però que després tenen menys ressò públic, pateixen el "Complexe de Collins". En la vida, i la política com activitat humana en forma part, hi ha tots els papers de l'auca per cobrir. No és més important el treball del Conseller que el del Secretari Autonòmic per tal que isca endavant una nova llei. I cap dels dos és més important que el dels funcionaris, tècnics i experts consultats. Però al final, a cada ú li correspon jugar un paper determinat. Sense Collins la missió de l'Apol·lo 11 haguera estat un fracàs, però a la Lluna només podien baixar dos, algú havia de quedar-se vigilant la nau. És època de fer llistes electorals, i tots no podran fer peu a la Lluna.

"MEMFOTISME". Mediterráneo. 17.08.07

Durant massa temps s'ha alimentat l'apatia ciutadana per tal de reduir l'espai de la política als recintes institucionals, fent desaparèixer el paper dels ciutadans a favor d'altres poders no legitimats democràticament. Si a este procés de privatització de la política, li afegim la reducció de l'àmbit de control i participació dels ciutadans, ens trobem una ciutat on els seus habitants no senten com a propis ni els projectes que s'impulsen des de l'ajuntament, ni les decisions de les diferents institucions.
L'objectiu? Convéncer la ciutadania que la democràcia és votar cada quatre anys i prou. Este no és el model social que alguns volem. Cert que hi ha un Consell de Participació Ciutadana, però malauradament, està instrumentalitzat per determinats moviments associatius, hostatges de les subvencions públiques i de la voluntat política dels seus dirigents. I ho demostra, sensu contrario, la recent proliferació d' associacions de veïns amb no gaires afiliats i una clara tendència política, per fer de contrapés a d'altres de signe polític contrari.
Els ajuntaments constitueixen el primer referent públic per la ciutadania. Les polítiques de participació, d'implicació del teixit associatiu, han de garantir l'acció de les persones preocupades pel seu entorn, que treballen per millorar-lo i no formen part dels grans poders. No parlem simplement de democràcia, parlem de qualitat democràtica i de qualitat social. De fer partícips i escoltar la ciutadania més enllà del terreny estrictament electoral. Com deia Toynbee: "el major castic per qui no s'interessa per la política és que seran governats per persones que sí que s'hi interessen".

"CLAUSTROFÒBIA". Mediterráneo. 10.08.07

Estic neguitós. Escric des de l'aeroport Charles de Gaulle. Ja fa tres Sudokus i mig que espere que ens avisen per embarcar. D'ací a pocs minuts he de pujar a un avió en el que passaré 16 hores sense escales. No em fa por volar, si és en avió, clar, però tinc claustrofòbia. Sóc claustrofòbic, no és greu, però va a més. Pujar a un ascensor no em preocupa gaire, però passar 16 hores dins d'un avió és excessiu. He dit 16 hores, més de mig dia, dues jornades laborals. Entenen la dimensió de l'angoixa? Segur que els claustrofòbics em comprenen.
Una amiga m'ha dit que no he de preocupar-me, que els avions que fan vies transatlàntiques són enormes: “ta casa cap mitja dotzena de voltes dins de l'avió.” I a mi que m'importa! Qui viatja sóc jo i no la casa. Si, d'acord, he de calmar-me. Respire fondo. Mire a la gent, jugue a imaginar-me on van, i m'adone que és una imbecilitat. Van al mateix lloc que jo! Esperen el mateix avió! Ai! Calma't Enric. Torne a pensar en l'avió i les seues dimensions. No és tracta del tamany. Ja sé que tindré espai per estirar les cames, que una amable hostessa em portarà el “Liberation” i una copa que m'ajude a dormir. Sé que podré aixecar-me si em cal. Anar al vàter sense demanar permís. Em donaran de menjar prou bé (no viatge mai amb Iberia jo), posaran algunes pel·licules (podrien posar “Allò que el vent s'endugué” 6 voltes i encara sobraria temps). La meua claustrofòbia no és tant perquè el lloc siga menut, o incòmode, o que no m'agrade la veïna de butaca. El que m'angoixa és saber que no podria eixir de l'avió si volguera. Em neguiteja no tindre dret a decidir. Crec que és per això que sóc nacionalista.