LA RÀDIO

El calendari, que té el seu caràcter, ha fet que dos dijous seguits (25 i 31), que és el dia que publique a Mediterráneo, siguen festius. De fet no es publiquen diaris. Per això, durant 15dies no faré articles. Com no vull que digueu que sóc un mandrós, penjaré hui, un article publicat al llibre commemoratiu del 75 aniversari de Radio Castellón Cadena SER. Llibre publicat esta maeixa setmana.

La primera radio que recorde era un moble. Un moble de fusta gran amb dos botons metal·lics, la meua memòria diu que de color bronzo. Hi havia una pantalleta de vidre, que permetia vore el dial que corria amunt i avall d’un mapamundi. Translluient un bon grapat de números que indicaven un tot de freqüències dels països més exotics, dels que, lògicament, amb aquell aparell era impossible captar les emissions.
El pare, tenia un transistor d’un pam de llarg, folrat amb cuir marró que habitàva al lavabo, just al costat de la maquineta d’afeitar, d’aquelles que calia canviar-li la fulla de tant en tant.
No ho sé molt bé, però crec que el meu primer transistor el vaig tindre als 9 anys quan vaig anar intern a la universitat laboral de Xest. Si em pregunten, no sabria dir que escoltava. Música supose. Sempre he sigut de natural raret, però francament, no m’imagine als 9 anys escoltant notícies. Entre d’altres coses perquè quan jo tenia 9 anys, les ràdios no donàven noticies, donaven el parte. Era un aparell gris. Per fora i per dins.
Tinc la sensació que la ràdio forma part indissociable de la memòria personal de moltes generacions. Probablement la meua siga la darrera en tindre-la com referent primari. Les posteriors, tenen ja la televisió. Eixe aparell que és com una ràdio en colors, però que no deixa lloc a la imaginació. A la tele t’ho donen tot tan mastegat, que no té cap poesia. De totes formes, la revenja està servida, igual que “Video Killerd the Radio Star”, la Play ha deixat obsoleta la tele per a les més joves generacions. I mentre tot això passa, la ràdio continua sobrevivint al pas i al pes del temps. És amb la ràdio que ens desdejunem sucant les noticies al café amb llet, és la ràdio del cotxe qui posa banda sonora als embusos d’esta cahotica ciutat, i és la veu de la ràdio la que ens ajuda a clucar els ulls, des de la tauleta de nit. Recorde especialment com la matinada del 24 de febrer del 1.981, vaig tancar els ulls més tranquil gracies a la Cadena SER.
Tothom té anecdotes sobre la ràdio. Jo he explicat en alguna ocasió la que tinc més a cor, i que té a vore amb la iaia Pepita, a qui recorde de sempre enganxada al transistor. Li agradava molt la música a la iaia, i sempre tararejava les cançons que emetien a la ràdio. Quan ja era molt velleta, i començava a patir una malaltia que aleshores no sabiem que es deia Alzheimer, em va enviar a comprar-li piles. Això si, va insistir molt que foren “piles de música, no de notícies que són uns pesats.”
La ràdio és especial. La premsa escrita té l’avantatge de la reflexió, de la pausa. Té eixa serenitat que dona el poder allargar un diumenge de matí entre fulls de diari. La ràdio, però, té l’inmediatesa. T’ho expliquen mentre passa. De vegades, un poc abans de que passe. I té encara un altra peculiaritat, és l’únic mitja de comunicació que et permet informar-te mentre fas un altra cosa. Mentre condueixes, ja ho he dit, mentre fas el dinar, mentre passes l’aspiradora (això si, recomane els auriculars, que fins i tot la més moderna de les aspiradores fan un tarrabastall sorollós incompatible), fins i tot, mentre estas llegint un llibre.
Els darrers anys, per la meua eventual dedicació a la política, tinc una relació més directa amb els mitjans. Faig de columnista a alguns diaris, i participe a les tertulies de Radio Castellón i Localia. Jo no era conscient del grau de penetració social que té una intervenció a Radio Castellón Cadena SER, fins que Jesús López em va convidar a ser tertulià setmanal. El que dius arriba ràpidament a qui ha d’arribar. La velocitat de la projecció de les idees, només és comparable a la velocitat amb la que jo parle a les tertulies.