“Per sort jo estimava la mar, potser tant com la muntanya. D’infant moltes festes per la tarda deixava als meus amics, comprava alguna revista infantil i sortia al camp per les sendes, entre la verdor de l’horta, fugint dels camins polsosos o enfangats, i anava llegint acudits, gracioses historietes de poca solta o coses curioses que m’il·lustraven. I potser a eixa vocació per la lectura dega jo la vida.
Un diumenge gris que ploviscava, pel temps que feia, vaig dir als pares que aquella vesprada aniria al cine i no sortiria al camp. Però en arribar a la placeta de la Pau canviava de parer comprant al quiosc de sempre dues revistes infantils i tornava a casa, per passar el temps llegint.
I així estava quan vingué el pare tot temorós i preocupat, demanant per mi. La mare contestà que estava dalt a la meua habitació llegint. “Ja estic tranquil, ¿saps què ha passat? Estava jo a casa Maria i han vingut dient que el cine es cremava, i he corregut cap allí pensant en Paco, que parlà d’anar al cine. Buscant al xiquet he vist allò més espantós que pugues imaginar. Els que intentaven fugir passaren per damunt dels altres, empenyent-se, saltant, xafant; i les pobres criatures moriren esclafades. Hi ha un xiquet mort travessat per un paraigua...Una desgràcia com mai s’ha vist a Castelló. I tot per una veu irresponsable que cridà: “·Foc! El cinema es crema!”. Al fugir la gent espaordida es llençà, escala avall sense donar temps a obrir la porta, que es plega cap a dins.
A tot açò no hi ha hagut foc: sols un parell d’interrupcions quan projectaven la pel·lícula, que no tenien importància, i els del pati de butaques ni s’assabentaven del drama que estava succeint en la general. És espantós, Marta! Ara vaig corrent a veure a Maria i Antoni per dir-los que Paco està en casa.”
I aquella vocació que sentia per la lectura potser em lliurara de morir trepitjat al fons de l’escala del cine, on tantes vegades anava i vaig seguir anant.”
Don Francesc Esteve, deixà este escrit al seu llibre “El goig d’escriure”, fragment de la seua intensa vida. No és pot parlar de cinemes a Castelló, sense recordar aquella tràgica història del Cine La Paz.
Afortunadament per a mi, la meua memòria dels cinemes de Castelló és força més amable. A la segona meitat dels seixanta, la mare treballava com distribuïdora d’Avon, “ding, dong, Avon llama a su puerta”. Així funcionava això dels cosmètics porta a porta. I clar, la mare no podia passejar-nos escales amunt i escales avall, ni entrar-nos a les cases mentre ensenyava les novetats en cremes, llapis de llavis o ombres d’ulls. I com la mare sempre ha estat dona de recursos, ens aparcava (en el millor sentit de la paraula) al cinema. Dijous, en eixir d’escola al Rialto, dissabte al San Pablo, conegut després com Condal 2.
Era l’època del No-do i els programes dobles. El dijous, la mare ens portava a ma germana Elena i a mi, directe des de l’escola, amb un sis-cents verd, i poc importava si la pel·lícula ja havia començat. Entràvem, veiem el que quedés de pel·lícula, després el No-do, després la segona pel·lícula, i ens esperàvem a que la primera arribés al punt on havíem començat a vore-la. Aleshores ens alçàvem i eixíem. Si la mare encara no havia arribat, ens cuidava la senyora de la taquilla, que era quasi com de la família. Lamente no recordar-ne el nom, tinc d’ella un record càlid i amable.
Els dissabtes al San Pablo. Butaques de fusta i bona cosa de xivarri. Era una miqueta més de “barri” i senties no poques brofegades per part dels més llençats de la sala. Era prou habitual que hagués d’entrar l’acomodador lot en mà a aturar la gresca. Nosaltres no, eh! Que érem bons xiquets. Ens conformàvem en baixar fins una porteta que hi havia al costat del prosceni i comprar una pesseta de pipes, o de regalíssia roja o negra.
Ja poden anar fent números, quatre pel·lícules per setmana, durant 5 o 7 anys... no diré que vaig veure més pel·lícules que el jove Salvatore de Cinema Paradiso, però Déu n’hi do, que diuen el veïns de dalt.
Després d’allò, vaig estar vivint becat a la Universitat Laboral de Cheste, durant dos anys, fins al 73. Allà hi ha el que era el segon cinema més gran del món i el primer d’Europa. El paranimf tenia 5.000 butaques, que es diu de seguida. Sessions setmanals obligatòries per tots els interns. Dues pel·lícules cada diumenge. I de tant en tant, una més entre setmana.
Tanta obligació podria haver generat en mi un rebuig, lluny d’això, generà una afició ferma, potent, continuada en el temps.
No vaig conèixer el Salón la Paz, el Cine Doré o el primer Goya, però he vist pel·lícules al Cine Oeste, al Rex (allà també teatre, Educando a Rita, per exemple, i no fa tants anys), a l’Astòria, a l’Avenida, al reobert Goya. Quan van reobrir l’Azul, amb aquelles butaques blaves homònimes, és convertí en la millor opció dels dissabtes per la nit, o els diumenges per la vesprada. Però la meua memòria d’adolescent, em retorna al Rialto i al San Pablo.
El Rialto, que després allotjà un efímer restaurant, i d’uns anys ençà és una perfumeria, passà per diferents èpoques, inclosa una en la que esdevingué sala d’art i assaig. Que era una cosa molt progre i molt moderna, i que vestia molt. Recorde que allà hi vaig vore Noveccento, que en una moda horrible de l’època, com era llarga, es projectà en dues setmanes diferents la primera i la segona part. Amb l’agreujant, que com va funcionar prou bé a taquilla (abans hi havia més progres) la primera part es repetí dues, tres setmanes, i quan per fi van projectar la segona part, ja feia 20 dies que havies vist la primera i quasi bé no podies seguir el fil.
Poc abans o poc després, també s’especialitzà en “destape”. Recorde Tocata i fuga de Lolita, el primer nu de la transició. Amparo Muñoz. Ais! En aquella sala, concretament a la darrera fila, vaig tocar el meu primer pit (bo, en realitat no era meu, me’l van deixar).
I al San Pablo. L’any 1976 s’hi va estrenar la pel·lícula catalana “La ciutat cremada”, però a Castelló arribà en castellà. I els nacionalistes de l’època (que encara érem menys que els progres) vam decidir fer una “acció política” i vam comprar quasi totes les entrades de la sessió del dissabte per la vesprada. De dos en dos, de tres en tres, per dissimular. Vam omplir la sala, i en quant va començar, vam traure banderes que dúiem amagades sota els jerseis o caçadores, i ens vam posar a cridar: “la volem en català, la volem en català”. I els més agosarats es van posar de peus sobre les velles butaques i van llançar consignes polítiques. Es va interrompre la projecció, van encendres els llums de sala, i el propietari, el pobre Senyor Casalta, va comparèixer per assegurar que es comprometia dur la versió en català la setmana següent (va complir). Però com qui no vol la cosa, arribà la Policia Armada, els grisos, dos jeeps carregats d’agents, que van entrar a la sala amb metralletes i ens van fer eixir d’un en un amb cara de western. I els assegure que no m’estic muntant un pel·lícula. Ha d’haver com a poc una quarantena de persones que recordaran haver participat en aquella “acció revolucionaria”.
Fa ben poc que van demolir l’edifici del carrer dels Pescadors.
De més gran... els Casalta, les Sales Tàrrega i Porcar, o els ABC, fins a que estos van tancar, anar al cinema continuava tenint alguna cosa de cerimonial. Passeig, conversa, discussió més o menys cinèfila... Ara és tot un altra cosa. Has d’agafar el cotxe i anar a un Centre Comercial, bé siga al Grau, bé a l’Oest de la ciutat. Em dec fer vell, però no és el mateix. Un ciutat necessita vida cultural al seu centre, als seus barris, cas contrari, no és una ciutat, és un donuts.
He fet referència a la magnífica pel·lícula Cinema Paradiso, no sé si recorden aquella escena on un adult Totó, mira amb els ulls negats la cinta que li deixa Alfredo, feta de fotogrames i emocions. Alfredo va ensenyar a Totó a estimar la vida, i el cinema. I ja que amablement el Portal de l'Om em cedeix este espai, jo vull aprofitar per donar les gràcies a ma mare, per ensenyar-me a estimar el cinema i la vida. Totes les pel·lícules vistes formen part de la meua manera de viure, fins i tot de treballar. Tant és així, que l'any 2004, en un ple de l'Ajuntament, debatíem sobre la necessitat de que Castelló tingués seu estable de la filmoteca, i jo vaig fer esta intervenció:
“El Bloc Nacionalista Valencià, el Partit Socialista i el Partit Popular, portem en el nostre programa i en parlem des de fa mesos, la necessitat que Castelló tinga una seu estable de la Filmoteca Valenciana.
Al llarg dels darrers mesos, hem anat rebent informacions contradictòries com en una especie d’Acción Mutante (Alex de la Iglesia 1993), sobre les diferents ubicacions, sobre diferents propostes, però mai un acord concret que dur a plenari, i miren, entre el L'home que no sabia res (Jon Amiel 1998) y L'home que sabia massa (Alfred Hitchcock 1933) ha d'haver-hi un terme mig, i hauria de ser vosté Sr. Mulet, l'home que sap allò que cal saber. No dic que siga El tercer hombre (amb guió del propi Grahan Greene), dic que vosté ens hauria d’explicar les converses. I esta és una molt bona ocasió.
Així les coses els grups de l’oposició vam preparar una moció conjunta. Com la política és, entre d'altres coses, l'art d'arribar a Acords i desacords com en la pel•lícula de 1999 de Woody Allen, fa uns dies en comissió vam oferir-li l’acord al Partit Popular. No teníem ni tenim cap intenció de fer-lo sentir Acorralado (1982) amb un absurd Sylvester Stallone, perquè justament d'eixa classe de cinema ja en tenim. Vam optar per una redacció consensuable perquè preteníem evitar en este tipus de coses un Duelo de Titanes (John Sturges 1958) amb els impagables Kirk Douglas i Burt Lancaster.
Per la nostra part, portem temps treballant en el tema per separat. El Partit Socialista ha organitzat actes i ha parlat amb els responsables de la Filmoteca, el BLOC ha fet una campanya de conscienciació i s'ha reunit amb responsables de Castelló Cultural, mentre la moció esperava la banda sonora de Morricone per la pel•lícula de 1968 de Sergio Leone, Hasta que llegó su hora. Doncs bé, ja ha arribat l'hora.
Ací tenen la moció, i estem molt satisfets d’haver pogut consensuar una postura comuna i no discutir com si forem los Montoyas y Tarantos (Vicente Escrivá 1989) perquè al final ací es tracta de saber si tots tres grups som capaços d'arribar a un acord sense jugar a El bueno, el feo, y el malo (Sergio Leone). No haguera tingut justificació alçar la sessió sense haver arribat a un acord, o en eixir al carrer algú recordaria la versió cinematogràfica de Kenneth Brannagh de l'obra de Shakeaspeare Mucho ruido y pocas nueces (1993).
La nostra moció naixia amb la voluntat que el 2005 siga per a la ciutat i cinematogràficament parlant El año de las luces (Fernando Trueba 1986) i l'inici d'una Belle epoque (1992) del mateix i oscaritzat director.
El Partit Popular ens assegura que s’ha arribat a un acord amb la Filmoteca i amb la Conselleria i amb l’empresa. Estem contents. També és cert que no hi ha res signat encara i per això hem optat per mantindre la moció, per evitar haver de recordar mai el títol de la magnífica pel·lícula d'Isabel Coixet Cosas que nunca te dije (1996). Ara bé, si finalment no es concretara la proposta i la vida d'esta moció és la Cronica de una muerte anunciada (Francesco Rossi 1987 amb una grandíssima Irene Papas) o la voluntat d’acord té Los dias contados (Imanol Uribe 1994), amablement advertim que pot ser serà el moment de dir Adéu a la innocència com el títol de la cinta de Richard Benjamin de 1984. Perquè allò que no pot ser és que ens quedem amb l'estúpida sensació de passar-nos el dia tirant pedretes a la finestra, com un turmentat James Dean en Al este del edén (Elia Kazan 1955), tot esperant que qui gestiona la casa ens convide a seure a taula.
Que al cap i a la fi tampoc no demanem el Cinema paradiso (Giuseppe Tornatore 1989), estem demanant que Castelló tinga allò que mereix, una seu estable per la Filmoteca. No deixem passar esta oportunitat, no fem que allò que diu el programa electoral de tots tres partits es convertisca en Allò que el vent s'endugué (Victor Fleming 1939).
La Generalitat s'hi ha d'implicar de forma urgent, i també el nostre Ajuntament a vore si al final “Por un puñado de dólares” com en aquell fascinant western amb Clint Eastwood acabarem per fer “El viaje a ninguna parte” de Fernando Fernan Gómez . Confiem que no i que com a “Historias de Filadelfia” (George Cukor), tinguem un cinematogràfic “Happy End”.
I vull aprofitar per dir al paritit socialista, que si bé jo seguisc reivindicant el magnífic cinema mut d' Harold Lloyd o Buster Keaton, no és menys cert que parlant la gent s'entén. No dic que després d'este acord tinguem que dir De aqui a la eternidad (Fred Zinnemann 1953) per sí que espere que això siga com a la mítica Casablanca (Michael Curtiz 1943) “el principi d'una gran amistat.”
És obvi que no l'hagués pogut fer, sense totes aquelles hores de butaca i cel·luloide a les sales de cine de Castelló. El cinema! Tota una vida en sessió continua!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada