Una societat com la nostra està en permanent estat de revisió dels seus valors i sap, de forma més o menys conscient, que una societat que rep immigrants ha de tindre ben definits els valors bàsics sobre els quals se sustenta, i ha de reclamar que siguen assumits i respectats, pels autòctons i també pels immigrants. O dit d'un altra manera, que tots, tant els nouvinguts com els naturals de la ciutat, han de tenir els mateixos drets. I el mateixos deures. En democràcia no hi ha drets sense deures, i fora de la democràcia, simplement no hi ha drets.
Vull dir que la millor solució no és el multiculturalisme, amb la seua tendència a la segregació, l'aillament i la fragmentació interna de la ciutat o del país, sinó la integració, és a dir, la incorporació gradual dels immigrants en el teixit social, econòmic, polític i també cultural, conservant el que vulguen conservar de la seua personalitat pròpia, però assumint que ho han de compaginar i fer compatible amb els elements bàsics, culturals i polítics, del país d'acollida. És a dir, assumint que el país d'acollida, i la ciutat on s'instal·len, ha de poder seguir sent un sol poble. Per a que s'entenga, els immigrants tenen drets culturals i nacionals com a persones individuals, però no com a col·lectiu nacional. Com a col·lectiu nacional tenen drets al seu país d'origen. Els romanesos, el grup majoritari a Castelló, tenen tots els drets i per suposat han de tindre també el dret a votar a les municipals, però perquè ara són ciutadans de Castelló, no perquè siguen súbdits romanesos.
Les fotos, els viatges, i les bones paraules no son més que demagògia electoral. Vinga d'on vinga.
Diumenge farà 75 que a l'Estat Espanyol es va reconèixer per primer colp el dret al vot de més de la meitat de la societat, les dones. Fou amb la proclamació de la República, l'abril de 1931, que la igualtat dels gèneres passà per fi a ser una possibilitat real amb l'aprovació d'una nova Constitució.L'article 25 deia: "No podran ser fonaments de privilegi jurídic: la natura, la filiació, el sexe, la classe social, la riquesa, les idees polítiques, ni les creencies religioses. L'Estat no reconeix distincions o títols nobiliaris".Però no fou un camí senzill, Clara Campoamor no va tindre el recolzament del seu partit, el Radical, i només el PSOE va fer-li costat. Tot i que Indalecio Prieto va intentar que els seus correligionaris socialistes votaren contra l'article, i en no aconseguir-ho va cridar aquella tristament famosa frase de "es una puñalada trapera para la República." Les dretes van ser combatives contra el reconeixement del dret al sufragi femení, però l'esquerra també va dubtar. Es veu que això del patriarcat no te fronteres ideològiques. Per que no faltara cap element a farsa grotesca de l'esperpent , el rotatiu "El Sol", el 2 d'octubre del 31 publicava: "La galantería logró un triunfo indiscutible. Virtud española que perdura, para bien del "qué dirán", pese a ciertos jacobinismos que nos sacuden. Pase lo que pase - hay quien asegura otro 14 de abril al revés - resultará lindo que los poetas del futuro canten en sonetos a este 1931, en que los hijos de España se jugaron a cara y cruz un régimen por gusto de sus mujeres." Perquè fins ahí arribà la pocavergonya i la hipocresia d'alguns, que defensaven el dret de les dones a votar, però després les culpabilitzaven dels resultats electorals per no votar el que ells, pensaven havien d'haver votat.De totes formes l'alegria dura poc a casa dels pobres, i l'any 1939, amb el colp d'estat franquista i els subsegüent regim dictatorial, encetarem un nou període de 40 anys on les dones van estar obligades a callar, més encara que els homes.Ha calgut esperar el llarg parèntesi de 40 anys per que les dones recuperen el punt de partida que significà la conquista del vot l'any 1931. Ara 75 anys després és moment de commemoració, però és també moment de reivindicació. No es tracta només de recordar que a l'Àrabia Saudita, Bhutan, Brunei, el Líban o Omà les dones entre els molts drets que se'ls hi neguen està el de
l vot. Això és important, però 75 anys després a Castelló, encara hi ha alumenes femenines de determinades ètnies, que per imposicions paternes desaperèixen del sistema educatiu en entrar a la pubertat. No és possible seguir tolerant que en un estat democràtic i de dret (condicions que van sempre juntes) puguen pesar més determinades pràctiques religioses, o patrons culturals arcaics, que l'escolarització obligatòria. Les dones han de tenir el dret a votar, i han de tenir el dret a elegir. I l'elecció només és possible des de la cultura i l'educació. 
