"TEOLOGALS O CARDINALS" - Mediterráneo- 15.11.12

Divendres passat, visitant amb Monia Álvaro i Josep Canós, companys de partit i regidors de Serveis Socials a Vila-real i Moncofa, el Banc d’Aliments; vaig poder parlar una estona amb responsables de Creu Roja i de la Cooperativa Rural, propietària de la nau que serveix de base d’operacions.

Com és lògic vam parlar de la greu situació d’exclusió social de cada colp més famílies del nostre entorn, i de les polítiques que ens han portat fins ací. Algú que faré restar en l’anonimat, m’explicava que recentment havia discrepat amb un alcalde, sobre la vida útil dels partits. L’alcalde li hauria dit que els partits són la base del sistema democràtic, i que sense ells no hi ha democràcia. L’interlocutor recordava que els partits figuren a la Constitució com instruments de participació política. Però no nominalment. Té raó. Si un partit deixa de ser útil a la democràcia, si ja no serveix com instrument de participació social, bé està que el seu lloc l’ocupe un altre. Com la conversa tingué lloc a una cooperativa catòlica, eixa doctrina m’inspirarà el que vull dir.

Crec que els partits clàssics (PP, PSOE, EU i fins i tot el BLOC, segons com) es basen en les virtuts teologals. Exigeixen Fe als seus votants, i la fe és acrítica. Prometen Esperança, entesa com confiança plena i certesa d’aconseguir un futur a mida. I reclamen Caritat, que interpretant el Catecisme vindria a dir que cal estimar al partit i els seus membres, per sobre de totes les coses.

Els partits així entesos, han deixat de ser instruments per la participació de la societat en la res pública, per esdevenir instruments de poder, allunyats de la societat. Ja no serveixen.

Els nous partits reclamen noves virtuts, les dites cardinals. Prudència, capacitat per entendre totes les circumstàncies i les conseqüències de cada acció. Justícia, vocació de  donar a cada ú allò que li pertany i respectar el dret. Temprança, autocontrol que practica la moderació. I finalment, Fortitud que assegura la fermesa en les dificultats i la constància en la cerca del bé, arribant si cal al sacrifici propi per una causa justa. El sacrifici polític, s’entén. Nosaltres assumim eixe compromís.

"HEROIS O VILANS" - Levante-EMV- 10.11.12

La política és una cosa molt seriosa, i els que ens hi dediquem no hauríem d’oblidar que som servidors públics. Ens devem a la gent que ens ha elegit i ens paga el jornal. I no és prou amb treballar el més i millor possible, no és suficient amb ajustar-se al programa electoral (autèntic contracte elector-electe), el compromís ha de ser ètic i responsable. 

En la inauguració del curs acadèmic de la Universitat Jaume I, el Professor Domingo García Marzá va dictar una extraordinàriament lúcida lliçó inaugural que duia per títol “Ètica o crisi. La distribució de la responsabilitat”.

“Els recursos morals –diu Garcia Marzá- són un tipus especial de recursos. En primer lloc, només funcionen quan seguim el valors i normes morals, no quan actuem per estratègia, en el sentit “l'ètica neteja més blanc”. En segon lloc, mentre que la resta de recursos, financers, energètics, materials, etc., s’exhaureixen com més s’utilitzen, els recursos morals funcionen a l’inrevés: com més els utilitzem, més en tenim i, si no els utilitzem, desapareixen. Penseu per un instant en la confiança o en la reputació com a resultat de la utilització d’aquests recursos morals i sabreu per a què la crisi actual guarda tanta relació amb l’ètica”.

El President de la Generalitat, Alberto Fabra, i el President de la Diputació, Javier Moliner, no van assistir a aquell acte. Tindrien feina. 

Per a mi, i si no em desmenteix el Professor, una de les raons per les quals s’ha deteriorat enormement la relació entre administradors i administrats, és perquè s’ha trencat la comunicació. I això ha passat bàsicament perquè alguns polítics (no tots, clar, però si els suficients) no dubten en mentir, enganyar o ocultar informació. Alguns per maldestres o incapaços, però altres encara és pitjor, per pura maldat. Pretenen enganyar a la gent, juguen. Diu el professor que no s’ha d’usar l’ètica com estratègia, però alguns van més lluny, i utilitzen com estratègia, la més absoluta manca d’ètica. L’engany, l’estafa. 

Posaré un exemple molt recent. El PP va decidir crear una nova taxa sobre el gas de consum industrial. I ho feu sense analitzar com afectaria a un sector com el del taulell. La patronal advertí que la nova taxa a pagar era l’equivalent als beneficis anuals de tot el cluster, el que volia dir fabriques tancades i destrucció d’ocupació. No cal dir que el debat polític fou intens, cada partit jugà les seues cartes com millor pogué. Personalment estic molt orgullós del paper que va jugar Joan Baldoví, diputat de Compromís. Però això no importa ara. Després de rodes de premsa, votacions, contravotacions, declaracions institucionals, esmenes no votades pel PP, després de tota eixa tirallonga política, ara el Ministeri diu que rebaixa la pressió fiscal.

I Alberto Fabra i Javier Moliner pretenen aparèixer com els herois que han aconseguit que la taxa es rebaixe un 60%. Però... és realment això el que ha passat? No. El que ha passat és que el partit de Fabra i Moliner han castigat amb una nova taxa al sector. Eixa és la realitat. Menys del que havien anunciat? Sí, però més del que hi havia, que era res. I encara els li hem d’estar agraïts? 

A qui pretenen enganyar? A la gent els hi hem de dir la veritat, hem de ser sincers, no podem seguir alimentant la fractura entre els polítics i la ciutadania, o tot simplement, el que caurà no serà este o aquell partit, sinó tot el sistema en el seu conjunt. I fora de la democràcia no hi ha alternativa. I les malalties de la democràcia, i esta nostra ho està, només podem curar-se amb més democràcia. Amb més ètica, amb una moral pública sòlida, incorruptible.

Estes trampes amb el llenguatge, esta estafa, este cinisme, esta  absoluta falta d’ètica, és un insult per a la gent. No són herois, són vilans. De vergades em fa vergonya pensar que em dedique al mateix que esta gent.

"RESPONSABILITAT I COHERÈNCIA"- Mediterráneo- 0811.12

Ens miren molts ulls. Més que mai. Hi ha un creixent consens social en que la nostra formació va ampliant expectatives cara al 2015, i ens encaminem a pas ferm cap a la condició de decisius i això, clar, dóna esperances a uns i inquieta a altres.

Estes darreres setmanes els contactes amb la societat civil s’han intensificat. I actors que abans es despatxaven amb un educat “hola i adéu”, ara tenen ganes de parlar, de saber, d’opinar. Alguns fins i tot d’aconsellar. Jo escolte, conteste, explique. M’agrada.

El procés de creació de Compromís a la ciutat és un procés de creixement, no de substitució. Crec que el BLOC portem anys fent una oposició rigorosa en els posicionaments públics, serena en les formes, i d’educadament contundent quan toca. Compromís és més que el BLOC, però no substitueix. Amplia, millora, afegeix nous accents, noves sensibilitats. 

L’altre dia algú, carregat de bona intenció em deia: “no sé si sou vosaltres els que heu de exigir rigor en les paradetes del mercat del Grau, o en l’ocupació de via pública. Això vos pot generar contestació, deixeu que s’ho menge l’equip de govern”. Comprenc el que ens volen dir, però no ho compartisc. Al mercat del Grau, i és vox populi, hi ha paradetes que no tenen permís, i hi ha gent treballant que no hi haurien de ser. El PP ho permet malgrat les nostres crítiques. Nosaltres denunciem les irregularitats. No tant per que tinguem ganes de punir al trampós, sinó per protegir a qui ho fa bé i paga. Igual passa amb les terrasses i l’ocupació de via pública. Hi ha empreses que paguen pel que ocupen, altres que no. Callar davant això a qui perjudica és a qui pagant la taxa, compleix amb la ciutat i amb la societat. 

Jo crec que este tipus de posicions ens defineixen, i ens diferencien d’altres. Si té un cost electoral, l’assumirem, però defensar als comerciants honestos front als que fan trampes és el nostre model d’oposició, perquè serà la nostra pràctica des del govern. 

El nostre compromís és amb el bé comú, amb la legalitat, amb la solidaritat social. I és un compromís que assumim des de l’oposició i mantindrem des del govern. Només això ja serà un canvi respecte al govern actual.

"FRACKING YOU!" - Levante-EMV- 03.11.12

El President va convocar al saló noble del Palau de la Diputació, a tots els alcaldes i grups municipals (invitació esta que la majoria dels alcaldes no traslladaren als grups opositors) del municipis d’Els Ports i els Maestrats, a una presentació a cura de l’emrpesa R2 Energy interessada en buscar petroli i gas natural, en aquelles comarques.
Al Ple de la Diputació, que tenia lloc el dia abans, vaig preguntar al Sr. President, si els portaveus dels grups a la pròpia Diputació, hi seriem benvinguts, ja que no va tenir la deferència de convidar-nos a un acte del que hauríem de ser coamfitrions. Assentí amb el cap, no sense recriminar-me que el nostre grup ja tenia presa una postura abans de: “saber de que va”.
És obvi que jo no necessite que el Gerent de Nokia m’explique què és un telèfon mòbil, abans de que me n’intente vendre un. I això el Presdient Moliner ho hauria de saber. Tinc un grau d’informació suficient sobre el fracking, com per a poder tenir una postura presa, i això no obstant, tenia interés formal en escoltar el que havia de dir l’empresa. Curiosament, el President inicià la presentació amb una declaració d’intencions: “no entendria que un territori es negués a que buscaren riquesa en ell”, la qual cosa jo diria que és tenir una opinió formada abans d’escoltar a l’empresa. Tot just allò del que m’acusà. Bé.
Durant tota la presentació no vaig poder evitar evocar Erin Brockovich, aquella premiada pel·lícula, en la que una xica simple de poble, s’enfrontava quasi en solitari a una gran corporació industrial que contaminava el subsòl de tota una comarca, afectant greument la salut i les condicions de vida dels habitants. Alerta que jo no dic que R2 Energy vaja a enverinar ningú, dic que la seua exposició em va traslladar a la pel·lícula. Voran perquè.
Mr.Craig Steinke va fer una exposició-lloa de la tècnica de la “fractura hidràulica”, que consisteix en injectar milions de litres d’aigua (que ningú no explicà d’on eixirien) amb sorra i composats químics en el subsòl, per trencar les capes calcàries o de pissarra, per veure així d’extraure’n el gas o el petroli que hi puga haver impregnat. No cal ser gaire llest per entendre que si fractures el subsòl sobre el que s’asseu el sòl, este passa a ser més inestable.
Però el millor arribà de la mà del geòleg Rafael López, de l’empresa Montero, associada als canadencs. Ens va informar que tots els productes químics que afegeixen a l’aigua són “naturals” com si l’estricnina o la cicuta no foren naturals. Parlà de vinagre, àcid cítric provinent de la taronja, sal...sembla que fan amanides.
Va dir que tot el que trobarem a intenet és mentida, i que ell vindrà sempre que calga a desmentir punt per punt, tots els “mites” i les “teories confabulatòries”. A la xarxa hi ha de tot, és cert, per exemple un extens i documentat informe del Parlament Europeu sobre el tema, que adverteix de les repercussions d’esta tècnica en la salut humana i el mediambient. López no va referència a este informe, ni a cap informació seriosa; es va dedicar a desacreditar les bajanades que només es prenen seriosament els incautes. I després, tot intentant tranquil·litzar-nos ens va dir que no actuarien en Parcs Naturals perquè la llei ho prohibeix (home, gràcies!), que demanaran els permisos adients (només caldria), que tot es farà amb contractes signats (veges tu!) i ja convertit en venedor de mantes comença a caure per la pendent de la cínica demagògia. Va dir que pagarien els terrenys per sobre del preu del mercat (menteix! Ningú no fa això), que comprarien terrenys municipals i no particulars per beneficiar als ajuntaments (menteix! Triaran els que geològicament resulten rendibles), i assegurà que crearien centenars de llocs de treball, i que condicionarien la contractació de conductors i maquinistes, a que fóren de Castelló. Mentia més encara. De pedres en sabrà ell, de lleis laborals en sé jo. I el que proposa és il·legal. Però és que a més a més, és estúpid pensar que portaran els xofers de Madrid o Canadà, encara que només siga per economia.
Tot plegat, vaig tenir la sensació, que el President havia organitzat un d’eixos viatges de l’IMSERSO en els que aprofiten que les iaies estan a l’autobús, i amb les portes tancades, per vendre iogurteres.