26 de novembre, 2016

"COM UNA BANDA MÖBIUS" Levante-EMV 26.11.16


Hui toca repassar. Si recorden, hi havia tota una classificació de la relació entre dues circumferències, en funció del contacte de l'una amb l'altra. Les exteriors, que no tindrien cap coincidència espacial. Les interiors, que una estaria dins de l'altra i podrien compartir o no el centre. Les tangents, que tindrien un punt en comú, bé siga intern o extern. O les secants, que compartirien dos punts.
Bé, doncs tradicionalment, el serveis socials i els serveis d'ocupació han funcionat de forma similar, en funció del model concret que cada administració haja decidit. Recorde que a l'Ajuntament estant, de tot això n'havíem parlat bastant amb els responsables municipals de totes dues àrees. Quin model de relació han de tindre els serveis socials i els d'ocupació. Cercles concèntrics? Tangents?
En parlàvem també molt quan debatíem com tancar un altre cercle, el dels desnonaments. Fills de la pobresa sobrevinguda. I el govern entenia que més enllà d'oferir una eixida urgent a les famílies en risc d'exclusió (solucions habitacionals, ajudes a l'alimentació, a la higiene, als estudis...) allò que calia era reintegrar a eixes famílies al «circuit normalitzat», que els permetera ser autosuficients. Empoderar-los amb una treball que els garantís l'accés directe a allò que ara, per la seua situació precària, els havia de proporcionar l'administració.
I teníem raó els que defensàvem això. De fet, les persones expertes reunides a Brussel·les ara fa 15 dies, explicaven exactament això. La necessitat de que els cercles interrelacionen. No podem seguir fent polítiques socials i d'inserció laboral dissociades, perquè tenen tal grau d'influència mútua, que és absurd poder pensar en cercles que, com a poc, no es toquen. En polítiques, que com a poc, no és parlen. No es coordinen. No es complementen.
En l'actual estat del mercat laboral, amb tot el ai al cor que vulguen, haurem d'acceptar que hi ha determinats col·lectius que difícilment tornar a ser actius laboralment. I posaré un exemple que no fa més que confirmar la trista realitat de que la pobresa es feminitza a marxes forçades. Una dona amb un baix nivell d'instrucció que supere els 49 o 50 anys ho té francament molt difícil. Molt. No ens agrada, i des de la meua responsabilitat m'hi rebel·le, però ara com ara és un fet.
Davant esta situació el que cal preguntar-se és si paga la pena continuar oferint-li cursos de formació que el màxim que li aportaran són esperances vanes, amb risc de frustració. O si pel contrari, li hem de parlar clar i explicar-li que serà des d'un altra àrea de l'administració pública que rebrà el suport necessari per tindre una vida digna. I al contrari. Hi ha famílies que hui són usuàries dels serveis socials, tot simplement (quasi res!) perquè no tenen ingressos. No per ser una unitat familiar desestructurada o qualsevol altra situació de risc. Tot simplement estan rebent ajudes, perquè acabades les prestacions, no han trobat una feina. Però són persones que estan en rangs d'ocupabilitat. Persones a les que els hem de seguir formant, orientant, i ajudant en la recerca activa d'ocupació.

El món ha canviat. Molt. Ja ningú de nosaltres rebrà un rellotge d'or per 50 anys de fidelitat a la mateixa empresa. Difícilment ens donaran eixa oportunitat. La gent no només canvia varies vegades de treball al llarg de la seua vida laboral, canvia fins i tot de professió. I això és important, perquè ens dona una pista clara de que la formació ocupacional no ha de ser només de millora i perfeccionament, sinó també de reciclatge professional.
Ha canviat el món, i amb ell el món laboral. En canvi, tinc la poderosa sensació que les polítiques d'ocupació no han canviat al mateix ritme, a la mateixa velocitat, en la mateixa direcció. Mentre no canviem el sistema productiu, i estem en situació de crear ocupació de qualitat, tot el que fem és donar medicina al malalt. Hi haurà famílies, o individus, que passaran d'un cercle (ajudes socials) a l'altre (serveis ocupacionals) com si fos una Cinta Möbius. Dos cercles interrelacionats. El que preocupa de tot això, és que la Cinta Möbius és també el signe d'infinit. I eixe no pot ser de cap de les maneres, el futur que volem. Hem de trencar els cercles. Els hem d'obrir. I en això treballe jo ara, si ho volen saber