"NIT A BARCELONA". Levante-EMV.27.08.08

Poc abans de marxar de vacances, en una entrevista televisiva em preguntaven pel manifest en contra de les llengües que no siguen la castellana, signat per un grup d’intel·lectuals, escriptors i personatges. Un dels signants, és escriptor, s’afirma intel·lectual i és tot un personatge. Parle de Vargas Llosa. Un senyor peruà, que es va presentar a les eleccions presidencials del seu país, i que en perdre-les, front a Fujimori, a qui despectivament i racista titllava de “el chino”, va abandonar el país. Després va demanar la nacionalitat espanyola, i se’n va anar a viure a Londres. Ara, des d’allà, amb el passaport a la butxaca, ens diu com hem de viure i parlar. Simptomàtic del coneixement de la realitat lingüística que tenen alguns dels il·lustres signants.
Dic tot això perquè l’entrevistador em preguntava per la situació a Catalunya. Em deia que sembla ser que obliguen a retolar-ho tot en català sota amenaça de sanció. I segons diuen els intel·lectuals, el castellà està quasi bé prohibit i perseguit.
Donada la nostra condició de valencians, hagués estat més lògic, preguntar-me per la situació del valencià a casa nostra. Però l’entrevistador és plenament conscient que el valencià no és cap amenaça per al castellà (ni per el romanès si m’apuren), el seu ús social recula. Fins i tot a Canal 9, que d’acord amb la llei va néixer per fomentar el valencià, i on ara el castellà és ja hegemònic.
No vaig saber que dir sobre Catalunya. Catalans i valencians estem separats per una mateixa llengua, pot ser per això no en sé gaire sobre l’actualitat dels veïns de dalt. Però fa pocs dies he estat a Barcelona, i com sempre que hi vaig em vaig allotjar a un hotel del carrer Ferran. A pocs metres del Palau de la Generalitat i l’Ajuntament, on es suposa habiten els censors. Doncs be, vaig tindre l’absurda paciència de prendre notes. Transcric. Dels dotze establiments dels que en vaig poder llegir el nom des de la finestra de la meua habitació, n’hi havia dos retolats en català, tres en castellà i la resta tots en anglès excepte un restaurant italià que retolava en la llengua de Dant. Vaig parlar amb tres empleats de l’hotel, només un parlava català. Vaig entrar en 6 botigues, i cap dependent o dependenta parlava català. Cap. Tant se val que fora la botiga de Custo, que l’espardenyeria del cantó. Al restaurant on vaig sopar, de les tres persones que em van atendre, cap parlava català i una d’elles ni l’entenia. Vaig entrar en dos bars de copes, ningú em va contestar en català, malgrat que jo els vaig parlar sempre en valencià.
Clar que la meua experiència no té valor probatori, probablement ni estadístic, però en el sector serveis, si més no, al barri gòtic i al Born, els empleats que parlen català (o fins i tot que l’entenen) no supera ni de bon tros el deu per cent. I pel que fa a la retolació, ja ho he dit, guanya l’anglès.
He rellegit el “Manifiesto” , no he trobat cap alerta contra la puixança de l’anglès, que és qui podria fer-li ombra al castellà. I no ho fan perquè ells saben perfectament, que el castellà no està en perill. Ni de broma. No és un manifest en favor del castellà, és un manifest en contra del valencià, del basc i del gallec. L’anglès no els preocupa, els preocupa tan poc, que Vargas Llosa tria Anglaterra per viure, i dir-nos des d’allà, des del més profund desconeixement, el que passa ací, i com hem de viure. I Font de Mora aplaudint!