
Des de que faig política sempre veig les ciutats que visite amb ulls de regidor. No només per envejar aquelles coses que altres tenen i nosaltres no, sinó també per valorar com bones algunes de les coses que no tenen ells i nosaltres sí.
Viatjar trenca mites. Quan sents a alguna gent dir que el transit a Castelló és difícil perquè la ciutat no va ser dissenyada per als cotxes, et fas un tip de riure. Cap ciutat amb més de 100 anys ho està. Però el traçat dels carrers de la nostra ciutat és un paradís per la locomoció, comparat amb el d’Edimburg, per exemple. Una ciutat medieval, plena de pujades i baixades, carrers estrets i peraltes peculiars; i malgrat això, gaudeix d’un servei de transport públic excel·lent. Tant per la puntualitat, com per la comoditat (a tots els autobusos hi ha espais per carros de xiquets i cadires de rodes), com per l’eficàcia dels traçats. Un transport públic que deixa lloc a una xarxa quilomètrica de carrils bici (això sí, ells no tenen Bici-burgh, o com s’hagués de dir un servei de lloguer com el nostre BiciCas). En un del carrils, una nit hi vaig descobrir un clot gegant, on es podia quedar fins i tot la roda d’un taxi, amb evident perill. Vaig pensar...mira, doncs tampoc ho tenen tan bé. Li ho vaig dir a un guàrdia urbà, que en prengué nota, i no sé si per això, el dia després, estava asfaltat de cap nou. Tenen problemes com nosaltres, però els resolen més ràpidament que nosaltres. Això és gestió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada