Aquesta vegada Déu s'ha equivocat. Si hi ha Déu, s'ha equivocat. La mort, amb la seva indolent parsimònia, ha posat "la mordassa", com el títol d'un dels seus darrers llibres, a Manel García Grau. Manel era espòs i era pare, era professor i patriota compromés. Manel era i serà, sobretot, poeta. Un poeta ja etern, que aquesta setmana va escriure amb el seu alé el darrer vers.Qui escriu les esqueles quan el mort és el poeta? Que en sé jo d'escriure? Tot just si arribo a dibuixar, a rajaploma, alguns sentiments confusos. Sensacions que no sé expressar. La ràbia mal continguda. La frustració incessant. Un dolor immaterial que s'instal·la a racons desconeguts del meu cos. Com si l'ànima s'estripés. La pèrdua se't revela com si la vida se t'esmunyís entre els dits d'unes mans inacabades.
I quan els ulls es cluquen amarats, es fa densa la nit del silenci. „La mordassa", la maleïda mordassa que es vol eterna, no ho serà. No, no resistirà el silenci l'empenta vital de la memòria.
De la teva acurada literatura extrac aquests versos: „dono per fet que cal anar per la vida, amb certa decència i amb certa dignitat personal, com també dono per fet, que moriré pobre i oblidat sense cap placa en cap paret".
Tindràs plaques, Manel, en els carrers vitals dels teus amics. Duran el teu nom els carrers i les dreceres que tu has dibuixat; els camins de la conversa intel·ligent i amable; l'avinguda del compromís social, la plaça de l'amor per la nostra llengua que conreares amb delicada i sensible ploma.
S'ha equivocat Déu. „Beneïts els poetes, perquè mai passaran a foc i a sang, cap reialme de pedra ni cap onatge enfurit per la tempesta." Torna a escriure'ns, Manel, des del Parnàs.
5 comentaris:
Hola!
M'agrada molt la foto que has posat, encara que ja l'he vista a la premsa. Em recorda el Manel que va ser el meu tutor a COU i que ens va ensenyar tantes coses q el van fer ser més q un professor per a tantíssima gent.
Ahir, a l'esglèsia de l'Esperança, hi havia alumnes seus de totes les generacions. Saps el q em va impactar? Veure plorar aquells professors que em feien pànic als 15 anys.
Manel no ha mort, està aquí, enfront meua, en els seus poemes.
Quina sort, esser immortal pels segles dels segles.
Bona sort allò on estigues.
La foto és un recurs d'internet, clar. De les que he trobat és la que més s'assembla al record que tinc d'en Manel. L'home tranquil envoltat de literatura
Vull donar-vos les gràcies en nom de Manel per les paraules sentides que li heu dedicat.
Ell està en tots nosaltres, mitjançant els seus llibres, però sobre tot perquè el tenim en el pensament.
Crec que li agradaria que se li recordara com una persona compromesa amb el nostre País, la nostra llengua, la nostra cultura, com un poeta.
Jo personalment el resordaré sempre com una persona molt treballadora, bona persona, bon home i molt bon pare.
OLGA.
Olga, deu fer més de 35 anys que tu i jo ens coneixem. A Manel el vaig conèixer molt més tard, però tu que eres qui més temps ha compartit amb ell, estic segur que entens que totes les persones que l'hem tractat hem acabat seduits per ell. Com deia a l'article, jo no en se gaire d'escriure, però crec que envian-te una abraçada sincera sobren les paraules, si és que mai les paraules poden sobrar.
Publica un comentari a l'entrada