25 de març, 2017

"UNA CARTA EN ALEMANY" Levante-EMV 25.03.17

Fa unes setmanes vaig visitar un Centre Especial d'Ocupació, on l'equip directiu em va explicar amb detall el concepte de l'empresa. La seua filosofia humana, el suport de tota mena que ofereixen a la gent que hi treballa, l'aspecte formatiu, i també les xifres econòmiques. Òbviament vam parlar de què sense les ajudes de l'administració pública, les que donem des del SERVEF, eixe projecte, eixa realitat d'inclusió social per persones amb diversitat funcional o sensitiva, no seria possible. Després vaig tindre l'ocasió de parlar amb algunes de les persones que hi treballen, perquè em van convidar a visitar les línies de producció, i finalment, vaig participar en la cerimònia d'entrega de diplomes de la formació ocupacional que havien rebut els estudiants d'un dels nostres centres públics, que fan les pràctiques allí.
Com l'empresa és filial d'una firma alemanya, el seu CEO era alemany, jo, amb un poc d'inconsciència i amb voluntat de quedar bé, em vaig dirigir a ell parlant en alemany. Una llengua que vaig aprendre fa 30 anys i que en fa 25 que no practique. Dijous passat m'arribà una carta de l'empresa, que adjuntava una foto d'aquell acte, i m'agraïa la meua implicació, i les subvencions del SERVEF. La carta era en alemany. Resultat de la meua gosadia uns dies abans.
Amb el que duc escrit fins ara, podria fer fins a quatre articles. El primer, parlant del treball dels Centres Especials d'Ocupació, i la polèmica que algú cínicament està alimentant, sobre la política d'ajudes públiques als contractes d'estes persones. Acabaria ràpidament recordant que el Govern del Botànic ha augmentat en 4 milions la dotació respecte als governs anteriors, o que enguany hem subvencionat 500 contractes més que l'any passat. I que si alguns tarden a cobrar, és perquè el Ministeri va ingressar els diners del 2016 el dia 23 de desembre! Però no vull fer eixe article.
Podria fer-ne un segon parlant de la visita a eixa empresa, que s'emmarca en la programació de visites que faig (fem) a diferents empreses, perquè ens ajuden a analitzar en què podem millorar (i el marge és gran) des del servei públic d'ocupació. Però este article seria llarg i de gran complexitat, i preferiria fer-l'ho quan tinguem la diagnosi molt més avançada. I sobretot quan tinguem solucions per als problemes, i propostes de millora. Fa temps que vaig entendre que la gestió política és això.
Aprofitant això de l'alemany podria fer un article sobre com són d'importants les llengües, no només perquè et permeten accedir a cultures sense traducció, sinó d'una forma més prosaica, per al món laboral. Jo vaig fer tota la meua escolarització en castellà. Tota és tota. Mai no he tingut ni una assignatura de valencià, ni en valencià. Ni en EGB, ni en FP. De fet, no ha sigut fins a la tercera carrera universitària que he tingut oportunitat de matricular-me en la meua llengua... I era mentida. La majoria de les assignatures eren en castellà. He aprés a escriure valencià, perquè no tenia sentit parlar en valencià amb ma mare i deixar-nos notetes a la nevera en castellà. Tinc un alt nivell de francés, un alemany prou rovellat però suficient per a traduir la carta en qüestió, i el meu anglés progressa a base d'esforços. No entenc, no puc entendre de cap manera, la gent que vol negar als seus fills l'aprenentatge de més llengües. I em sembla cínic que ho disfressen parlant de la llibertat d'elecció. Però eixe és un debat llarg i de gran complexitat. D'una banda, emocional, i jo d'emocions procure no discutir-ne. I d'una altra banda pedagògic, i jo de pedagogia no en sé. Sé que aprendre una segona llengua m'ha facilitat la tercera, la quarta...
L'article que vull fer és sobre la carta. Sobre el concepte carta. Un instrument de comunicació que gairebé havia desaparegut substituït pels correus electrònics. Però per culpa de l'abús d'eixos correus, molts es queden per llegir, molts van a parar a la carpeta d'SPAM... Han mort d'èxit, ja són molt poc efectius. I torna la carta, que com ja només rebíem les dels bancs, ara quasi que fan il·lusió i es llegeixen amb ganes. El concepte de l'article que vull fer, seria que l'abús de la "modernitat" reviscola el "vintage"; però m'he quedat sense espai. Potser un altre dia.

Cap comentari: