En el camí de casa al treball, durant mesos i mesos, he passat per davant d’una obra. Molts matins m’he aturat uns minuts (privilegi dels qui podem anar a la faena a peu) per vore-hi treballar, primer les màquines fent els fonaments, després els obrers als qui he vist construir l’edifici, des de les entranyes. Columnes, embans, escales... He vist arribar material i carregar-lo amunt i avall. He vist entrar i eixir camions, tallant el trànsit i fent malbé la vorera, tan nova com estava. He vist com del forat naixia una estructura, i com eixa estructura anava prenent forma, fins esdevenir l’edifici que hui és.
Algú ha projectat eixe edifici, és a dir que l’ha dibuixat primer sobre el paper, algú hi ha posat els diners, i un munt de treballadors l’han fet possible. I encara hi ha un altre protagonista, els qui han de comprar (esperem) els pisos, els seus usuaris, aquells que han de convertir el pis en llar, i fer de l’espai escenari inoblidable de les seues històries familiars.
Tot este procés no és gaire diferent al de construir una ciutat. Algú ha de pensar-la, imaginar-la, dissenyar-la. Algú ha de finançar-la i molta gent ha de construir-la. Dia a dia, a poc a poc, amb cura, amb professionalitat, amb destresa. Per a que els seus usuaris, els veïns, molts més que a la finca de la que parlava, puguen viure-hi, i viure-hi bé, les seues vides.I eixa
obligació de pensar i construir, no és només de l’equip de govern. I és que no estem ací per governar i prou. Els projectes es poden pensar des de fora del govern. De fet és quan més valor tenen, perquè es reflexionen sense pressions. Això és el que m’apassiona del que faig actualment.
Algú ha projectat eixe edifici, és a dir que l’ha dibuixat primer sobre el paper, algú hi ha posat els diners, i un munt de treballadors l’han fet possible. I encara hi ha un altre protagonista, els qui han de comprar (esperem) els pisos, els seus usuaris, aquells que han de convertir el pis en llar, i fer de l’espai escenari inoblidable de les seues històries familiars.
Tot este procés no és gaire diferent al de construir una ciutat. Algú ha de pensar-la, imaginar-la, dissenyar-la. Algú ha de finançar-la i molta gent ha de construir-la. Dia a dia, a poc a poc, amb cura, amb professionalitat, amb destresa. Per a que els seus usuaris, els veïns, molts més que a la finca de la que parlava, puguen viure-hi, i viure-hi bé, les seues vides.I eixa
obligació de pensar i construir, no és només de l’equip de govern. I és que no estem ací per governar i prou. Els projectes es poden pensar des de fora del govern. De fet és quan més valor tenen, perquè es reflexionen sense pressions. Això és el que m’apassiona del que faig actualment.
13 comentaris:
Es fascinant veure com l'home transforma el seu entorn per tal d'adaptar-lo a les seues necessitats. El repte, gens fàcil, consisteix a trobar la manera de fer compatible la millora del nostre benestar amb el respecte envers l'equilibri de la natura: l'anomenat creixement sostenible.
Enric, prova a escriure el mateix article, però amb els ulls d'un especulador. Potser ho trobaries esgarrifós, malauradament eixa és la visió que tenen molts polítics del nostre País: tot urbanitzable.
He dubtat sobre l'exemple, abans de fer l'article. Però estic segur que s'entén el que vull dir. Construir una ciutat, no vol dir fer cases i més cases, vol dir fer una llar col·lectiva. Amb espais de trobada, escapis culturals, també cases, clar, i carrers, i espais comercials imbricats als barris, no grans centres que desestructuren la ciutat i destrueixen la convivència...
Tot això. Segur que si que s'entén. Però és cert, que segons qui "pense" la ciutat, és una cosa o és un altra.
Per això reclame que l'urbanísme el pensem els polítics, no les empreses. Elles fan cases, nosaltres hem de fer ciutats, que és, tothom ho sap, tot un altr cosa.
Entenc el que vols dir, Enric. La construcció de l'edifici és una metàfora de la construcció de la ciutat. Però és que l'exemple que has triat, en l'època que vivim, amb l'actual crisi immobiliària després d'anys d'orgia especulativa, és massa..., diguem-ne, punyent. En qualsevol cas, et done la raó, i vaig més enllà: cal repensar les ciutats com a espai no sols de residència sinó també de convivència. La ciutat ha d'estar al servei dels ciutadans i no a l'inrevés, és a dir, no al servei de projectes megalòmans de l'alcalde de torn.
El que trobe a faltar en les noves urbanitzacions són places i carrers amples. Si no, on jugaran els xiquets a futbol i a bous com feiem abans al meu poble?
També hi estic d'acord. Ja ho hem dit molt, la ciutat mediterrània, el concepte d'espai de convivència.
Espais oberts, públics, grans...
Ací vam tindre un regidor d'urbanisme (pare polític de la fornada de polítics urbanistes actuals al PP) que va decidir que la prolongació de Palmeretes, no podi tindre la mateixa amplaria, que la faria més estreta, perquè Castelló no és una ciutat tan rica com per perdre espai "productiu" (fer cases) amb passejos tan grans!!!
Així ens va.
De todas formas se están sustituyendo las plazas y demás con los "corralitos". Quiero decir, los bajos de los bloques enormes de pisos que se construyen ahora. ¿Para qué quieres una plaza si tienes tu propio corralito debajo de tu casa?
¿y los que no tienen corralito?
¿vendran a los corralitos de los demás?
Toda las calles que van desde el Hospital Rey Don Jaime hacia la Avenida de Lidón, son de tal estrechez que unicamente puede pasar un coche. Y las caeras están invadidas de coches. ¿?
Se me olvido decir, que tienen la barra de hacerlas de doble dirección.
El país (i el projecte) sempre l'he comparat amb una finca. Entre tots hem de construir la casa, amb habitacions per a gustos i colors. valencianisme de CONSTRUCCIÓ.
I tots han d'estar convidats.
Si algun sectari preferix abandonar la casa i construir-se la "chaboleta" endavant. Ja vindrà, que les mans estaran esteses.
Enric, perdona el offtopic pero tinc la necesitat de contar-ho
Un joven esta paseando por una plaza de Castellón y decide tomar un descanso.
Se sienta en un banco y al lado hay un señor de más edad y naturalmente comienzan a conversar sobre el país, el gobierno, la ciudad y finalmente sobre Carlos Fabra.
El señor le dice al joven: Sabe? CARLOS FABRA ES COMO UNA TORTUGA EN UN POSTE.
Después de un breve lapso de tiempo el joven dice: no entiendo eso de la tortuga sobre el poste. ¿que significa eso señor?.
El señor le responde. Si Ud. va caminando por el campo y ve arriba de un poste de alambrado una tortuga haciendo equilibrio encima. ¿Qué se te ocurre?
Viendo la cara de incomprensión del muchacho joven este le explica:
Primero: TU no entiendes como llegó ahí…
Segundo: TU no puedes creer que este ahí…
Tercero: TU sabes que no pudo subir allí solita..
Cuarto: TU estas seguro que no debería estar allí…
Quinto: TU eres consciente que no va a hacer nada UTIL mientras este alli….
Entonces lo único sensato seria ayudarla a bajar de allí.
EN LAS PROXIMAS ELECCIONES: SEÑORES A BAJAR LA TORTUGA!!!!! !!!!!!!!
Enric,m'encanta la teva ilucio i tot el que intentes fer,espere que estigues ahi en l'ajuntament molts molts anys. I si espere que quan torne toquem alguna cosa a la Nau,tocant rocks i el que demne la campanya electoral xD.
I un altre...
En que es pareix Carlos Fabra al aloe vera.
Cuant mes l'estudien i l'investiguen mes "propietats" li troven
Publica un comentari a l'entrada