21 de juliol, 2018

"JA NO ÉS NOMÉS FOLKLORE" -Levante-EMV- 21.07.18


Fa uns anys vaig comentar a les xarxes, que em sabia greu que amb insistent freqüència, molts dels actes socials i festius, especialment els de caràcter benèfic, dels nostres pobles, acaben amb una «cuadro flamenco» o amb una exhibició de sevillanes. Que passe puntualment no em genera cap inquietud, però que siga quasi norma, arraconant el nostre folklore, sí que m'incomoda. Tenim jotes, seguidilles, boleros, ball pla... Magnífiques mostres de la nostra idiosincràsia. Substituir-lo pel folklore andalús amb vocació de folklore espanyol, tot simplement no m'agrada. És un procés de despersonalització i de substitució cultural. Com passa sempre, una alcaldessa del PP d'un poble veí, va muntar la de Déu és Crist! Que si hi havia ofés als andalusos, que si era un atac al col·lectiu andalús que vivia al seu poble... Ella buscava vots a través de la demagògia i la manipulació. Jo buscava dignitat nacional i reivindicava allò que som. Res més. Sense menysprear a ningú. Per cert, a eixe poble ara governem nosaltres.

No és sorprenent la reacció per part d'un segment de la societat que desconeix profundament els costums i les tradicions històriques valencianes. I menysté allò que ignora. Per això alguna gent, incloent-hi representants polítics amb una incultura que els hauria de fer ser més prudents, es queixen de la recuperació de les muixerangues. Segons estos indocumentats és una còpia dels castellers catalans, quan en realitat, és ben bé a l'inrevés. De fet és per això que a Catalunya coneixen les muixerangues com «Ball dels valencians». Però clar, són eixes regidores que aprenen a ballar sevillanes, i que no les veiem a la Plaça Major quan es fa la gran dansada per recuperar el «Ball perdut». Parle del folklore però no és només això. Hi ha una profunda voluntat despersonalitzadora.

Ciudadanos va néixer a Catalunya amb vocació de braç executor de l'atac orquestrat contra la immersió lingüística (que tan bons resultats ha donat, l'Informe PISA diu que l'alumnat català parla i escriu un castellà millor que algunes comunitats monolingües), per després fer el salt a Espanya i guanyar els vots amb l'anticatalanisme militant de gran part de la societat espanyola. Al País Valencià eixe discurs els hi ha donat un important rèdit polític. El seu mantra és que Compromís és el germen d'un procés valencià a imatge del català, mantra al qual s'hi suma voluntari el PP, atemorit de perdre la seua posició privilegiada en l'antivalencianisme militant i agressiu.

La lògica de Beteson, a diferència del discurs de Plató, dóna prevalença al predicat, abans que al subjecte. Manté que allò que importa no és el qui, sinó el què, les accions. Hauríem, planteja, de canviar el subjecte pel predicat. «Un infant esdevé adult» vindria a ser «l'esdevenir adult d'un infant», perquè el que de veritat compta és el que passa, no a qui li passa. I això Ciudadanos i PP ho ignoren voluntàriament. Viuen de la fal·làcia ad hominem. Si ve de Compromís és roí. Qualsevol llei, norma, decret, que tinga com protagonista el valencià, és roïna en . Amb independència del que diga. I troben com aliats, algunes sales del TSJ valencià que actuen amb despreci pel valencià. Poc importa el predicat, es queden amb el subjecte.

De fa molts anys que portem advertint que el blaverisme, allò que es va intentar blanquejar dient-li «valencianisme tricolor», era l'homeopatia de la filologia. Una pretensió de substituir la ciència per un «a mi em funciona», «sempre s'ha dit així», que només servia per empitjorar la salut del malalt. I que era un primer estadi per a preparar el terreny per la batalla real.

Advertíem que la disputa no era sobre accents, o pronoms febles, que allò no era més que un instrument més de la castellanització. Trencar la unitat de la llengua per poder atacar-la millor. I és en el que ara estan ja. L'atac desacomplexat al valencià, per substituir-lo en tots els àmbits pel castellà. Usant com excusa l'anglés, el xinés fins i tot! A l'escola, a l'administració pública, a tot arreu. És un atac frontal i formal contra allò que som i volem ser. Contra com parlem. Són les sevillanes de la política, que volen que el valencià siga el nostre «ball perdut». No se'n sortiran. No només hem recuperat el «ball perdut» multiplicant els dansants en els darrers 10 anys, sinó que en menys temps encara hem recuperat les muixerangues, com metàfora del que som. Un poble que fa pinya, que uns donen suport als altres, per acabar alçant-nos orgullosos i tractar de tocar el cel. 

Cap comentari: