Quan jo era menut la Pasqua era gris. Estava tot prohibit, fins i tot no creure en déu. Es prohibia, posar música a les cases. Seria per esperit de rebeldia, però a la meua germana major i a mi ens agradava escoltar els vinils dels pares. Per alguna raó teniem predilecció per "¿Que habra tras la puerta verde?" de "Los Llopis". Després la Pasqua va passar a ser morada, pels colors dels penitents de la Setmana Santa, d’unes porcessons amb militars, i uniformes, i polítics també grisos i uniformes.
També recorde pasqües blaves i amb l’olor salat de la mar, de quan anavem caminant a l’escollera a berenar.
Les primeres pasqües adolescents em van semblar de color rosa. Va ser quan vaig descobrir que m’agradaven més algunes de les meues amigues que els ous durs de la Mona.
Ja d’adult, les pasqües són de color xocolata, com les figures que adornen la Mona que regale al meu fillol Víctor.
Com ha canviat tot! Hui la Pasqua té colors diferents, el de l’ocre de la sorra de les primeres sessions de platja preestival, la dels blancs lluents de les darreres sessions d’esquí posthivernal, la del fosc quitrà de les carreteres infinites dels viatgers.
Ara és molt millor, i no perque ja no siga obligatori creure en déu, o perque pugam escoltar música, sinó perque mentre alguna joveneta fa top-less a la platja, un senyor es posa un capirot per desfilar en sacra processó. Perquè mentre alguna gent es diverteix de festa, d’altra es recull en el dol de la mort i la joia de la ressurecció del seu déu.
Ara és millor perquè la Pasqua té tots els colors. Perquè tothom pot fer allò que desitja. Perquè ara som lliures. I la llibertat és de colors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada