"EL CAVALL DE TROIA" El Diario.ES 13.04.16

El 2012 "el aparato", que és com una part important del BLOC li deia a la direcció pensava que tindria un Congrés tranquil, perquè tot just acabàvem de seure a la Carrera de San Jerónimo a Joan Baldovi. Un fet històric. Però en un partit els resultats no ho són tot. Bé que ho veiem ara, que malgrat els millors resultats històrics del valencianisme, sembla que ningú no espera un congrés tranquil al BLOC.

En aquell Congrés, Morera va encarregar a Josep Melero, aleshores secretari d'organització, la ponència d'estatuts. Jo vaig ser ponent uns anys abans, i vaig aprendre que qui controla els estatuts, controla el partit. Perquè és als estatus on es defineixen els àmbits de decisió. La ponència del 2012 donava tots els poders a la cúpula del BLOC, copiant el model de les organitzacions sòcies, amb la voluntat de configurar un Compromís fet des de les executives, no des de les bases. I per a les executives, no per a les bases.

Però hi hagué una reacció, la del BLOC Jove, qui esmenà dràsticament aquell text, buscant aprofundir en els mecanismes democràtics del partit. Forts de la seua presència a tot el territori, l'organització juvenil, presentà les seues esmenes a les comarques, i les comarques els hi van donar suport. Les bases demanaven més democràcia, més capacitat de decisió. Un excel·lent exemple del qual parlem és aquella esmena que demanava que la tria dels membres del BLOC en l'executiva de Compromís (10), s'hauria de fer a parts iguals per l'executiva (5) i pel Consell Nacional (5). La direcció no ho volia de cap manera, volia reservar-se la capacitat de triar els 10 membres, sense escoltar el que el Consell Nacional, òrgan on resideix la sobirania de la militància, hagués de dir.

Però "el aparato" fracassà. Les comarques es van rebel·lar contra la ponència de Josep Melero, i forçaren el canvi en la redacció. Eixa revolució democratitzadora, defensora del dret a decidir de la militància, era col·lectiva, plural, transversal... Però algú li va posar una veu, una cara, una presència, i va ser Àgueda Micó.

L'entorn de confiança de Morera ho va entendre, i ell acceptà tot i que no gaire convençut. Calia donar encaix a eixa reivindicació, a eixa onada d'aire fresc, que venia de baix, de la gent més jove. I l'operació es va concretar en l'elecció d'Àgueda Micó com Secretaria d'Organització. Una tria molt polèmica per a la vella guàrdia, els "cristians vells" com es fan dir alguns entre l'arrogància i la inconsciència històrica, que mai no ho van acceptar. Es referien a ella com "el Cavall de Troia". Però no es van parar a pensar qui eren els grecs. I resulta que els grecs eren els renovadors, els que venien a qüestionar la transició de "todo queda atado y bien atado" en la que s'havia convertit el BLOC, i les seues nissagues de poder.

Durant un temps vaig formar part d'aquella executiva, amb veu, però sense vot, per la meua condició de portaveu a la Diputació. Vaig passar molta vergonya de vore els atacs organitzats i en tropell. D'enorme virulència de vegades, amb insults i greus difamacions. I mentre, Àgueda, amb una fortalesa increïble, filla de la convicció inalterable, impulsà la creació d'una comissió tècnica encarregada d'elaborar el reglament de primàries. Sense quotes, clar. Però com va fer Guerra amb l'Estatut català, arribaren els saberuts, els de l'Executiva de Compromís, i van "cepillar" el reglament tècnic. Preferien decidir en una bacanal de quotes, com repartir-se els llocs a les llistes. Ella va mantenir-se en contra. I amb ella alguns. Però els atacs es centraven en ella. Era des del minut zero, la peça de caça major.

I el més trist és que ni tan sols sé si la van convertir en diana per això, o per ser també la impulsora d'una taula salarial per harmonitzar les remuneracions del BLOC que, clar, no agradà a aquells que ben situats a l'ombra adequada, aconseguien sí o sí, els millors llocs, els millor remunerats...

Àgueda Micó ha estat massa sola en la defensa de les normes i bases, de les convocatòries del Consell General, quan des d'Iniciativa s'han tancat en banda. Alguns que ara es reclamen defensors de les essències, estaven en altres coses. Per exemple, en aquella ignominiosa roda de premsa per anunciar desercions, mentre a pocs metres es presentava la candidatura a les Generals.

El BLOC ha patit la dictadura de la minoria dins de Compromís. I de cara al 20D, li va tornar a tocar a ella gestionar una nova escenificació en eixe llarg camí, construït gràcies al suport actiu i passiu dels dimissionaris i alguns més. Ens van tornar a obligar a triar entre una opció indesitjada o el trencament de Compromís. Personalment em va desgastar molt aquell procés. Vaig votar no al pacte amb Podemos. Davant la disjuntiva d'anar sols com a BLOC (els socis ja havien decidit sense esperar-nos), vaig votar sí a una candidatura valenciana d'ample espectre, i quan esta fracassà, vaig tornar a votar que no a anar amb Podemos. Però vaig perdre.

No estic orgullós de com es va gestionar aquell moment, tot i que comprenc que d'opcions no n'hi havia gaires. N'he parlat amb Àgueda i sap que en pense, ara bé, pretendre que la democràcia interna del BLOC es va començar a deteriorar en eixe moment resulta insultant. Pretendre oblidar tot el temps passat, els entrebancs, les mentides, els protocols, els enganys, els sí però no, els reglaments específics per Castelló... Vore ara als responsables de tot allò fer escarafalls per la falta de democràcia interna, ratlla la pornografia. Però vore com algunes d'eixes persones es presenten com a solució, no és que siga pornogràfic, és que esquita. Això sí que és digne de dir-se Cavall de Troia, però el de J.J. Benítez, el de les al·lucinacions col·lectives.

Àgueda Micó no és la solució, però en forma part. És el meu convenciment íntim. Ella, i la gent que com ella, ha apostat i aposta, per un BLOC fort, potent i capaç de fer-se valer al si de Compromís, que és ara com ara, i malgrat tot, el millor que li ha passat al valencianisme polític. Però o repensem i refem Compromís, un Compromís més democràtic i amb regles de joc vinculants i iguals per a tothom, o haurem de fer un pensament.

Ho vaig escriure no fa gaire. Necessitem un BLOC fort, fortíssim. I per a tindre’l a ningú se li escapa el paper dels nous lideratges i referents institucionals. Curiós que molts d’ells siguen atacats pels que ara es presenten de renovadors de la mateixa manera que van atacar Àgueda. Necessitem, deia, un BLOC fort, fortíssim que impregne Compromís d'una forma de fer més democràtica, i de valencianisme. I necessitem un BLOC fort, fortíssim, per si de cas un dia se'ns trenca Compromís de "tanto usarlo", i hem de bastir una potent formació política d'esquerres, valencianista, ecologista i profundament democràtica. Un reflex del país que volem.

"ENGUANY SÍ" Levante-EMV 09.04.15

Diu CSenM que el preocupa que acabem tenint una “fiscalitat conservadora”. Fa bé de preocupar-se, perquè en molts aspectes ja la tenim, és el resultat de què fa sis mesos no s’aprovés la reforma progressista que va proposar el govern. En aquell moment des del govern vam assumir la responsabilitat de no haver-nos donat temps suficient per a negociar, i vam dir que no tornaria a passar. Ens haguera agradat seure abans a treballar les ordenances, però ho farem la setmana que ve. I ho farem partint de la ponència que el govern va preparar en el seu moment, amb la intenció de millorar-la i aconseguir un acord que la puga fer més progressista i més justa encara.

Però potser caldria explicar que eixa temor que manifesta l’agrupació d’electores, sembla fonamentar-se en l’anunci del govern, del que seuríem amb tots els grups municipals. Això, per algú que creu profundament en el sistema democràtic, i en els mètodes participatius, sembla tot simplement obvi. Seure amb tothom. Parlar amb tothom. Escoltar a tothom. Si no funciona ja restarem a qui no aporte res en la cerca d’una fiscalitat progressiva. Però restar abans de començar no em sembla raonable.

Miren, segurament CSenM no ho sap perquè aleshores no existia, però Compromís, des de l’oposició, va lluitar molt per aconseguir que hi hagués una opció per a poder presentar propostes a les ordenances fiscals, de la mateixa forma que hi ha un calendari reglat, que estableix nítidament com i de quina forma l’oposició pot presentar esmenes als pressupostos. No ho vam aconseguir mai. El PP no va voler. Era un debat recurrent. Recorde que el PSOE sempre es queixava d’eixa impossibilitat. En el cas de Compromís, que tenim una forma diferent d’afrontar alguns problemes, el que feien era presentar-nos al despatx dels tècnics, amb propostes concretes i per escrit en l’època en la qual sabíem que estaven treballant les ponències del govern. En alguns casos vam aconseguir, fins i tot, que se’ns acceptés alguna xicoteta reforma. Ara no sabria dir si era per condescendència, per convicció, o per eixe costum tant del PP d’intentar usar el treball d’un partit de l’oposició en contra del d’un altre partit. Però tant se li val.

El cas és que el mètode no era en absolut eficient. No era participatiu. No era lògic. I Compromís el que no està disposat a fer des del govern, és allò que criticava des de l’oposició. És d’això del que parlem quan anunciem la voluntat del govern de convocar a totes les formacions polítiques a participar de la reforma fiscal. Ara mateix, jo podria fer un raonament simple i criticar a CSenM pel comunicat on diu que si seiem amb PP i C’s som de la pell del dimoni. Però jo crec que el que realment els hi preocupa és que el govern, i especialment el PSOE que és en qui han enfocat la crítica, puga estar buscant acords asimètrics. Si fallen uns, anem a vore si els uns altres… Ho dic perquè estos dies he tornat a sentir allò que afirma C’s de què en plena negociació del Pacte del Grau, el PSOE havia anat a parlar amb ells. I tot això passa mentre a Madrid passa el que passa.

No estic autoritzat a parlar en nom del socialisme, però si en nom de Compromís, i fins i tot del govern, i ja ho vaig dir. La fiscalitat que este govern vol portar al plenari és la que emana del Pacte del Grau, i els socis són els tres que eren, i ningú més, i ningú menys. Això què vol dir? Doncs que obrirem la possibilitat a tots els grups per a presentar propostes, i les estudiarem amb rigor i detall, i seran incorporades o no a les ordenances fiscals en funció de si ajuden a complir els objectius del Pacte del Grau. I en això hi hauríem d’estar d’acord tots els signants.

Ara bé, és evident que amb qui negociarem és amb CSenM, i que l’objectiu del govern és tirar endavant amb el vot de les tres formacions, més qui vulga sumar-se, la reforma que l’any passat no va ser possible, perquè el temps la va fer no tan ambiciosa com voldríem que hagués estat. Però enguany toca.

"SIC TRANSIT GLORIA MUNDI" Mediterráneo 03.04.16

Hi ha un poema de Bertolt Brecht, traduït com “Preguntes d'un obrer que llegeix” i que entre altres coses diu: “Qui va construir Tebes, la de les set Portes? En els llibres apareixen els noms dels reis. Van arrossegar els reis els blocs de pedra? I Babilònia, destruïda tantes vegades, qui la va tornar sempre a construir?” I es pregunta el mateix de la Gran Muralla Xinesa, els Arcs de Triomf de la gran Roma. Per acabar qüestionant: “El jove Alexandre va conquerir l'Índia. Ell sol? Cèsar va derrotar als gals. No portava tan sols cuiner? Felipe d'Espanya va plorar quan la seua flota va ser enfonsada. No va plorar ningú més? Frederic II va véncer en la Guerra dels Set Anys. Qui va véncer a més d'ell? Cada pàgina una victòria. Qui va cuinar el banquet de la victòria? Cada deu anys un gran home. Qui va pagar les despeses? Tantes històries. Tantes preguntes.”

Sobre eixa base vaig publicar un article fa un parell d’anys en el que assegurava que si mai era alcalde, el meu nom no figuraria en cap placa de cap inauguració. Bàsicament perquè estem en condició de contestar a les preguntes que formulava Brecht. Alguns polítics van posar les primeres pedres, però la resta les van posar persones anònimes. I sobretot, eixes obres, eixos auditoris, eixes piscines, eixa estació de TRAM, eixes remodelacions de places, etc, les pegàvem tota la ciutadania amb els nostres impostos. Bé, tots trets de Carlos Fabra que està a la presó per no pagar-los. I ja té delicte la cosa (textualment) que siga el seu nom el que apareix en plaques i no el dels que si que han pagat.

Crec que és lícit que en una obra nova hi haja un placa que diu que l’obra la va decidir o sufragar l’ajuntament, o la Conselleria del que siga, o el Ministeri (si alguna vegada algun Ministeri invertís en Castelló), però és estrictament innecessari que aparega el nom de cap polític. De cap. Si una historiadora té interés en saber qui era Conseller o Alcaldessa en l’any de la inauguració ho trobarà fàcilment. Però crec honestament que no cal espigolar la ciutat amb noms de polítics. Ni tan sols dels honrats.

Perquè esta és l’altra. La Conselleria de Transparència ha escrit als Ajuntaments demanant que retirem les plaques on figuren noms de polítics condemnats o en vies de ser-ho, per corrupció o delictes contra la hisenda pública. Té lògica. No es tracta de negar la història. Ens agrade o no ens agrade, el delinqüent Rafael Blasco, l’antítesi de Robin Hoot, va ser Conseller durant dècades i va inaugurar coses. I això és un fet. I Carlos Fabra va ser President de la Diputació i no pagava els impostos d’uns ingressos no legals, que no va poder justificar, i la justícia no va saber identificar. Però que no provenien de la seua nòmina pública que cobrava en regim de dedicació exclusiva. 

Alguns d’eixos noms apareixen per exemple a la Piscina Provincial, per exemple. No podem negar que ens van governar, però no mereix que el seu nom estiga gravat en bronze. I menys ara, que el primer dels empresaris, Ortiz, acusat formalment de finançar il·legalment al PP ha confessat, i sabem que guanyaven fent trampes. També els de Castelló, que la campanya la pagaven des de València. 

"VESTES I CUCURULLES" Levante-EMV 02.04.16

En estos nou mesos d'oposició, les principals accions del PP han estat intentar crear dues polèmiques, val a dir que amb un èxit relatiu, usant per fer política, una cosa tan seriosa com la religió. Els sentiments més profunds de la gent, per generar confrontació i divisió social. Quina immoralitat!

El primer intent de polemitzar amb la religió va ser aquella estúpida, incerta i ridícula campanya segons la qual el govern volia acabar amb els pessebres. I al PP són tan cínics i absurds, que es fotografiaven davant el Betlem que segons deien no s’anava a instal·lar. El resum és una mentida, un intent de polemitzar, i una foto. Això de la foto és important, perquè sempre busquen una foto en estes coses.

La segona polèmica ha tingut a vore amb la Romeria de la Magdalena i com no els va funcionar gaire van intentar allargar-la fins a la Setmana Santa. Allò de la Magdalena va ser un despropòsit total, i no quallà. Bàsicament perquè el debat sobre l’origen penitencial ens interessa a quatre aficionats a les tradicions locals i als qui volen usar la religió per a fer política. Però el cert és que uns i altres sabem, que una inqüestionable majoria de les persones que pugem i baixem de la Magdalena, ho fem en to festiu i no penitencial. I ho sabem entre altres coses, perquè el PP va intentar “recristianitzar-la”, gastant una important quantitat de diners públics, i fracassà.

De què parle? Parle d’aquell any en el qual el govern popular va decidir, sense encomanar-se ni a déu ni al diable, i òbviament sense informar a l’oposició, gastar els nostres impostos per fer mini capelletes en tot el camí de la Romeria, intentant convertir-la en una mena de viacrucis. Van arribar a dir (hemeroteca salvadora!) que la idea era que en la “tornà”, la gent s’aturés a cada una d’elles per a resar. Aquell any es va trencar el cel (ignore si per protestar per l’intent de recristianitzar, per l’ús de la religió per fer política, per l’intent d’imposar la fe d’uns sobre tots, o per qüestions de física…), però es va trencar. I va caure tota l’aigua del món. Ho recorde bé, perquè em vaig xopar com mai abans. No va parar ningú a resar en cap capelleta. Ningú. Ni Josep Miquel Francés, inspirador de la idea, qui arremangant-se les sotanes s’afanyava pel camí de Lledó sense aturar-se en cap “estació”. I corrents darrere d’ell, els pobles escolanets mullats. Fracassat el primer any… Mai s’ha produït eixa recristianització. Les capelletes continuen allí recordant com el PP malgastà diners públics per sacralitzar un “tornà” definitivament festiva. Una caríssima croada fallida.

I això és graciós. Perquè el partit del govern que va invertir diners públics en favor d’una religió, li nega la legitimitat a l’actual govern d’intentar acomodar la condició aconfessional de l’Estat a la realitat diària. I aconfessionalitat vol dir que les institucions han de ser neutrals. Exactament el que este govern intenta, i tot el contrari del que l’anterior practicava. També hi ha fotos. Clar.

Lledó i Sant Pere, són dues festivitats d'inqüestionable origen cristià. Però és obvi que malgrat la litúrgia, han transcendit i molt, al fet religiós. I no ho dic jo només, ho va dir el Bisbe de dia de l'Ofrena. En canvi, les processons de Setmana Santa són estrictament una celebració religiosa. Confessional. De fet, la Corporació mai no hi ha acudit com a tal, si més no, en democràcia. A títol particular, hi va qui vol, només caldria. Si bé és cert que sent estes processons d'íntim sentiment religiós, els que hi participen cobreixen el seu rostre amb una cucurulla i el seu cos amb una vesta, perquè no es tracta de mostrar-se, sinó d'un íntim acte de fe. Enguany, també, hi havia representació del PP, ho sé, perquè ells que ens acusen d’anar a Lledó o a Sant Pere a deixar-nos vore, no duien cucurulla. Anaven a cara destapada. També hi ha fotos. I ells ho sabien.