
El fet d'anar justets de diners, i no el contrari, va fer per carambola que els meus pares foren els primers de la seua colla d'amics en tindre aquella sorprenent invenció, aquella caixa màgica, aquell prodigi de la tecnologia... Aquell moble de fusta que feia soroll i ensenyava imatges en moviment. Per això, els diumenges venien a casa altres matrimonis amics a vore «Escala en Hi-Fi». Jo no els recorde, el que sí que sé és que sóc fill de la primera generació que quan va néixer tenía un aparell de TV a casa. Així que si ara diuen que hi ha una «generació digital», jo dec ser de la «generació de les 625 línies» que és una cosa antiga que tenien abans les teles.
Dic tot això per explicar que la TV forma part de la meua vida. Des de sempre. Ara menys, però durant anys he consumit molta televisió, i en justa correspondència, la televisió m'ha consumit a mi. La paciència concretament i sovint. Durant llargues èpoques de la meua vida he viscut sol, i m'ha fet molta companyia. La gastava de ràdio de vegades, perquè mentre feia altres coses la tenia encesa i sentia de fons el seu run-run. I altres vegades em servia per a desconnectar. Jo tinc un problema i és que el meu cervell funciona molt de pressa (i això em permet equivocar-me per sobre de la mitja), i la TV és una de les poques coses que si tries bé el programa, t'envia estímuls que no reclamen cap mena d'activitat intel·lectual per la teua part, i em permet desconnectar. De fet, sovint la televisió i l'activitat intel·lectual són incompatibles.
Ara, he de dir que jo no veig mai debats, ni programes polítics, ni gairebé notícies, mai. Ni seguisc cap sèrie que m'obligue a estar pendent (no més enllà de Big Bang Theory que li agrada a la xiqueta). Només veig programes banals, prescindibles, una miqueta friquis. Subhastes de contenidors o magatzems, una família que viu a Alaska, uns buscadors d'or, o gent que construeix cases per a altres en un concurs que té com a premi que et paguen la hipoteca. Qualsevol dia hi vorema Pablo i Irene. O a Albert que se'n va comprar una de molt més gran i cara.

Que la televisió siga en valencià és un valor en si mateix, però no suficient, també ha de ser una televisió bona, plural, democràtica. Estos dies veiem el moviment de les periodistes de la televisió pública espanyola queixant-se de com el PP exigeix manipulació de les notícies. A la delegació valenciana s'han produït dimissions pel mateix problema. És un avís. Àpunt, ha de ser una televisió de la qual ens sentim orgullosos. Alguna gent clar, perquè n'hi ha d'altres que mai no ho estaran, són els que tenen una visió instrumental de la televisió. El PP i les seues crítiques abans que comencen les emissions o Ciudadanos. Ahir, la portaveu catalana deia «no puede ser que en TV3 digan lo que quieran», i afegia: «si la gente sólo viese TV3 no me votaria nadie». La seua sort deu ser que la gent veu Tele 5, 13TV, Antena 3, TVE, o el Microones... Li desitge molta sort a la nova radiotelevisió valenciana, i seré tan crític amb ella com ho vaig ser amb l'anterior, si mai comet l'error de ser tan sectària, roïna, xarona i insubstancial com aquell canal vell, que es feia dir 9.
1 comentari:
M'agradaria que À Punt TV fos allò que Canal 9 ni amb el PSOE de Lerma ni amb el PP de Zaplana/Olivas/Camps/Fabra mai arribà a ser. Un referent del qual els valencians no ens avergonyírem.
Però abans que comencen les emissions regulars, ja en tenim els primers detractors. Una TV "política i ideològica" segons el diputat Jorge Bellver, del PP. Una TV "sectària" segons el diputat Toni Subiela, de Ciudadanos. I què hi troben aquests diputats de polític, ideològic i sectari en À Punt TV? El fet que no retransmetrà corregudes de bous. Sense comentaris.
https://www.diarilaveu.com/noticia/81045/apunt-no-bous-carrer
Publica un comentari a l'entrada