11 d’agost, 2018

"LA DONA DEL CÈSAR" -Levante-EMV- 11-08.18

Gai Juli Cèsar, va ser més conegut com a Juli Cèsar (tot i que convé no oblidar això de Gai, perquè després hi tornarem) va ser un líder polític i militar de l'era tardorepublicana. Un personatge de gran transcendència històrica. Tingué una vida ben atzarosa. Passava de ser un heroi a ser considerat traïdor en funció dels moviments intestins de Roma, mentre se succeïen el primer i el segon Triumvirat, o conqueria la Gàl·lia... Tota? No! Una aldea poblada per irreductibles gals resistia encara a l'invasor. Però això és una altra historieta.

El cas és que l'home va fer una llarga carrera. Amb només 16 anys ja era Flament Dialis, és a dir, el sacerdot de Júpiter. Fou aleshores que es va casar, després d'haver-se divorciat ja una vegada, amb Cornèlia. Un nom que també explicaria com va ser la seua vida marital. El bon cas és que per aquelles coses dels equilibris del poder, van posar preu al seu cap i hagué d'abandonar Roma amb les butxaques de la túnica més buides que el currículum laboral de Casado. Amb el temps la cosa es tranquil·litzà i li perdonaren la vida, arribant a ser promogut al Consolat pel partit popular (De veres! No sé si el de Fragus Magníficus, o el de Casados Iletratus.) I encara tornà a caure en desgràcia i és quan decidí creuar el Rubicó i prendre el poder. De fet, va ser nomenat Dictador. Sí. Constitucionalment. Allà i aleshores, la Constitució romana permetia nomenar la figura d'un dictador, i en el cas de Juli Cèsar, se'l nomenà primer per un any, després per un període indefinit, i després per déu anys, fins que finalment va ser nomenat dictador vitalici (un poc com a Maduro). A Hispània, segles més tard, tindríem un dictador vitalici nomenat per la gràcia de Déu (el seu), però a Roma era un dictador constitucional. Això per als qui creuen que les Constitucions són la perfecció feta norma.

Bo, anem al romanç. Cèsar era conegut per la seua bisexualitat (i ací és on volia jo fer encaixar la gracieta amb el seu nom oblidat: Gai), però es casà quatre vegades en una època en què els matrimonis eren de conveniència i que només tenien per objectiu enfortir la posició social de les famílies que emparentaven. Un dels seus matrimonis més reconeguts, va ser amb Pompeia.

El 62 abans de la nostra era, Pompeia va celebrar a casa seua el festival de la Bona Dea, una festa religiosa reservada exclusivament a les dones. Durant la celebració, una serventa descobrí la presència d'un intrús, disfressat de dona. Es tractava de Public Clodi, un jove de l'aristocràcia romana que pretenia Pompeia. Clodi fou capturat i acusat de cometre un sacrilegi.

En el judici, Cèsar defensà la innocència de la seva muller, però, davant les crítiques dels seus rivals polítics, es va veure obligat a repudiar-la. Segons conta l'historiador Plutarc a “Vides paral·leles”, preguntat per aquesta fulminant reacció, contestà: "Perquè vull que, de la meua dona, ni tan sols se'n tingui sospita". En “La Vida dels Cèsars”, Suetoni recull la mateixa idea amb unes altres paraules: "És necessari que els meus estiguin exempts de sospita com de crim”. Ara, quan parlem d'ètica pública repetim sovint: "la dona del Cèsar no només ha de ser honesta, sinó també semblar-ho." Esta cita, però, és fruit d'una mala interpretació d'unes paraules que mai no va dir Juli Cèsar.

Per cert que finalment el bandarra de Clodi va quedar absolt. I Juli Cèsar, a contracor i per quedar bé amb la cúria, repudià a Pompeia (que es quedà petrificada -xistaco-). Així que per seguir els mandats irracionals de la fé, més que no pas els de la lògica i l'ètica, Clodi, Pompeia i Juli Cèsar van ser negativament afectats. Els beneficiaris? Només les institucions religioses, que són més papistes que el Papa. Això sí, un any després al Cèsar el van nomenar Pontífex Màxim (que sembla un compte de Twitter).