TOT ALLÒ QUE JO PENSE DE COMPROMÍS I (QUASI) NINGÚ NO HA GOSAT PREGUNTAR-ME

L’acceptació de la realitat.

Compromís funciona.

Sembla una obvietat, però jo ho he de dir. Ho he de dir, perquè vaig ser contundentment i tossuda contrari a la primera coalició; i si bé és cert que no m’hi vaig oposar, vaig ser crític amb les condicions de la segona.

Funciona perquè així ho ha ratificat l’electorat, premiant el treball institucional i el treball a peu de carrer.

També és cert, que a aquells llocs on per diferents raons no va ser possible un pacte (per falta d’enteniment dels diferents actors, o per no compareixença d’alguns d’ells), el BLOC en solitari també ha funcionat. I els exemples que demostren eixe creixement són tants, que no m’entretindré ara a enumerar-los. 

No sóc un analista polític, sóc un treballador de la política que veu les coses des de dins (per tant, possiblement tinga una visió viciada). El que jo diga, doncs, no és més que una opinió personal, no especialment qualificada.

Amb esta coalició hem aconseguit tres fites històriques:

a)    Entrar a l’Ajuntament de València (sens un bon resultat electoral a la capital, les altres dues no hagueren estat possibles)

b)    Hem ratificat la nostra presència a les Corts, i com tercera força nacional (la qual cosa demostra el que deiem alguns, EU i nosaltres tenim electorats diferents. Si bé és cert, que més que probablement, sense la primera coalició els resultats actuals no s’hagueren donat)

c)     Hem aconseguit el primer diputat al Congrés de la nostra història com organització, i el primer diputat valencianista en 70 anys (per als puristes matisaré: el primer diputat valencianista triat per una llista valencianista, i triat pel país.)

Negar això seria negar la realitat. I qui vulga entendre això com una rectificació de les meues posicions, fa bé.

Una espineta clavada

De vegades, quan he manifestat orgànicament la meua preocupació pel futur del BLOC se m’ha recordat que estem millor que mai.

Bé, jo afirme que hi ha com a poc dues qüestions internes que han empitjorat substancialment respecte a fa anys, però com són internes les exposaré on toca.

Però és cert que tenim major implantació (territorial i en militància) que mai, més càrrecs públics que mai. De fet, ningú no discuteix que un dels principals actius de l’èxit de la coalició és precisament la fortalesa territorial i militant del BLOC. En això ningú no ens fa ombra, ni de bon tros.

Ara bé, dins de la coalició, per eixa vocació igualitària, hem minorat voluntàriament el pes que ens pertoca. Ara no ho critique, ho constate. És possible que això precisament haja donat major credibilitat a eixa pluralitat que sembla tan valorada. Que el logo siga més menut té una importància discutible, que cedim llocs de privilegi en les llistes (molt especialment al sud del país, on sembla que el BLOC siga minoritari al si de la coalició, quan no ho és en absolut) forma part de la mateixa estratègia de pluralitat...Tot això haurà de resoldre’s de la manera més proactiva i intel·ligent possible en els acords d’estabilitzió de la coalició. (Fins i tot és possible que siga més útil “no meneallo”).

Però també ens hem minorat en el missatge, i això em sembla més greu. Definim la coalició com valencianista, progressista i ecologista.

Amb major o menor grau, això ja definia al BLOC, per tant sembla raonable pensar que la definició no ha de incomodar al gruix de la militància. Això és tan cert, que només cal fer seguiment de les declaracions de la gent del BLOC (a les xarxes, a la premsa, en campanya, en la tasca institucional...) per vore que hem passat de dir que som “nacionalistes” a dir que som “valencianistes, progressistes i ecologistes”. Tinc poc a objectar.

Ara bé, quan escoltes amb atenció els actes unitaris, t’adones que eixa identificació ideològica en forma de trinca, només la manté en públic la militància del BLOC. Els nostres socis, les nostres sòcies, s’autodefineixen com progressistes (o d’esquerres) i/o ecologistes. No sentim assíduament que candidats i càrrecs electes dels partits col·ligats es definisquen regularment com valencianistes o nacionalistes.  Per tant, el discurs i la ubicació ideològica de Compromís que percep  la societat és que som un partit instal·lat més clarament en l’eix esquerra-dreta, que en el nacional. I sense queixar-me de la primera part, reclame correspondència per la segona. El nostre fet diferencial és la valencianitat. De la resta, hi ha més ofertes (tot i que pitjors) al mercat electoral. No ho hauríem d’oblidar.

I ara què fem?

Després de les eleccions valencianes, alguns representants del BES, amb lògica satisfacció, van intervenir en un Consell Nacional per recordar la paternitat de la idea. Fins i tot un d’ells, indissimuladament em mirava a mi (que seia al pati de butaques) i recordava que alguns havíem dit  que en lloc de muntar Iniciativa, els i les dissidents d’EU havien de vindre al BLOC. Deia el company, que això hagués estat un error, perquè l’èxit electoral es sustenta precisament en el fet de que Compromís va més enllà de l’estructura tradicional d’un partit a l’ús. Afirmava que això garanteix major pluralitat. I la pluralitat, per a la gent del BLOC, sempre ha estat, i ha de seguir sent, un valor irrenunciable.

Sembla raonable el que diu el BES.

Recentment, Monica Oltra en el Consell Nacional (no sé si li’n diuen així) d’Iniciativa, ha afirmat que cal superar l’estatus de Coalició.

No ho sé. Si el que vol dir és que cal consolidar-la, i fer-ho orgànicament, crec que té raó. Però hem de trobar la formula adequada, la que sense fer malbé eixa imatge de “pluralitat que supera la concepció clàssica d’un partit polític”, evite les tensions i refregues prèvies a cada contesa electoral. I les formes de resoldre això són plurals. Hem de triar pelgats la que millor s’adeqüe, no només a les formacions polítiques integrants de Compromís, sinó i sobretot, la que més puga adequar-se i satisfer al nostre electorat.

Amb certa freqüència s’ha acudit a l’exemple de CiU pel que fa a la relació estable entre dos partits. Bé, hui en dia, CiU és una Federació de partits, té un òrgan directiu comú, però el seus socis integrants continuen tenint els seus propis òrgans. I per arribar a este estatus actual, han aguantat 25 anys com a coalició. Amb tensions també, no ho oblidem.

Jo no dic que tinguem que mantenir-nos 25 anys com a coalició, és possible que puguem aprendre de l’experiència d’altres i saltar-nos algun pas...però amb prudència.

Prudència, perquè no podem restar immòbils davant la nova realitat sociopolítica, i hem d’assumir la responsabilitat que ens pertoca, però prudència perquè les presses, mai no han estat bones conselleres. 

Les coses tenen un temps, i unes formes. Anar lent et fa perdre oportunitats, anar ràpid et fa cometre errors.

Fem el que calga però fem-ho bé. No podem decebre el cabdal de confiança que ens ha prestat la societat valenciana. I ara assumiré un risc de futuròleg, la meua sensació personal, és que no hem acabat de créixer. Si ho fem bé, no hem acabat de créixer.

  

Què hem aconseguit?

Els resultats electorals ens avalen com la millor oposició.

Mentre continua produint-se el tradicional transvasament de vots entre el PSOE i EU, Coalició Compromís creix per si sola (cert que també per raons al·lòctones, no només conjunturals, sinó clarament estructurals) creant un espai propi, nou. En parlarem.

Però no és prou. He afirmat que podem créixer més. Com?

Hem de canviar el paradigma mental segons el qual a nosaltres ens va bé quan li va malament al socialisme. No és cert. La realitat és que al socialisme li va malament quan ens va bé a nosaltres. Mai ningú ha militat al valencianisme dient: “és la meua segona opció, jo realment sóc un socialista espanyol, però com el socialisme espanyol és incapaç de crear una oferta electoral creïble i sòlida, vote valencianisme una miqueta a contrapèl”. En canvi, si que coneixem desenes de persones que han votat al PSOE perquè, tot i dir-se (i sentir-se sincerament) compromesos amb el país, trobaven que no havíem estat capaços de bastir una oferta electoral creïble. Ara ho hem fet, i tornen. I més que en tornaran si sabem ser receptius.

Vull dir que davant d’això es poden fer dues coses, recriminar-los-hi que si hagueren estat amb nosaltres tot este temps, l’oferta electoral hagués quallat fa molts anys evitant així tantes renuncies i traïcions com ha perpetrat el socialisme al nostre país. O bé, i jo aposte per això, rebre’ls sense preguntar on han estat estos darrers 25 anys. D’un en un o de deu en deu. Electors i militants.

És una via de creixement segura, segura.

I hem de canviar un altre paradigma mental. També tenim una frontera electoral, tot i que molt menor respecte a l’anterior, amb el PP. Possiblement coste de vore a nivell nacional, però és més nítida a nivell local. En els pobles i ciutats on som vera alternativa de govern, o directament govern, rebem transferència de vot de gent que a les eleccions nacionals o a les estatals voten al PP. No propose que tinguem  que fer cap política d’acostament en esta direcció, dic que hauríem de procurar no espantar-los.

I finalment, hem començat a rescatar gent de l’abstenció, i hem incorporat nous electors que s’estrenen democràticament votant Compromís.

A tall d’exemple relataré una història real que ens va passar a Castelló a estes generals. Es va presentar per demanar ser apoderat un jove que ens va informar que no ens votava i que no ens anava a votar, perquè era pròxim als plantejaments abstencionistes del 15M, però que volia col·laborar amb nosaltres, que érem, després del seu plantejament abstencionista, la millor opció. Si se’m permet, ja està tendre, a les properes serà el suficientment madur com per votar-nos.

  

Què hem d’aconseguir?

Hem d’aconseguir com coalició allò que com BLOC hem aconseguit ja a molts municipis, que la gent comence a vore’ns com alternativa de govern.

El nostre objectiu ha de ser governar este país. Poble a poble, ciutat a ciutat, fins governar la Generalitat i tenir un pes important al Congrés i Senat i a l’Europarlament.

Eixe ha de ser l’objectiu principal. Això és lent (si ho fem bé, menys del que pot semblar) però és l’objectiu.

Un partit nacionalista (el BLOC ho és, i jo sóc del BLOC) i la coalició que pivota al seu voltant ha de tenir com vocació la governabilitat.

L’oposició és una gran oportunitat per a treballar pel país. Ho demostrem cada dia a les Corts, ho demostrem a les Diputacions de València i Castelló, ho demostrem a moltíssims ajuntaments arreu la geografia valenciana, ho demostrem a l’Europarlament i començarem en breu, a demostrar-ho al Congrés. (Jo mateix ho sé bé, gràcies a la meua experiència institucional.)

Però el govern és una oportunitat encara millor (també he tingut el privilegi d’experimentar-ho durant quatre anys).

Governar és la fórmula més ràpida, àgil i eficient de canviar les coses, de millorar les condicions de vida de la nostra gent. La millor forma d’influir en la sostenibilitat nacional (que jo sempre dic que inclou la l’econòmica, la social i la mediambiental, bàsicament, perquè eixe és el país i la societat que somniem i que volem construir).

I en eixa voluntat de governabilitat, el BLOC ha de jugar un paper primordial.

Vaig insistir moltíssim en la necessitat de que Enric Morera assumís el rol de Síndic de Compromís, no només per ser de justícia, sinó perquè pensava, pense i crec que ha quedat demostrat, que era qui millor podia assumir-l’ho de tot el grup parlamentari.

Perquè (estic intentant defugir la personalització, però crec que tothom entén el que intente dir) la potència del discurs opositor, de reformulació de l’ètica política que fa el nostre grup, amb veus plurals, és inqüestionable. Però eixa tasca indispensable de control, ens situa, ja ho he dit, com la millor oposició. Però això no et converteix directament en alternativa de govern.

La millor oposició no és la que fa enfadar més vegades al govern (per molt d’autocomplaença i cofoisme que això ens genere), sinó la que el fa canviar més vegades d’opinió.

I això demana un altre tempus, un altre tarannà, unes altres formes, un discurs més constructiu, més propositiu... I en això al BLOC som millors. Som els millors, curt i ras.

No podem oblidar, ho sé, que estem a l’oposició a quasi tot arreu, però tampoc no podem oblidar que no ens hi volem quedar per sempre. O sí? O alguns viuen millor a la contra?

El redreçament nacional (amb una societat més justa, amb una economia al servei de les persones, amb serveis socials i públics de qualitat, amb respecte mediambiental i un llarg etcètera) depén de nosaltres. No és una missió mística, és una responsabilitat política.

I això es fa des del govern.

Ara toca saber gestionar l’èxit, i començar a dibuixar escenaris futurs. Hem de ser alternativa de govern, cal que siguem percebuts com a tals. La percepció aliena arribarà quan internament preguem consciència de que eixa és la nostra vocació. I la percepció externa és el primer pas, indispensable pas, per convertir-nos realment en l’aternativa il·lusionadora.

I per això, Compromís ha d’amarar-se de la cultura política del BLOC, i això, encara està per fer.