Les dretes han fet un trio. Bé està. El primer episodi es donà, com sol ser el cas, entre vergonyetes, dubtes, mirades fugitives i un mínim rubor. Però quan ho tastes, agrada. Això és així. Personalment no tinc res contra els trios. Coneixes més gent. Evidentment com a totes les relacions només cal exigir dues condicions, que siga entre persones adultes i que hi haja un consentiment mutu. Clar que als trios hi ha la complicació afegida d'haver d'assumir uns rols, que en principi, podrien resultar més complexos que en una relació a dos. Se n'ha escrit molt, des de «La invitada», de Simone de Beauvoir, al magnífic «Tròpic de Càncer» d'Henry Miller, passant per la molt sobrevalorada «Beatriz y los cuerpos celestes» de la també molt sobrevalorada Lucía Etxebarria
«Jules et Jim», de Truffaut em sembla deliciosa. Molt més elegant i molt menys explícita que «Ken Park» de Larry Clark, que en algunes escenes sembla que et vaja a esquitar. N'hi ha massa per fer-ne un rànquing, a més, no és d'això del que vull parlar. Jo parle de política en estos articles, i he començat parlant del trio estable de la dreta, que superada la primera «enllitada» a Andalusia, ara fan el gran salt, i el diumenge, sense respectar l'hora de missa major, convoquen una partouze fatxa a la plaça de Colom a Madrid. I o molt m'enganye, o em sembla a mi, que si bé la relació és entre adults, no està tan clar que tots assumisquen amb la mateixa desimboltura i claredat, el rol que han decidit jugar.
PP i VOX accepten amb naturalitat que són la mateixa cosa, encara que intenten escenificar lleugeres discrepàncies. Al cap i a la fi, el líder del segon partit ha viscut sempre dels sous públics que li ha facilitat el primer. Ja siga com a càrrec públic en els orígens, ja siga en fundacions interposades més endavant. Ell, dic. No el partit. Al partit no el finançava el PP. Com l'ha de finançar si el PP no es finançava ni a ell mateix!! A VOX el finançava un grup terrorista islamista. Això diuen els diaris.
En canvi Ciudadanos es fa el desentés. Diu que ell només festeja amb el PP, i que si el PP té una aventura amb VOX, és cosa seua. Però el cert és que comparteixen taula (o Mesa al Parlament andalús) i llit demoscòpic. L'intercanvi de fluids (i fluxos electorals) entre tots tres, és la pura definició dels vasos comunicants. Tot i això, Ciudadanos està descol·locat (no sigueu bords amb Rivera que ja vos conec). A l'americana i bucòlica «Summers Love» un personatge diu: "Jealousy doesn't show how much you love someon, it shows how insecure you are", i això li és d'aplicació a Ciudadanos. La gelosia no demostra el molt que estimes a algú (a Espanya en este cas), demostra com n'eres d'insegur (veus que se't berenen l'espai electoral.) I és que Ciudadanos ha anat sobrevivint en la indefinició. A una altra pel·lícula de trios, l'espanyola «Castillos de cartón», diuen: "Habíamos sido felices caminando sobre una cuerda floja, habíamos florecido en una infección de contradicciones , nos habíamos encontrado en un laberinto de paradojas sin mirar nunca al suelo, sin mirar nunca al cielo, sin mirar". Exactament com Ciudadanos.
I acabaré amb una altra escena de trios, de la francesa, malgrat el títol, «The Drimmers», on es diu: "Oui, je suis ivre. Et tu es belle. Et demain matin, je serai sobre, mais toi, tu serra toujours belle", potser jo hui m'he deixat anar en una borratxera de literatura barata al meu article, però demà de matí em passarà, però ells, tots tres, el trio, demà al matí continuaran sent fatxes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada