Així com Scarlett O'Hara va jurar sobre la terra roja de Tara que mai de la vida tornaria a passar fam, allò que m'apreste a explicar els jure que és estrictament cert. I si no ho és, que l'Olimpi dels déus venjadors em convertisca en Miley Cyrus en mig d'un ple de la diputació, quan parlem, com sempre, de l'Aeroport a temps parcial.
La història ve de lluny, però començaré pel final per tal que se n'entenga l'actualitat. L'altre dia, Alfonso Bataller, en una d'eixes coses que fa ell de no saber mai quan ha de deixar-ho estar, parlant del viatge al Japó, va acabar dient que la Ciutat de les Llengües era un somni del passat. I que ara el que es pretenia era captar potencials alumnes-turistes, i que aprendrien a alguna acadèmia local. Bé, no ho va dir així exactament, però se n'anà ben poc. Doncs miren, no és una ocurrència seua.
Ara la història. Era Nadal, i en fa un grapat d'anys. José Luís Gimeno va donar la noticia de que abandonava l'alcaldia i li la deixava en herència a Alberto Fabra. La nit de Reis, al seu despatx, li vaig preguntar que tenia pensat fer. Em va dir que no ho sabia. Mentia. Havia forçat un retir daurat a un projecte desconegut, que més endavant es diria “La ciudad de las lenguas”. El primer que va fer va ser nomenar assessor a una persona amb un perfil que òbviament alçaries ampolles fins i tot entre els seus. Era el seu joc.
El cas és que ell, l'assessor, la secretaria (filla d'un Tinent d'Alcalde) i el xofer, van començar a cobrar sous públics. Alguns d'ells d'una desproporció bíblica. Va ser una festa que durà anys. I mentre, a l'Ajuntament i a les Corts, ens afartàvem de demanar el master plan, el projecte, els informes, els plànols... jo que sé! Qualsevol cosa! Un mal post it on digués: “hasser hoteles y hablar castenallo” encara que fos! Alguna cosa. Però res. Res de res de res.
Un dia vaig demanar formalment que compareguera José Luís Gimeno a la comissió d'urbanisme i ens expliqués de què anava tot allò. El PP vetà la compareixença tot dient que el reglament patatim i patatam i que tal dia farà un any. Foteses. Res no els hi feia més por que Gimeno amb un micro. Per a ells era com una mona amb una ballesta. Pànic! Per a ells pànic, per nosaltres desesperació en grau infinit.
Però ves per on, un bon dia pel matí, i a la Plaça Major, em vaig trobar a José Luís Gimeno i els explicaré tot el que em va dir en versió doblada, que ja saben que Gimeno i el valencià no es duien gens bé. No resulta ociós recordar que va arribar a Alcalde per presidir una associació contra l'ensenyament del valencià a les escoles. Ara seria Conseller. O Rei del Regne.
Total que em vingué a dir: “Enric, ja he llegit que vols que comparega i que t'explique tot el projecte de turisme idiomàtic”, vaig assentir. “Doncs mira, te l'explicaré en cinc minuts que tu eres intel·ligent i ho entendràs”. Això em va fer sentir malament perquè vaig vore que em tenia en més bona consideració que jo a ell. Vam seure a una terrassa davant del Mercat Central i començà l'explicació.
El resum és que tot el gran projecte no era més que una qüestió turística, que es recolzava en la construcció de places hoteleres en el solar de l'actual aeròdrom. Hotels i instal·lacions per als visitants. D'aularis, de biblioteques, de sales de conferències no en parlava. “Serà molt bo per a la ciutat, els treballadors de les empreses del Serrallo vindran a estudiar ací abans d'instal·lar-se a la ciutat...” Li vaig preguntar pel professorat, i em va dir, que en realitat, no calia contractar ningú, que de fet, la seua pensada era diferent. Era arribar a un acord amb alguna de les grans institucions idiomàtiques britàniques. És a dir, que es faria un conveni amb les acadèmies i centre d'idiomes locals, pels quals aquells que volgueren participar en “La ciudad de las lenguas” tindrien que aprovar el First Certificate in English de la Universitat de Cambridge. I que les classes es farien a les acadèmies, que tot allò que volien construir a la voreta de la mar era residencial. En definitiva, una excusa.
Com la meua cara de sorpresa estava mutant en incredulitat, camí de l'astorament, Gimeno va dir: “Clar, i tu et preguntaràs... i els alumnes, com podran distingir a simple vista quins centres estan acreditats i associats a la Ciutat de les Llengues i quins no? I més encara... Com aconseguirem que a simple vista la gent associe la ciutat amb el projecte idiomàtic?” Els puc prometre que jo no m'havia preguntat res d'això, però encara els puc ben prometre que menys m'esperava la resposta.
“Mira, hem pensat que els professors haurien de dur sempre un distintiu. I estem valorant si seria millor una llaç roig al coll, o unes sabates roges”. I els jure que això és cert. Tan cert, com que li vaig donar les gràcies per l'explicació, que va ser tan breu que ens permeté alçar-nos de la taula abans que el cambrer vingués a preguntar què volíem. Afortunadament, perquè cas contrari crec que m'hagués tirat directament a l'absenta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada