El Corte Inglés és el gran magatzem de referència. Va inventar el dia del pare, per tal que els fabricants d’aquella pudor embotellada que és diu Brumel, puguen vendre l’excés d’existències. És eixe magatzem, i no Botticelli i la seua Venus, o la simfonia de Schumann qui marca el inici de la primavera. Abans, la primavera evocava aquell crit de llibertat que va produir-se a Praga quan la guerra freda, i que van ofegar el comunisme i la invasió russa. A Praga espera ara impacient la primavera i els primers raigs d’un sol mandrós, l’amic Peralta.Hui, quan El Corte Inglés decreta el canvi d'estació, pots acudir, corre cuites a comprar pràctics objectes de la Xina de quan la dinastia Quing. Poc més. Ja no hi ha poesia!
Diumenge vaig vore a la tele com el magatzem escenificava el final de les festes. Els empleats s’apressaven a despenjar garlandes, boles, estrelles i lluentons; i substituït tota eixa parafernàlia pels cartells anunciant les rebaixes. Quina gran metàfora de la vida política! Finiquitat el Nadal, els politics correm a desar en una caixa de cartró tots aquells estris festers que no gastem al llarg de l’any. Els bons desitjos, l’exaltació de l’amistat, el bon rotllet, el somriure permanent... I obrim l’altra c
aixa, la que posa “rebaixes” i comencem a traure’n ara que venen eleccions. Rajoy diu que rebaixarà els impostos per compensar els que augmenta Alberto Fabra. El PSOE subvenciona fills, emancipacions i tot el que puga votar. Uns duran l’AVE en 6 anys, els altres ho rebaixen a 5. Han arribat les rebaixes! Ho diu El Corte Inglés. A vore si també rebaixem el quilets de més que hem guanyat amb tanta festa.



