Això no afluixa ni cara a Nadal. Quan no és una cosa, n’és un altra, el cas és no parar. El President Moliner que diu que no li preocupa el debat sobre el futur de les diputacions i el has been Carlos Fabra amb la seua proverbial i florida desimboltura, diu que “muerto el perro (govern socialista) muerta la rabia”. Tot això en un acte en defensa de les Diputacions (per a no estar preocupats s’han molestat molt en muntar l’acte de...”adhesión inquebrantable”) al que estava convidat tothom, però en el que només podien parlar els que hi estaven a favor.
I només dues hores més tard, el propi Moliner anuncia que ha demanat una reunió bilateral Consell-Diputació, al President Fabra, per tal de vore com encaixen les diputacions en l’actual sistema, i en l’actual crisi. L’Honorable li ha dit que d'un tu a tu, tururú. Que el que farà serà una quadripartit entre el Consell i les tres diputacions valencianes. En tot cas, el que queda clar és que preocupats o no, són conscients, al·leluia!, que cal repensar el paper de les corporacions provincials.
I per un altre costat, els estudiants de l’assignatura de llibertats públiques de la UJI, aconsegueixen el que encara no havia aconseguit ningú, seure en la mateixa taula a representants dels partits polítics amb representació i a representants, portaveus, líders... del moviment 15-M. Quan dubte a l’hora de definir els interlocutors, no és per maldat, és perquè ells mateixos es negaven la representativitat. La representant de l’assemblea de València (que va ser candidata al senat, per EU, i no va eixir) va dir només començar: “yo no represento a nadie”, la qual cosa ja dibuixa un escenari confús front als que sabem a quanta gent representem. I el representant de la de Castelló, que va llegir un document aprovat a la seua assemblea. Doncs bé, en esta interessantíssima taula redona, una de les coses que van quedar més que clares és que no podem seguir mantenint, ni democràticament ni econòmica, la duplicitat i triplicitat d’institucions. I l’exemple que va reeixir amb més força va ser el de les diputacions. Una institució sense capacitat de generar ingressos i sense competències pròpies. Per tant, rep diners d’altres institucions, per prestar serveis d’altres institucions. D’això se’n diu mitjancer, i tant se val que siguen serveis públics o taronges, els intermediaris només serveixen per encarir el producte. Per exemple, pagant sous de diputats i diputades (el meu sense anar més lluny) i l’staff, que en el seu conjunt suposen una xifra similar a la que dedica la diputació al pla d’obres i serveis per a tots els pobles. Absurd, no troben? Un company de corporació em va dir un dia: “això que dius Enric, és tirar pedres sobre la teua teulada”, i jo li vaig haver de contestar que era tirar pedres contra el meu compte corrent, però a favor de la meua ètica, i de la teulada comuna dels ciutadans que el voten a ell i a mi.
Doncs bé, això que ho sap tothom, semblen ignorar-ho els qui van imaginar, suspendre per electoralista, i tornar a presentar, la cimera de Cabanes, aquella de nom poètic de cors i batecs.
I com es dóna la circumstància de que qui organitzà tot això és gent intel·ligent, resulta obvi que esta defensa numantina té més a vore amb la cartera de clients polítics i la cartera personal, que no amb les necessitats organitzatives del país i la societat. Així ho vaig explicar en la taula rodona del 15-M, i crec que el grau d'acord era elevadíssim.
En canvi, el representant popular se sorprenia, quan parlava de democràcia participativa, estalvi, racionalitat en la despesa, etc, hi havia somriures sardònics entre el públic. I l'home, tot fent-se l'ofés va interrompre el seu discurs per dir: “hi ha somriures que em fan més mal que una galtada”.
Veges tu! Si creus que les diputacions no són necessàries, no pots parlar als actes oficials que organitza una institució de la que formes part per decisió popular, i si algú somriu quan troba cínic el discurs popular, el renyen. Demòcrates dels de tota la vida, que deia aquell!
1 comentari:
Cal un pla d'acció, coordinar les persones que puguen des de dins ajudar i pactar als despatxos amb el PP, PSPv, EUPV i Compromís un procés a mig termini. Tristement al País Valencià no és tan important la presió pública per tradició sinó que les coses s'han de fer de dalt a baix, així doncs, fem el que calga i fem-ho bé. El primer és buidar-les de contingut i de poder, paralel·lament recuperar les comrques, i després ja desmantellades simplement esperar el moment just però ja no molestaran.
Publica un comentari a l'entrada