29 de novembre, 2014

"PANTALONS HERETATS" - Levante-EMV- 29.11.14

Les paraules pesen. Sobretot quan es pronuncien en una sessió plenària municipal. Pesen tant que acaben caient sobre el paper.  Apareixen a l'acta, i allí restaran per sempre més. I apareixen als diaris, que habitants futurs d'hemeroteques guardaran memòria d'allò que es va dir. 
Personalment trobe que això és un avantatge, perquè tot i els molts errors que jo comet, m'agrada que quede negre sobre blanc el que dic. I que puga ser consultat més tard. Altres, supose que ho viuran com un immens risc, perquè fruit de la insolvència discursiva, fruit de la poca claredat d'idees, fruit de que se'ls hi escalfa la boca; o tutti-frutti, diuen autèntiques perles que després els persegueixen temps i temps.
Al darrer ple municipal, es va parlar de pobresa. Resulta impossible no fer-ho, quan estas debatent uns pressupostos municipals que la perpetuen. Segons dades publicades (les xifres també pesen) pel Ministeri d'Hisenda, en l'exercici anterior, l'Ajuntament de Castelló destinà  65'32  euros per habitant a “Actuacions de promoció i protecció social”. La mitja de les ciutat de la nostra mida era de  88'48 €. Un 35%  més que nosaltres. I dins d'eixe debat, el portaveu popular pronuncià una frase molt desafortunada. Crec sincerament que ell volia dir un altra cosa, però el que va acabar dient, era terriblement ofenedor per a les famílies que ho estan passant pitjor.
En tot cas, per desacreditar l'informe de Càritas l'home es va referir als paràmetres que usa l'ONG per definir pobresa. I es veu que un és tindre un familiar a la presó. Ell va fer la brometa de que segons això, Paquirrín seria pobre. Per elegància no li vaig contestar, que segons això, el dilluns, la diputada del PP per Castelló Andra Fabra, serà pobra.  Per elegància i per no recordar-li que el que entrarà en presó un dia d'estos va ser el seu padrí per dur-lo a la política.  En fi. Les paraules pesen.
També va dir que els pobres s'han de posar roba dels veïns. I ací vull trencar la línia de l'article i parlar d'un altra cosa. Els pobres? Sóc fill del que abans es deia “classe mitja”. I jo he heretat roba. Molta. I no, per als malpensats diré, que el kilt que em pose quan visite Escòcia, no ho vaig heretar de l'uniforme de la Consolació de la meua germana, entre d'altres coses, perquè la meua germana mai no anà a la consolació. Hem estudiat a la pública.
Però sí, he heretat roba de la meua germana. Jerseis, samarretes, algun abric. I pantalons d'un veí que tenia 3 anys més que jo. I els meus nebots han heretat alguna camisa meua, o alguna jaqueta, que ja no em puc botonar. I la meua filla ha estrenat roba... però també n'hereta. I en deixa en herència. I això ha estat una pràctica habitual des de fa dècades. En la meua família i en tantes altres.
No és el resultat de la crisi. O com a molt acceptaria, que s'ha revifat el costum per culpa de la crisi. I el que caldrà analitzar és fins a quin punt (filosòficament) la crisi no ha estat també resultat de la voluntat de tothom d'estrenar-ho tot. Perquè el preu d'una camisa és més o menys assumible. Però el meu primer cotxe em costà 10.000 pessetes, que era un poc menys del meu salari mensual. I no he estrenat cotxe fins als 50 complerts. I n'havia tingut 4 o 5. I nosaltres vivim a un humil pis de menys de 80 metres quadrats, que va comprar la meua parella de segona mà, en un edifici vell sense ascensor. El que es podia permetre. I a poc a poc, hem anat fent obres que encara paguem. I com nosaltres molta gent.
No cauré en la trampa indecent de dir que en els darrers anys la gent hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, perquè ací les que han arruïnat el país són les elits extractives. Els Florentinos Pérez, els bancs gestionat per polítics corruptes, els governs de mà llarga i ètica curta; i altres espècimens d'una fauna fastigosa. I no el xaval que s'ha comprat un BMV, amb un L de pràctiques, amb les hores extres de la fàbrica.
No criticaré qui es puga comprar roba cada dia, o estrenar un pis o un cotxe, si s'ho guanya honestament. Però reivindique la roba heretada, i els cotxes de segona mà, i els pisos rehabilitats. I vull deixar-ho escrit, vull que les paraules pesen, perquè dir que “heretar uns pantalons es cosa de pobres” condemna a milers de xiquets a una etiqueta. I jo no vull.

Cap comentari: