"BIG BROTHER". Levante-EMV.22.12.07

La passada sessió planària de pressupostos, va convertir-se a Castelló, en una sessió de control. Però no del govern, sessions a l’ús en totes les democràcies occidentals. No. Va ser una sessió de control a l’oposició.
El PSOE havia engegat una lícita campanya de mobilització popular contra l’abusiu (en això coincidim) increment de taxes i impostos. Els socialistes havien redactat unes al·legacions, que van remetre des de l’ajuntament. Res a objectar, cada ú fa l’oposició com li sembla més útil. El cas és que el representant popular ens va sorprendre a l’informar públicament, que comprovant els cognoms, havien arribat a la conclusió (desconec si certa) que la major part dels recurrents eren familiars dels regidors socialistes, i els propis membres del grup municipal. També va entretindre’s el PP en comprovar si les persones que al·legaven contra les taxes per guals, eren titulars d’un gual o no. Van obviar, com va replicar el socialista Péris, que perfectament poden viure un una finca amb gual, i que este figure a nom de la comunitat de veïns. I, afegisc jo, tampoc no cal ser titular per recórrer una taxa que et sembla injusta.
Un altre regidor popular va afirmar amb contundència, que forçosament ha de ser fruit de la confirmació prèvia, que així com ell era soci del C.D. Castellón, cap membre del grup municipal socialista ho era. Deu tindre accés a la base de dades del club.
A mi també em van passar dues coses dignes de ser subratllades. En la meua intervenció, quan parlava de les subvencions, vaig afirmar que els 228.000 € que este any destina l’ajuntament al col·lectiu gitano (al que cal afegir subvencions d’altres administracions) era una quantitat molt important. Deia jo que era cert que molts dels programes del col·lectiu, són interessants i ben útils, però vaig gosar afirmar que la integració del col·lectiu, era excessivament lenta, com ho demostra el fet que dure ja cinc segles! Als quinze minuts de la meua afirmació, va aparèixer pel plenari el Tio Enrique, patriarca gitano. En l’època del sms i el mòbil, jo no crec en les casualitats.
També vaig dir que calia que el pressupost afinara més. Que algunes xifres es comptabilitzaven amb un marge d’error massa gran, la qual cosa obligava després a modificacions de crèdits, augment de paperassa i pèrdua de temps. Vaig posar l’exemple d’una càmera digital pressupostada en 1.000 €. El dia després la funcionaria responsable de l’àrea que havia sol·licitat la càmera, em va justificar disgustada, la necessitat de l’aparell fotogràfic, i que valia tants diners perquè la necessitaven amb trípode i determinades característiques, cosa per cert que no consta al pressupost. Afirmava que potser fins i tot han fet curt amb 1000€. No sabia que em donava implícitament la raó. La meua queixa no és que fora cara o barata, és que es posava una quantitat sense demanar prèviament un pressupost que ajustes el preu a la realitat. Em sembla fantàstic que l’arxiu tinga el material més modern del mercat. Se que en faran bon ús.
Com ho va saber la funcionaria el que jo havia dit? No ho va sentir a cap ràdio, no ho va llegir a cap diari. Algú va haver de telefonar-la per dir-li: “el BLOC no vol que tingueu la càmera que tant necessiteu”.
Així va transcórrer la sessió. Amb la sensació de l’oposició que estàvem sotmesos a un control desproporcionat, i a una manipulació innoble i indecent del que fem i diem.
El PP ha deixat de ser un partit polític amb una maquinaria electoral perfectament greixada. Ha evolucionat com un pokémon. És un règim. Un règim polític, fet de complicitats subvencionades, de pressions a determinats col·lectius, i d’ús dels diners públics i dels ressorts del poder per construir un entramat que comença a fer-me por com ciutadà, i que em decep profundament com a demòcrata.