"SER PONT" -Levante-EMV- 15.06.19

Tinc la sensació que hui em llegirà menys gent del que és habitual, perquè el meu públic objectiu molt em tem que està més interessat per la política que no pas per la literatura, i no creguen que no em sap greu. El cas però és que hui mateix es constituiran els ajuntaments, i este serà bàsicament el punt d’atenció política. I des d’este convenciment em permet el luxe de relaxar-me pel que fa a la vocació d’escriure sobre actualitat, i dedicar l’article a una reflexió personal, un poc atemporal. 

Voran vostés, deu fer 7 o 8 anys un jove mestre va vindre a vore’m al despatx de l’ajuntament, on jo era regidor a l’oposició. M’havia contactat un temps abans per dir-me que feia un màster i que havia de presentar un treball sobre models de lideratge. El seu interés a entrevistar-me era motivat perquè considerava que jo representava un dels models de lideratge dels quals ell volia escriure.

Els diré que esta percepció que ell tenia de mi, em va impressionar i pressionar, perquè dissonava amb la idea que de mi mateix tenia jo, que mai no m’he considerat líder de res. I entenguen bé, no és falsa modèstia, no. Crec que he treballat molt, i acceptablement bé, mentre he estat regidor de Castelló, o Diputat provincial, o quan em van fer l’honor de permetre’m assumir la Vicealcaldia, o en el meu pas pel Consell. Però assumir responsabilitats o encapçalar llistes, mai no he cregut que feren de mi un líder.

Segurament perquè vaig somatitzar molt bé, i fa anys, allò que diu un proverbi gal·lés: «qui vol ser líder ha de ser pont». I jo sempre m’he vist així. Com una baula d’una cadena. I si eres bona baula, poc importa la teua vàlua. Una cadena, un pont entre lideratges històrics i els actuals. Des de Joan Francesc Mira, Vicent Pitarch o Falo Menezo; i clar, Toni Porcar de qui he intentat aprendre tant com he pogut. Però també de tanta gent generosa que ha picat pedra sense ser mai caps de llista de res, Inés Escoí, Toni Royo, Vicent Grau, Jordi Tàrrega... O Ali Brancal. Sí. Entre tota esta gent, i la gent que assumeix ara generosament les responsabilitats públiques. I sobretot i també, ser pont dins del teu propi equip.

No ho havia dit, aquell jove mestre que em va vindre a vore es diu Vicent Marzà, i hui és Conseller al Govern valencià. I com a Marzà li reconec una intel·ligència política extraordinària, he de dir que la seua generosa opinió sobre mi, em va fer reflexionar. I si jo en realitat sí que haguera estat alguna mena de líder?

I vaig arribar a la conclusió que al final, un no és líder o deixa de ser-ho per encapçalar una llista, per ocupar un important càrrec de representació, per ser el més votat d'unes eleccions. Un és líder quan els seus companys i companyes el consideren líder. I una segona conclusió, jo també tinc líders admirats. Totes i cadascuna de les baules de la llarga i amable cadena del valencianisme polític.