01 d’abril, 2017

"TRANSICIÓ I INVOLUCIÓ" Levante-EMV - '1.04.17

L'any 1973 jo estava a la Universitat Laboral de Cheste. Un any abans havia guanyat una beca que em permetia estudiar gratis i en règim d'internat. Agradar-me, la veritat és que no m'agradava. Era un nano, i estava lluny de casa, de la família. Vivint a una ciutat de formigó, amb 5000 xiquets més com jo, en un terreny prenyat d'argilagues i romegueres, encerclat per una tanca metàl·lica per a què no fugirem.
1973 he dit. El dia 20 de desembre, va sonar la megafonia de les estances del Colegio Venado, que és on jo estava. Anunciaven que les vacances de Nadal, s'avançaven dos dies sobre les dates previstes, i que havíem de fer-nos els "petates" (no teniem maletes, només petates per no oblidar que érem un xicotet exèrcit d'una selecció de joves estudiants de tot l'estat, a major glòria del règim), perquè l'expedició (així se'n deia als autobusos que a les vacances trimestrals ens duien a casa) eixirien de l'esplanada tal dia a tal hora, en funció del destí geogràfic dels estudiants.
No sé en quin moment exacte vam saber que les vacances s'avançaven, perquè havien fet esclatar una bomba al pas del cotxe del President del Govern, i este havia mort en l'atemptat. A aquella edat no entenies massa bé la magnitud del magnicidi, però era obvi que la cosa havia de ser gruixuda si ens enviaven a casa abans d'hora. Jo me'n vaig alegrar molt. No de la mort d'aquell senyor a qui no coneixia, sinó de poder vore a la meua família que no havia vist des de setembre quan començà el curs.
Al mes de gener, després de les vacances sempre hi havia una jornada de portes obertes, en la que les famílies podien visitar-nos. I es feia una mena de recepció formal, amb discursos dels professors, tutors, directors, i la intervenció d'algun alumne. Aquell any, d'entre els poc més de 200 que dormíem a la meua residència, per alguna raó, Don Rafael Solá que era el nostre director, m'havia encomanat a mi abans de les vacances, una redacció de tema lliure que hauría de llegir en tan assenyalada efemèride.
Vaig redactar la meua intervenció en vacances, coneixent-me, segurament l'últim dia, i corre cuites. No recorde massa bé com anava la cosa, però en algun moment explicava que les vacances havien estat més llargues que mai, per allò de la bomba. I com ja aleshores jo era molt de la broma, recorde que vaig escriure en un castellà molt florit, que al carrer Claudio Coello, els veïns estaven molt contents perquè feia temps que reclamaven una piscina, i ara els hi havien deixat fets els fonaments.
No em pregunten com se'm va ocórrer escriure això, però supose que en la meua ment es quedà la imatge d'aquell enorme esvoranc, d'aquell forat anegat, ple d'aigua, que ben bé ho semblava una piscina! I la resta ho va fer una miqueta d'humor i un molt d'inconsciència.
En tornar a l'internat, el Director em va fer que li dugués la redacció que havia preparat per a llegir davant del claustre i les famílies. Li vaig deixar la redacció, i quan encara no feia 10 minuts mal comptats, em van cridar per la megafonia, cosa que feia molta, però molta por! Don Rafael estava esverat, tenia els ulls desencaixats, em va fer seure i em va preguntar qui havia escrit això, que si ho havia llegit als meus pares, que si a casa es parlava de política, que què pensaven els pares de la mort del President... Uff! Quina cosa! Un tercer grau en tota regla! Jo crec que em va vore tan espantat o tan estúpid, que donà per bo que era cosa d'un crio i em deixà marxar. L'endemà em va entregar un escrit sobre com era de perillós fumar per als xiquets, i explicant que en un altre internat una burilla mal apagada havia generat un incendi on havia mort un xiquet. Jo crec que s'ho va inventar, però és el que em va tocar llegir el "día de la família".
Esta història vivia oculta en algun plec de la meua memòria, i segur que ja imaginen que s'ha fet present amb força després de vore la condemna a un any de presó i set d'inhabilitació, a Cassandra, una jove tweetera que va penjar alguns acudits sobre la mort del sàtrapa, de la mà dreta del dictador. Ella tenia 17 anys quan ho va fer, jo 12. A mi em van cridar l'atenció i em van fer llegir un altre text. A ella li han destrossat la vida amb la condemna. Quan jo ho vaig escriure, Franco estava viu. Quan ella ho va escriure, governava el PP. El de la llei mordassa. El que em va denunciar a mi per a fer-me callar. I no.

Cap comentari: