RENOVAR O RECICLAR?

Renovar no és reciclar. No. És tot un altra cosa.

Fa sis mesos, vaig demanar que la gent del partit fora generosa a l’hora de la renovació, i ara, a quatre mesos del Ve Congrés del BLOC, torne a demanar-ho.

Confie que serem generosos en la renovació d’idees, i que la Ponència Estratègica, que ja he dit que a mi m’agrada, tindrà un suport importantíssim, més enllà del debat de les possibles esmenes, que confie seran poques, menors i acabaran per millorar-la.

Però cal ser generosos també, i molt especialment, amb la renovació de càrrecs. I això em du a la Ponència d’Innovació Organitzativa i Estatuts. Partim d’una mala situació, d’una mala experiència que s’ha allargat més enllà del recomanable, i que ha estat fruit d’una Executiva (de la que forme part, i per tant assumisc la part alíquota de responsabilitat que em pertoca) ineficaç, i d’un buit de poder en dues àrees fonamentals com són la Secretaria d’Organització i la de Política Municipal. La primera de vital importància per tots els partits, la segona, especialment important per un partit, com el BLOC, que té la major part del seu pes institucional, en eixe àmbit.

Serà per deformació professional, però jo analitze l’estructura organitzativa del partit com si fora una empresa. I en eixe sentit, m’haureu de deixar passar el símil.

Si resulta que el Gerent no ho fa bé, el Consell d’Administració pot decidir canviar-lo per un altre. O fer el mateix amb el responsable de formació si no ha motivat i format adequadament el personal. O amb el responsable del departament comercial, si un colp analitzat el producte, veiem que malgrat ser bo i tindre una certa quota de mercat, no aconsegueix millorar la seua penetració, per una mala gestió de màrqueting...

Què és el que no faria mai una empresa? Posar al cap de màrqueting com director de formació, al gerent com responsable del magatzem, i nomenar al comptable responsable de disseny. És a dir, canviar de lloc la gent que no ha fet bé la seua faena, sense preocupar-nos de si sabran fer la que ara se’ls hi encomana. O crear nous càrrecs momés perquè no sabem dir “moltes gràcies, ara és l’hora d’un altra gent”.
Hi ha un altra cosa que tampoc no faria una empresa que apostés per fer canvis estructurals, despatxar una generació. És a dir, mai no faria una renovació generacional, prescindint de gent molt útil, i incorporant d’altra en llocs de direcció amb l’edat com argument únic. Ho dic, perquè en un país sense polítics (“sense política” ja ho havien dit), on les generacions dirigents estan al voltant dels 45 anys, plantejar renovacions generacionals obligatòries sembla poc intel·ligent. Al BLOC hem encadenat fracassos electorals, si a cada fracàs i mig, haguérem prescindit d’una generació, el 2011 si les coses van maldades, hauria d’assumir el poder un menor d’edat, i això implicaria una regència. Igual és això el que alguns pretenen per poder perpetuar-se al poder (?) intern.

Esta manera de “renovar” només la practicarien algunes empreses familiars, on els directius en son els propietaris únics. Aleshores si que el cosí Jaume has de col·locar-lo ací o allà, o la teua germana Margarida, o al teu cunyat Pasqual, o al fill extramarital del pare fundador. Però eixe és el camí segur al fracàs. D’una banda perquè sovint no són les persones més capacitades per fer el treball encomanat, i en segon lloc, perquè ocupant una plaça (i consumint un salari) impedeixen contractar la gent adequada. Els recursos són limitats, i una empresa, i un partit, ha de gestionar-se amb criteris de professionalitat. I és ací on reclame generositat. A diferència del que passa al món empresarial, en l’estructura orgànica d’un partit, els triennis no haurien de cotitzar. L’antiguitat només és un plus, si s’acompanya d’un currículum d’èxits, sinó, no.

El BLOC no és un partit familiar, on entre quatre cosins puguen seguir dirigint per sempre més la societat. El BLOC és una societat anònima, on cada militant té una acció (i el dret a sindicar-les en grups, corrents, comarques o com considere oportú), i amb ell el dret a elegir i ser elegit. I això convé no oblidar-ho. Ningú.

L’actual model no funciona, i la Ponència fa algunes aportacions interessants en el sentit de “territorialitzar” l’Executiva, no com fins ara tirant el membres en funció de la seua procedència geogràfica (i per l’adscripció a corrents interns), sinó donant força política a les federacions intercomarcals. Crec que això serà positiu. Cal fer emergir lideratges, i cal veus autoritzades en territoris concrets.
Compartisc també amb alguns dels autors de la ponència, la necessitat de dibuixar perfils per els llocs de responsabilitat i després buscar la persona que complisca eixos perfils. No en sé gaire de com van les converses entre grups organitzats o particulars, però pel que escolte ací i allà, no sóc molt optimista respecte a una renovació profunda.

I crec que serà un error històric si no ho fem ara.

Doble error, primer perquè el nucli dur d’esta Executiva que ara plega (i que és el mateix nucli dur de fa dues, tres, quatre...executives) està esgotat, no té credibilitat i no il·lusiona. I serà ben difícil que puga fer creure a molta gent, que estan disposats a convertir en realitat la Ponència Estratègica, que en la pràctica ve a corregir les estrategies que han defensat i, segons com, imposat els darrers anys.
I segon error, perquè si el 2011 tinguerem un mal resultat (treballaré perquè no siga així, i sé que tothom ho farà), coneixent-nos, es qüestionaria abans l’estratègia que les persones. I eixe segon i injust error ja el vam cometre el 2003, i així ens va.
I torne al principi. Renovar no és reciclar. Reciclar és donar un nou ús a alguna cosa que ja està usada i ja no serveix per l’ús que se li havia donat. Reciclar és el que es fa en les economies de subsistència com la cubana, que reparen els cotxes amb un fil d’aram, una llanda de tonyina i els fan funcionar (malament i tirant fum) amb alcohol de canya de sucre.
Renovar és substituir les peces defectuoses per recanvis nous de fàbrica. Renovar no és esborrar amb un goma Milán les ditades que ha deixat el xiquet a la paret, sinó comprar un pot de pintura i pintar de cap nou.
Per això dic que cal generositat, si volem que l’empresa aconseguisca una important penetració en el mercat electoral, si volem que el cotxe funcione correctament i sense contaminar massa, cal renovar. Les tapes de delco han jugat un paper molt agraït en la vida dels automòbils, però hui ja no són operatives.

Nacionalistes en calen molts, i al moviment nacional valencià hi ha feina per donar i vendre, a molts llocs, a molt nivells. El BLOC però, necessita un nombre reduït de dirigents. Nous, il·lusionadors, capaços. Alguns podrien passar a la reserva, amb el nostre agriment. Ser generosos, amb la nostra gratitud.

L’abril del 2006, en una intervenció al Consell Nacional ja vaig parlar del lideratge del partit. I ara ho torne a dir, Enric Morera té hui a les seues mans, el que mai abans havia tingut, la capacitat de triar la gent que ha de ser la seua executiva. Ell, com tots els secretaris generals de totes les formacions democràtiques, arriben al càrrec amb hipoteques. Les hipoteques d’aquells qui el recolzen. Hui Morera pot triar amb qui hipotecar-se. Ho escric ací, perquè fa temps que li ho he dit personalment. I com vaig dir, jo no seré un impediment per la renovació, espere que aquells qui diuen defensar el lideratge de Morera, tampoc ho siguen.