"AVARIA COMUNICATIVA DEL TRAM" - Levante-EMV- 27.12.14

Hui fa just una setmana que s’ha inaugurat el TRAM, eixe sistema de transport per via reservada del que s’han escrit centenars de línies, i algunes poques veritats. Però no vull començar per ací, preferisc fer-ho pel que ha passat esta setmana. El dissabte arrancà el TRAM, després de que l’ajuntés es gastés 60.000 euros en publicitat (incomprensiblement també a València o Alacant, com si el TRAM fos determinant per vindre a Castelló), i al voltant de 16.000 en la festa de Welcome Mr. Marshall que incloïa Zumba, que és com el Bimbó dels 70.

El dissabte va ser un èxit si l’èxit es mesura en nombre de viatgers. I un autèntic desastre si es mesura en puntualitat, comoditat i servei públic. Però oblidem el dissabte. Allò era una festa. Del diumenge no s’han facilitat xifres. Ja les hem demanat, nosaltres som curiosots. I en el dimarts ja va haver de vindre una grua a remolcar una de les unitats (800.000€). Com és obvi la notícia va córrer com la pólvora encesa! En menys de 15 minuts jo tenia via WhatsApp, xarxes socials i correus, fotos des de tots els angles possibles. Els memes van trigar minuts en començar a circular. La gent se’n feia creus! Tres dies i una avaria.

El PP, per boca de la Regidora de Mobilitat, i després per boca del portaveu que repetia un text aprés de memòria, desmentien l’avaria. Es tractava, deien, d’una “incidència”. Des del punt de vista comunicatiu, això és molt poc intel·ligent. Un intercanvi de paraules no és efectiu contra desenes de fotos. Una nota de premsa, ja no pot aturar les xarxes. El PP encara no s-ha assabentat.

Què és el que passa realment? Doncs que es va encendre una alarma que avisava al conductor que alguna cosa no anava bé. Per seguretat, havien configurat la part electrònica del vehicle de forma que eixes alarmes blocaren directament el sistema, impedint continuar la marxa. Era greu? Era el suficientment greu com per a que els enginyers hagueren decidit en els seus protocols que eixa alarma concreta, que avisava d’una disfunció, aturés el vehicle; obligant a la demolidora imatge de dur una grua gegantina per retirar el TRAM.

Siguem justos. La majoria dels utilitaris moderns, tenen sistemes electrònics de detecció d’avaries i problemes. I la gent amb trellat, quan se’ns encén una alarma, aturem el cotxe i avisem al mecànic, o a la grua. No ens la juguem. No forcem. El conductor va fer el que tocava, amb independència de si l'avaria era no era greu.

El que sí que és greu, és la perillosa inconsciència de l’Alcalde anunciant que revisaran a la baixa els protocols per evitar més fotos demolidores. És a dir, per interés polític, revisaran els protocols tècnics dissenyats pels enginyers, per a que no siguen tan severs. Clar, que és el mateix alcalde que el dia després de posar en marxa el servei va anunciar que revisarien els horaris. Home! Però si portem anys de retard des de la primera data d'inauguració! No han tingut temps de pensar-los bé?

El que passà dilluns és greu? La veritat és que no. La reacció popular és exagerada? Respecte a l’avaria sí, però la gent no contestava a eixe problema, contestava als anys d’enganys, mentides i xifres desorbitades en el que el PP ha convertit el TRAM. L’estació soterrània que mai no s’ha fet, cinc anys de retard, milions de viatges fantasmes, milions i milions d’euros de sobrecostos, retards inacceptables, intentes obcecats d’il·legalitats en el traçat… 

Desenes de rodes de premsa per anunciar el no res. La política comunicativa del PP és tan cara com inútil. Inadequada. Ineficient. Gens professional. I contra eixa incompetència, la potència de la foto de la grua arrossegant el TRAM, o de dos TRAMs que no es poden creuar al Carrer Saragossa, ni pujant a la vorera. Com volen que la gent no riga! S’ho han guanyat.

"ÈXODE...D'INTEL·LIGÈNCIA" - Levante-EMV- 20.12.14

Per alguns el títol evocarà aquella pel·lícula (certament pamfletària) d'Otto Preminger sobre la creació de l'estat d'Israel. Per als més joves, supose que els farà pensar en la que ara estrena Ridley Scott (director tan genial com irregular). Però han de saber que el llibre amb eixe títol ja ha eixit. És el segon de la Torà, reeditat pel cristianisme en la seua Bíblia, i narra l'esclavitut dels hebreus de l'antic Egipte i el seu alliberament a través de Moisès, qui els conduí a la terra promesa.

I és precisament eixa condició de viatge a un lloc idíl·lic, que ha servit per usar el terme èxode per designar tota migració multitudinària en busca de millors condicions de vida. Per exemple la dels dos castellonencs que cada dia instal·len a altres països per trobar un treball que Castelló els hi nega. Com ja són més de 7000 castellonencs els que s'han instal·lat fora (als que caldria sumar els milers d'immigrants que han retornat als seus països); i com una bona part d'ells són joves amb un bon grau de formació, el grup socialista va presentar al plenari un pla de contingència per mirar de frenar-la.

Va contestar Pérez Macián amb una rèplica que bàsicament consistia en fer-li la rèplica al mític anunci de torrons El Almendro i el “vuelve a casa por Navidad”. Sosté Pérez que hi ha milers de famílies encantades de que els seus filles vagen a formar-se un any fora. I jo hi estic d'acord. Bàsicament, això es fa per la via de les beques europees, i crec que és bo per la formació dels joves. Ara bé, també sosté Pérez que milers de families estan encantades de que els fills marxen a treballar fora. Que és tot guai i bonic i fantàstic. I que “fregar platos en Bristol es muy digno”. Ho és. Sobretot si és el que vols fer. 

Els que no ho han tingut que fer, celebren cínicament que els que no ho volen fer es vegen obligats a fer-ho. Indecent. En tot cas, estaria bé que Pérez aconsellés viatjar a Masip. Podria viatjar a Noruega, o Suècia, o més prop, a França i Alemanya, o fins i tot volar als EUA, i descobriria que el que va proposar EU de fer un banc de temps, compartir cotxes en els desplaçament, el coworking, etcètera, són pràctiques absolutament habituals, en eixos països. Masip, en la seua ignorància, les va confondre amb el comunisme. Per això comença a crear neologismes com si fos un “Un, Dos, Tres” de friquis indocumentats. “Colaborating”, “comunisming” o “chavinisming”. Creu  Masip que incentivar que la gent compartisca cotxe per anar a treballar ens portarà al comunisme, i en tres mesos convertirem el Palau de la Festa en un gulag! Se li va escalfar tant la boca al bon home, criticant el comunisme, que arribà a la paròdia de si mateix afirmant que “Argentina que había sido la mayor productora de carne del mundo, había acabado sin vacas”, perquè que com tothom sap, Argentina va ser un règim comunista. Ni a les Selecciones del Readers Digest es podia llegir un anticomunisme tan primari, i tan poc documentat. 

En fi, que no sap Bataller com estem de satisfets a l'oposició. Va destituir a Miguel Ángel Mulet com portaveu, perquè segons va dir, ara calia un discurs més agressiu i punyent. Quan era portaveu Mulet, l'oposició ens havíem d'esforçar en preparar les intervencions, perquè ell argumenta, debat, proposa, replica. Ara no cal. Han fet portaveu al regidor que més vegades ha hagut de disculpar-se per les seues eixides de to, que menys respecta els temps pactats, i el menys capaç d'argumentar. Només sap pontificar, insultar i fer doctrina. I Masip, clar, que viu mal el seu paper de “segundón” quan té ocasió, intenta superar-lo. 

Este tandem, amb Sales d'intel·lectual orgànic, ens està sent molt útil. El seu discurs és absolutament ineficient a l'hora de fer que ningú de l'oposició es qüestione les seues posicions, i en canvi, ofén l'intel·ligència de bona part del seu electorat, que és menys hooligan que ells. En definitiva, que Pérez, Masip i Sales, entre els tres fan un Moisés, que durà al PP a la Terra Promesa, per nosaltres, l'oposició. Bon viatge.

"ALBERTO FABRA AGAIN" Mediterráneo 18.12.14

Durant tots els anys com alcalde, Fabra va incrementar fraudulentament la partida d'ingressos. Compromís ho va denunciar reiteradament. La pràctica era simple, per a poder dir que faria això i allò, comptabilitzava com ingressos unes impossibles vendes de sòl públic. Milions! Finalment no venia ni mitja fanecada, i conseqüentment no feia les obres promeses. Però durant 10 mesos anava eixint als mitjans prometent i prometent. Any rere any.

A Bataller se li ha de reconéixer, i jo ho he fet en un plenari municipal, que ha acabat amb el costum. I té mèrit, perquè l'equip econòmic és el mateix. Pérez i Masip. Els dos arquitectes de les mentides pressupostàries.

En els pressupostos d'enguany, la major partida en inversions ve de la Generalitat. El problema de Bataller és que el President de la Generalitat és Fabra, i Fabra continua fent garrames en els Pressupostos. La setmana passada l'Autoritat Fiscal va dir que els pressupostos de la Generalitat eren il·legals perquè s'inventaven ingressos. Davant les pressions ha matisat. Ara diu que és legal comptabilitzar un anticip de 1.178 (malgrat no tindre garantia de rebre'l), però manté que és il·legal l'altra partida de 1.000 milions del Fons de Nivelació.

En definitiva, que la Generalitat tindrà 2.000 milions menys d'ingressos dels pressupostats, i d'eixa partida, eixien les inversions en Castelló. Pobre Bataller, el seu padrí li ha furtat la mona. 

"UN PASTORA SOLER" - www.castelloninformación.com - 16.12.14

Tinc el convenciment que si algú li hagués preguntat a Joaquin Sabina per quina raó hauria pogut haver d’aturar un concert abans d’hora, o suspendre’l, mai no se li hagués acudit parlar de pànics escènic.

El puc imaginar pujant a un escenari amb el seu barret, agafant el micro amb força, i dient amb la seua veu ronca i bronca: 

Disculpen ustedes, señoras

si este trobador tronado, 

llega sin voz, acabado,

llega sin fuerzas ni horas.

Me descubrió la mañana

en un bar de lucecitas,

lupanar, casa de citas,

el burdel de mi fulana.

Però em costa més d’imaginar-lo dient: “vostés perdonen, no sé què m’ha agafat, deu ser les ganes que tenia de tornar a tocar ací, o jo què sé…però el cas és que estic una miqueta marejat. No…disculpen. No hi haurà cap bis”.

Però es veu que així és com va anar la cosa. Ell, Sabina, el més canalla, domesticat per mig infart, i amb por escènica. Ell, que s’ho ha fumant tot, i que ha vist més cavallons que el tio Ximo del Forcall, amb pànic escènic. Ell, el poeta del lumpen, aquell al que els lladregots de poca traça li tornaven el rellotge i el portaven de putes; amb vertigen a dalt de l'escenari. Ell, bregat en mil concerts i cent gires, amb por de no fer-ho bé.

La por escènica és un estat inhibitori que redueix l'efectivitat comunicacional i impedeix el desplegament de les capacitats expressives potencials dels afectats. Provoca sudoració, un estat de congestió mental, una exageració perceptiva dels errors, condueix a l’evitació de l’acció i dispara l’expectativa de fracàs.

L’any 2007 vaig ser candidat a l’Alcaldia. No era un bon candidat. No estava llest. Hagués preferit que Porcar continués quatre anys més, mentre jo em formava. Em volia amagar darrera d’ell. Jo era conscient de que encara no era el meu moment. La responsabilitat és immensa i conec bé dels meus límits.  Vaig patir, per dir-ho d’alguna manera, pànic escènic. Vam tindre un mal resultat. 

L’any 2011 vaig repetir, amb el convenciment que havia aprofitat els darrers quatre anys per aprendre. Aprendre urbanisme, aprendre economia, aprendre sobre serveis socials, sobre gestió. M’havia format a l’ajuntament, però també havia millorat la meua formació amb un altra carrera universitària. Teníem un bon equip, i això va ser determinat. El 2011, sense gaires pors, i amb dubtes menors, vam tindre el millor resultat de la vida. A 34 vots del tercer regidor. El millor percentatge que mai havíem tingut. El major número de vots de la història. Estos quatre anys hem fet equip amb Ali Brancal, però també amb moltes persones que treballen (quasi anònimament) colze a colze amb nosaltres. 

Després de presentar els avals necessaris, ja sóc formalment el candidat de Compromís a l’Alcaldia de Castelló. I el procés de primàries continua per triar la resta de la llista, i també per ratificar-me a mi. 

Tornant a Sabina, podríem dir que estem muntant una gran banda, amb els millors solistes, amb els millors instrumentistes, per oferir-li a Castelló un concert que no oblidarà. Amb un repertori plural, per a tots els públics. Sense pors escèniques. Enguany sí. Enguany concert! Comença la gira.

"QUINES CASTANYES TENEN!"- Levante-EMV- 13.10.14

A Compromís estem ara mateix Immersos en el procés de primàries. Un procés obert a la ciutadania, amb l'únic requisit de que la gent s'inscriga prèviament a un cens, i jo els convide a fer-ho a la pàgina web de Compromís. Hem decidit que en eixe procés, es trie no només a qui ha d'encapçalar la llista, sinó també qui ha d'ocupar els primers dos terços de la llista. Quines persones han de formar la candidatura. És una aposta per la nova política, que no té parangó en cap altra formació. Una innovació no exempta de riscos (com tot allò que és nou) i sobretot una oportunitat per ampliar la capacitat de la ciutadania de participar en la política. I té una explicació lògica. El canvi vindrà de la mà d'un equip, no d'un messies.

Un procés participatiu en la tria de la candidatura, que s'ampliarà després en la confecció del programa. Com ja vam fer fa quatre anys, amb un èxit notable.

Alguna gent considera que això de les primàries és un invent perillós. És la mateixa gent que considera que la democràcia és un invent perillós. Perquè es tracta precisament d'això. D'ampliar la democràcia. Els mecanismes de participació en política, de la societat. Té complicacions tècniques, és cert. No dissimula gens els desencontres interns, també és cert. Però els resol a les urnes, que és la millor manera de resoldre'ls.

Qui ha qüestionat el model? Doncs bàsicament el PP. He llegit algun destacats popular qüestionant el sistema que hem triat. He participat en tertúlies on algú ha titllat les primàries de guirigall. He aguantat amb poques ganes la mala folla dels popular que fan bromes sobre les “diferències” que hi ha al si de Compromís, i que la tria de les candidatures subratlla.

Parlar de “diferències” com a un problema, només té cabuda a un marc mental  uniformista i uniformitzador. És a dir, una miqueta fatxorro. És com quan la portaveu del PP a Catalunya va dir que “votar separa”. És gent a la que li costa d'entendre la democràcia. Les virtuts de la democràcia. Si s'acostumaren a practicar-la tindrien una epifania! O una reacció al·lèrgica, ves a saber!

I eixa és la cosa. El PP donant lliçons de democràcia em sembla una atreviment que ratlla la indecència. Donant lliçons de com triar els seus líders sobrepassa la indecència.

Els dos darrers alcaldes que ha tingut la ciutat de Castelló van heretar la vara sense passar per les urnes. Per bé que Fabra la revalidés després en unes eleccions. Però com el popular és l'únic animal polític que ensopega dos colps amb la mateixa designació, ara Alberto Fabra és president de la Generalitat per carambola judicial.

I eixa és la cosa. El PP no necessita primàries, li fa la llista el TSJ per descart. Els que no estan gaire imputats poden anar en llista. Alfonso Bataller podrà ser cap de llista perquè ja no està imputat. I la desimputació ha generat una batalla interna al PP de proporcions còmiques. Regidors que gaire bé no es parlen. Fraccions, falanges, milícies. Tot molt Vida de Brian. Però no grups ideològics com ens podria passar a Compromís, no. Les disputes al PP són pel poder. Per l'estar. Pel ser o no ser. 

I si parlem de les Corts... Alberto Fabra demana suport als seus presidents provincials i dos de tres li fan un sonor tururú. Només li queda Moliner, que llest com és, li dóna suport per a que es coga al seu propi suc. Té a Bonig ben situada. Un altra que li dóna suport...per a que Fabra perga i l'aparten.

I mentre, la Cospedal posant en evidència la feblesa de la candidatura d'Alberto Fabra, i subratllant que el PP valencià no té res a dir. És a Génova, a la seu pagada en negre, que triaran candidat en negre. I esta gent es sent amb força moral per criticar l'exercici de democràcia que celebra Compromís? Quines castanyes tenen!

"ANYS" - www.castelloinformació.es- 09.12.14

Fa uns mesos, un portaveu del PP va dir en un plenari que jo duia molts anys en política. La meitat del seu grup municipal es va amagar darrere l’ordre del dia.

“Molts” és un concepte imprecís. Estic en política des de 1976. Militant en el nacionalisme valencià des d’eixe any. I estic en política institucional des de l’any 2003. Entre el 2003 i el 2011 com a regidor de l’ajuntament, amb una dedicació parcial inferior a les 15 hores a la setmana. El que a efectes pràctics significa que d’eixos 8 anys se m’han cotitzat a la seguretat social menys de 4. La qual cosa, és per a mi un greu empitjorament de la història laboral. Fins a la meua entrada en política, havia cotitzat ininterrompudament i a temps complert, des de novembre de 1977. No em queixe. Ho explique. Si no he compatibilitzat el treball com càrrec públic, amb el treball en el sector privat, és perquè he considerat que no hagués pogut representar correctament el nostre electorat. I perquè afortunadament, la meua dona treballa, i entre els dos sous, ens hem organitzat raonablement bé.

Des del 2011, sóc a més a més, diputat provincial. No sé si cal recordar que per a ser diputat provincial és condició sine qua non ser regidor. I estos quatre anys, sí, amb dues dedicacions parcials, he fet una dedicació completa i se’m cotitzen quaranta hores a la setmana. També ha segut en este període que he participat en la posada en marxa d’una empresa, per a quan abandone la política de representació.

Quan vaig decidir que volia disputar l’alcaldia de Castelló en nom de Compromís, el 2015, vaig explicar que no ho faria sense el procés de primàries obertes a la ciutadania. Si la gent, més enllà del partit, em tria candidat, em sentiré absolutament legitimat.

L’altra forma de calibrar el concepte “molts anys”, és per comparació. Examinem els currículums polítics dels altres candidats a l’alcaldia. Carmen Carreras porta quatre anys. Desconec si repetirà.

Amparo Marco va entrar en la política de representació el mateix dia que jo. Ella, però, ho va fer a les Corts valencianes. Ha estat diputada entre el 2003 i el 2011. Crec que amb dedicació exclusiva a la política. Des del 2011 és regidora i diputada provincial, i ho compagina amb les classes de la Universitat.

Alfonso Bataller porta dedicant-se a la política també des del 2003. Va ocupar la Direcció General d'Ordenació, Avaluació i Investigació Sanitària (2003-2004) i a la Direcció General de Assistència Sanitària (2004-2007). Finalment, fou subsecretari de Sanitat de la Generalitat Valenciana entre 2007 i 2011. En aquell any es va presentar en el lloc número 5 a les eleccions municipals. I fruit d’algunes caramboles político-judicials al seu partit, ara fa d’Alcalde. 

Resum. Amparo Marco, Alfonso Bataller i jo, portem els mateixos dies. La diferència amb Marco és que jo he tingut una dedicació parcial durant tota este temps, i la diferència amb Bataller és que per a tots els meus càrrecs públics, a mi m’ha triat la gent. La meua dedicació política ha estat, i és, al municipalisme. 

"FUGINT D'SCROOGE"- Levante.EMV- 06.12.14

El PP està a la defensiva en temes on fa no tants mesos pensava que no li calia. Per exemple, en la lluita contra la pobresa infantil (ha passat del 17 al 25% en els darrers anys), la lluita contra l'exclusió (creix el pressupost any rere any com demostració del fracàs de les polítiques populars), etc.

Tant és així que el PP ha hagut de fer un intent de rearmar el seu discurs per intentar justificar la seua negativa a avaluar les polítiques socials (petició reiterada contínuament per Compromís), o per intentar explicar per quina raó Castelló destina 65'32 € per persona a polítiques socials, mentre que la mitja de ciutats de la nostra mida s'eleva fins als 88'48 €. I tot el que se li ha acudit és dir que ells governen per a tothom. També per als que no ho passen malament, que són, diuen, majoria. I els ha faltat dir “i són els que ens voten, que quan la gent les passa magres està més preocupada en omplir la nevera que les urnes”.

Té raó el PP en dir que han de governar per a tothom. Erra el PP en creure que la societat castellonenca no comprendria que férem un major esforç econòmic per canviar la situació dels més desafavorits. Alerta! He dit per canviar-la,  no per perpetuar-la.

I trobe que ací està la trampa ideològica i programàtica del PP. Les seues polítiques tenen més a vore amb la beneficència i la caritat cristiana del segle XIX que amb l'empoderament i les polítiques de redistribució i justícia social del segle XXI. I eixe model social, amb una escletxa creixent entre benestants i exclosos que el PP propicia i alimenta amb convenciment, és també la que permet dir que la societat no és solidaria. I que mentre al carrer Columbretes hi ha cues per recollir menjar a la porta d'una ONG, té tot el sentit del món inaugurar una pista de gel artificial per a que “els altres” puguen/puguem patinar.

Tinc el convenciment que si la gent veiés que les polítiques socials de l'ajuntament servien per rescatar de la pobresa a famílies i famílies, la gent seriem més generosos, i ens “privaríem” gustosos de determinats excessos i determinades alegries. Clar que no podem aturar la vida de la ciutat, entre d'altres coses perquè això generaria més atur, i més pobresa estructural. Però hi ha fórmules per ajudar a canviar eixa estructura social que hui ens debilita com a societat.

El PP ha posat sobre la taula una realitat. Hi ha una part de la societat que “fa vida normal” malgrat la crisi, i per a eixa gent també cal governar. El problema és que crec que el PP no coneix les altres realitats.

En diferents debats he sentit a Pérez Maciàn, Vicent Sales o Carmen Querol, per exemple, rebatre els nostres posicionaments polítics, tot dient que parlem d'una ciutat que no existeix. Que vivim en un altre món. Que ens inventem un relat social inexistent a Castelló.

Hi ha una diferència enorme entre el discurs popular i el nostre en este sentit, bàsicament, perquè nosaltres veiem la ciutat plural, i ells no hi veuen més enllà del nas.

Hi ha un Castelló benestant, és cert. Ells el veuen. I jo el veig cada dia. Els conec. Els reconec.  Hi ha un Castelló que sobreviu al dia a dia. Ells diuen que són la gent “normal”. També els conec. També els veig. 

Hi ha un Castelló fet de drames familiars i misèries. De gana. D'exclusió. Un Castelló que el PP coneix, és el que qualifica d' “usuaris de serveis socials”. Jo també els veig cada dia. Per a mi són ciutadanes i ciutadans com els altres.

I finalment hi ha un Castelló que el PP s'entesta en ignorar. Que creix dia a dia. I que s'incorpora dramàticament a la gent sense recursos, provinent d'eixe grup que el PP considera “gent normal”. Són companys de pupitre d'escola, germanes, veïns... 

Als “pobres de solemnitat” els hi és del tot indiferent si hi ha llums de Nadal i pista de gel. Als benestants també, que no n'han de fer servei. En Nadal aniran de vacances a la neu. Però hi ha desenes i desenes de famílies ofeses, perquè troben que no es pot seguir alimentant amb diners públics la descompensació social. I això el PP no ho vol vore. Per a ells és com els fantasmes del Sr. Scrooge.

"DEUS MENORS" - Mediterráneo - 04.12.14

Un amic m’envia un enllaç d’unes declaracions que ha fet el polèmic alcalde de Valladolid, preguntant-se què diria de mi el senyor este, si sabés que em moc per la ciutat en patinet.
Vaig a la notícia. Es veu que un candidat opositor a l’alcaldia s’ha compromés a retirar els vehicles oficials i acudir al treball en bicicleta o transport públic. Un debat tant necessari com recurrent; i sovint carregat de demagògia.
L’alcalde ha fet una gracieta i ha dit que “si el alcalde va a venir en bici, se le puede poner un triciclo a los policias”. Una més de Francisco Javier León De la Riva.
No m’entretindré. Nosaltres no només hem donat l’opinió, sinó que va ser arran l’exigència de Compromís que es dugués un llistat dels usos i serveis de cada vehicle, que alguns regidors s’han baixat del cotxe. Alguns, no tots, que els gastaven per anar a fitxat al treball, o per a que els recolliren i dugueren casa cada dia, i a Benicàssim a l’estiu, amb l’excusa de que no tenien carnet… i es veu que tampoc diners per al bus.
Les declaracions de l’alcalde popular traspuen un egocentrisme i una megalomania insuportable, que li fa obviar el servei públic que presta la policia i les necessitats que té. “De mi cap avall, tot és tropa”. “Si jo no tinc cotxe, la policia a peu”. Com si ell fos més important que la policia.
És el fruit d’eixe ranci culte a la personalitat de la dreta, que no sap dir res que no incloga “liderado por nuestro alcalde”, com si enlloc d’un servidor públic, fos fill d’un déu menor.

DESDEJUNI AMB DIMANANTS" - www.castelloninformacion.es - 02.12.14

No, no és un error de la mala traducció que algú va fer de la pel·lícula Breakfast at Tiffany’s. Dilluns, dins del bicentenari del Casino Antic, vaig acudir sol·lícit a la convocatòria que havia rebut per participar d’un desdejuni polític amb el President Alberto Fabra.

Definitivament, el desdejuni no era amb “diamants”, era amb “dimanants”. I el diccionari defineix dimanant, com “provinent”. I dilluns vaig desdejunar amb un President que prové de Zaplana, Olivas i Camps, i que a diferència de dos d’ells, no l’han triat les urnes per ser President. Vaig desdejunar amb un President hereu i còmplice actiu del pitjor PP. Fabra havia estat un regidor de llarg recorregut, també alcalde de la nostra ciutat, i des de feia més de quatre anys, diputat. Diputat a les Corts on Camps deia el que deia, i feia el que feia. De les Corts on els imputats es multiplicaven dia a dia. D’unes Corts, i sobretot d’un grup parlamentari, que incloïa algú com Blasco. I mai va dir res.

Vaig desdejunar amb algú que vol representar la brillantor, la puresa i la duresa d’un diamant; i no és més que la continuïtat per la via de la designació madrilenya, els Presidents que han dut a la ruïna econòmica i el descrèdit social, el nostre autogovern.

Escoltar al President fabra parlar de “Transparéncia y Ejemplaridad” i pensar en les sis (seis sentencias seis) sentències del Tribunal Constitucional que diuen que el Consell oculta il·legalment informació a l’oposició, tot és una.  Escoltar al President proposant-se com a líder de l’exemplaritat, quan el grup dels imputats del seu partit, només ha anat abandonant l’escó quan els ha convingut processalment per retardar el procés, és immediat. Escoltar-lo parlar de la seua “línia roja” mentre Sonia Castedo li fa burla, o Alfoso Grau es comporta com un il·luminat (ves a saber si no està il·luminat pels LEDs de Rus); és de vergonya aliena.

Resulta del tot impossible oblidar, que quan Compromís va presentar una proposta de llei de transparència, el PP la votà en contra. No va entrar a esmenar-la, simplement va dir que li semblava excessivament semblant a l’aprovada a Catalunya. I clar, per a ells, en ser negre botifarra! No van entrar al debat de si era o no una bona proposta; encara que fos com punt de partida. Van ignorar una font bàsica en la legislació, que és el dret comparat. Ara, però, el President diu que han fet ells una proposta i que si els altres no la votem, és que no volem ser transparents.

El President també va embolicar conceptes. Res nou en ell. Va recordar les tres propostes de reforma del sistema electoral, res a vore amb la transparència. Tres propostes que es va afanyar en dir que l’oposició no acceptava. Tres propostes que no neixen de la societat, sinó de la tesi doctoral de Camps, i que totes tres representarien un benefici electoral per al PP. En això si que, sense voler,  va ser transparent. Pretén modificar la llei electoral per perpetuar-se, igual que dimana.

Dimanant versus diamant. Escoltant a Fabra m’ha vingut al cap una boutade, jo crec que del novel·lista francés Alfonse Karr, que parlant d’una amant que l’havia decebut va dir: “de lluny semblava de porcellana fina, quan t’hi acostes veus que és del material que es fan els bidets”.

"PANTALONS HERETATS" - Levante-EMV- 29.11.14

Les paraules pesen. Sobretot quan es pronuncien en una sessió plenària municipal. Pesen tant que acaben caient sobre el paper.  Apareixen a l'acta, i allí restaran per sempre més. I apareixen als diaris, que habitants futurs d'hemeroteques guardaran memòria d'allò que es va dir. 

Personalment trobe que això és un avantatge, perquè tot i els molts errors que jo comet, m'agrada que quede negre sobre blanc el que dic. I que puga ser consultat més tard. Altres, supose que ho viuran com un immens risc, perquè fruit de la insolvència discursiva, fruit de la poca claredat d'idees, fruit de que se'ls hi escalfa la boca; o tutti-frutti, diuen autèntiques perles que després els persegueixen temps i temps.

Al darrer ple municipal, es va parlar de pobresa. Resulta impossible no fer-ho, quan estas debatent uns pressupostos municipals que la perpetuen. Segons dades publicades (les xifres també pesen) pel Ministeri d'Hisenda, en l'exercici anterior, l'Ajuntament de Castelló destinà  65'32  euros per habitant a “Actuacions de promoció i protecció social”. La mitja de les ciutat de la nostra mida era de  88'48 €. Un 35%  més que nosaltres. I dins d'eixe debat, el portaveu popular pronuncià una frase molt desafortunada. Crec sincerament que ell volia dir un altra cosa, però el que va acabar dient, era terriblement ofenedor per a les famílies que ho estan passant pitjor.

En tot cas, per desacreditar l'informe de Càritas l'home es va referir als paràmetres que usa l'ONG per definir pobresa. I es veu que un és tindre un familiar a la presó. Ell va fer la brometa de que segons això, Paquirrín seria pobre. Per elegància no li vaig contestar, que segons això, el dilluns, la diputada del PP per Castelló Andra Fabra, serà pobra.  Per elegància i per no recordar-li que el que entrarà en presó un dia d'estos va ser el seu padrí per dur-lo a la política.  En fi. Les paraules pesen.

També va dir que els pobres s'han de posar roba dels veïns. I ací vull trencar la línia de l'article i parlar d'un altra cosa. Els pobres? Sóc fill del que abans es deia “classe mitja”. I jo he heretat roba. Molta. I no, per als malpensats diré, que el kilt que em pose quan visite Escòcia, no ho vaig heretar de l'uniforme de la Consolació de la meua germana, entre d'altres coses, perquè la meua germana mai no anà a la consolació. Hem estudiat a la pública.

Però sí, he heretat roba de la meua germana. Jerseis, samarretes, algun abric. I pantalons d'un veí que tenia 3 anys més que jo. I els meus nebots han heretat alguna camisa meua, o alguna jaqueta, que ja no em puc botonar. I la meua filla ha estrenat roba... però també n'hereta. I en deixa en herència. I això ha estat una pràctica habitual des de fa dècades. En la meua família i en tantes altres.

No és el resultat de la crisi. O com a molt acceptaria, que s'ha revifat el costum per culpa de la crisi. I el que caldrà analitzar és fins a quin punt (filosòficament) la crisi no ha estat també resultat de la voluntat de tothom d'estrenar-ho tot. Perquè el preu d'una camisa és més o menys assumible. Però el meu primer cotxe em costà 10.000 pessetes, que era un poc menys del meu salari mensual. I no he estrenat cotxe fins als 50 complerts. I n'havia tingut 4 o 5. I nosaltres vivim a un humil pis de menys de 80 metres quadrats, que va comprar la meua parella de segona mà, en un edifici vell sense ascensor. El que es podia permetre. I a poc a poc, hem anat fent obres que encara paguem. I com nosaltres molta gent.

No cauré en la trampa indecent de dir que en els darrers anys la gent hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, perquè ací les que han arruïnat el país són les elits extractives. Els Florentinos Pérez, els bancs gestionat per polítics corruptes, els governs de mà llarga i ètica curta; i altres espècimens d'una fauna fastigosa. I no el xaval que s'ha comprat un BMV, amb un L de pràctiques, amb les hores extres de la fàbrica.

No criticaré qui es puga comprar roba cada dia, o estrenar un pis o un cotxe, si s'ho guanya honestament. Però reivindique la roba heretada, i els cotxes de segona mà, i els pisos rehabilitats. I vull deixar-ho escrit, vull que les paraules pesen, perquè dir que “heretar uns pantalons es cosa de pobres” condemna a milers de xiquets a una etiqueta. I jo no vull.

"HAGA COMO YO" - www.castelloninformacion.es 26.11.14

"Usted haga como yo y no se meta en política" la frase sembla que li va abocar Franco a Sabino Alonso Fueyo, que era director del diari falangista Arriba, davant les queixes de les pressions que rebia dels diferents sectors i famílies del Movimiento Nacional.

Al PP, la política, no li agrada. La considera intrínsecament un mal.

Ahir vaig assistir a la reunió informativa que va convocar RECIPLASA, després de 3 anys i mig de silenci. Concretament des que arribà a la presidència del consorci, Alfonso Bataller. La reunió es produí a instàncies nostres, i com a mal menor, davant la negativa de Bataller a comparéixer en el plenari a proposta del meu grup.

De tots els grups municipals presents, només vam intervindre tres persones. El portaveu socialista d'Onda, amb una bateria de preguntes, jo mateix preocupat per la viabilitat del Consorci en els propers anys, i Xavi Trenco, portaveu de Compromís a Almassora.

Trenco va qüestionar la falta d'un Pla B, més, quan el Pla A ha fracassat ja en dues ocasions, per diferents imponderables, i ens ha costat al voltant de 6 milions d'euros als municipis socis. Trenco va defensar un model diferent de tractament de residus, el que de sempre ha defensat el nostre partit; i va concretar la petició, en un informe tècnic que avalés o no la nostra proposta. Tampoc no va demanar res de l'altre dijous.

Va saltar com una fureta l'alcalde d'Almassora per explicar quatre banalitats que tots sabíem, i sobretot per queixar-se de què : “hem d'aguantar discursos polítics”, en una clara referència a Xavier Trenco. Trist escoltar un alcalde queixar-se de que un regidor fa política. Com si no ens triaren per això! Com si la política no fos triar entre models, sistemes, propostes...

“No se metan en política”.

També ahir, però pel matí, a l'Ajuntament de Castelló vam celebrar junta de portaveus. Per primer colp en la història, i des de que el 25 de novembre és la data triada per reforçar la lluita pública i particular contra la violència de gènere, el nostre ajuntament no tindrà una moció conjunta.

Compromís en va fer una, i la va presentar al PP. Com tots els anys, vam haver de perseguir a la regidora delegada en matèria d'Igualtat, que mai troba el moment per negociar. Per avançar, els tres grups de l'oposició vam pactar un text comú, que també va ser presentat al PP per a facilitar la negociació. Amb una deixadesa dolosa i irresponsable, la regidora d'igualtat, va deixar passar els terminis legals sense moure fitxa. Els grups de l'oposició vam registrar la nostra moció, el PP no va fer res.

Dilluns, a la junta de portaveus presidida per la Vicealcaldesa, esta, intentà un acord in extremis, conscient del mal paper de l'ajuntament, si no teníem un text pactat. A Marta Gallén, en este tema, l'avala el seu treball d'anys. Va ser la primera responsable d'Igualtat a l'ajuntament, i sota el seu mandat es va redactar un participatiu Primer Pla d'Igualtat. Després d'ella, el fracàs. Beatriz Gascó no va fer res. I l'actual regidora, “de cuyo nombre no quiero acordarme”, és simplement incapaç.

Els esforços de Gallén van tindre bona acollida per part de l'oposició, que sense tindre cap obligació, es va mostrar disposada a consensuar un text, malgrat que havia acabat el termini d'esmenes. Per responsabilitat.

Però el portaveu popular s'encarregà d'impedir-ho, al proposar un colp més un text buit de contingut formal. Quan vam defensar el nostre, ens acusà de que es tractava d'un text amb ideologia (òbviament que sí!) i amb vocació de per política (i tant que sí!) 

“No se metan en política”.

"TRANSICIÓ AMABLE"- Levante-EMV- 22.11.14

 Estic a anys lluny de ser la persona més intel·ligent d'occident (i esta frase ho prova), però també diré que no sóc més curt que un lligam trencat. En la meua vida laboral he canviat alguns colps d'empresa, de sector fins i tot. I un ensenyament bàsic ha estat que conéixer a una nova organització, a la seua cultura interna, al seu funcionament, a les seues normes, als seus ritmes, demana un cert temps d'aprenentatge.

Ho vaig notar en arribar a l'ajuntament. Saber qui és qui, i com es fa cada què, em va costar un cert temps. Em va tornar a passar en arribar a la Diputació. Sistemes de treball diferents, terminis diferents, denominacions diferents per una mateixa cosa... tot plegat, complicat. Resum, per ser eficient en el teu treball has d'invertir molt de temps per decidir la primera cosa bàsica: et vols adaptar o ho vols canviar?

 Hi ha un fenomen anomenat “groupthink” o "síndrome del pensament grupal", que sosté que quan t'incorpores a un grup on hi ha un pensament fortament homogeni i dotat d'autoritat, influeix en les decisions de cada membre del grup. De manera, que un pot acabar posicionant-se en contra del que realment pensa, per una inconscient voluntat d'evitar el conflicte, o de sentir-se part del grup.

D'altra banda, tant els experiments socials de Solomon Asch, com Stanley Milgram, permeten estudiar l'influència de l'entorn sobre l'opinió que un acaba expressant. Ja siga acceptant “ordres”, ja siga per mera contaminació d'altres membres que ocupen un mateix estatus que el propi.

 Va, anem al gra que s'acaba l'espai. Jo intente, i espere estar aconseguint, que ni Asch, ni Milgram, ni el groupthink, m'afecten massa. Conéc bé els funcionament de les institucions de les que forme part, però no he perdut ni un mil·lígram de la independència de criteri (el criteri del grup del que forme part) i de la vocació rupturista de determinats costums, privilegis i formes de fer; que em van dur ja fa anys participar de la política institucional.

És més, hui gràcies a l'experiència i a la formació que paral·lelament m'he buscat, he consolidat el convenciment de que cal molt més que un canvi de govern. El que proposem és un canvi conceptual global. També semàntic. El PP ha aconseguit que l'imaginari col·lectiu conceptue com "participació ciutadana" o "pressupostos participatius", les pràctiques que es fan a Castelló i que no passarien cap control de qualitat. Cap. Ni un.

 És des de l'experiència i el coneixement, que hem consolidat la convicció de que els pressupostos municipals que presenta any rere any el PP, no es poden millorar amb esmenes. No s'arreglen movent diners d'ací a allà. No hi ha cap mena de control de que les inversions, despeses i subvencions, complisquen o no, amb els objectius que les motiven. Cap. Ni un.

 No hi ha mecanismes d'avaluació, ni ordinària, ni continua, ni en 360º.  

 No es tracta de canviar els polítics, ni és suficient amb canviar les polítiques, cal canviar els fonaments mateixos del sistema. Es tracta de convertir en acció política executiva, el que venim proposant des de l'oposició. Ho volem canviar quasi tot, sense treva i sense esglais. És el que Mónica Oltra ha encunyat com “transició amable”. I és ací on l'experiència juga un paper fonamental. Per això hem de liderar els nous governs. I per a fer això, és que els demanem a vostés suport i sobretot, col·laboració.

"ATADO Y BIEN ATADO" Mediterráneo 20.11.14

Va ser en el discurs de Nadal de 1969 que Franco (en pau descansem), va pronunciar aquella frase de “todo ha quedado atado y bien atado”. Ell feia referència a la  continuïtat del règim en la nissaga dels Borbons; però hui la frase ha adquirit vida pròpia. 

Castelló no té PGOU per reiterades sentències judicials. El PP es va capficar en  una batalla legal que només va servir per dilatar el problema en el temps. Des del minut zero, Compromís va dir que amb independència de fins on ens obligués la justícia, políticament calia començar a redactar un nou Pla. Bàsicament perquè ara ja sabíem que la ciutat ni era ni seria com havia previst aquell document. I que per tant, ja no ens era útil. El PP va esgotar tots els terminis legals, abans d'arromangar-se i posar-se a la feina. No tenia pressa.

Actualment l'urbanisme local està regulat per un decret de Conselleria que té validesa fins al 2017. Per tant, podem treballar amb seny i prudència, per a fer un nou PGOU consensuat, útil, amb futur. Hem aplaudit (i hem participat molt activament) en els fòrums i meses de treball. Ara bé, sorprenen les declaracions de Bataller i Bonig, urgint a aprovar el document abans de les eleccions. Ara té pressa.

Per què? Amb el decret tenim cobertura legal fins al 2017. Ja que celebrarem eleccions a meitat d'any, no seria més raonable que l'aprovés la nova corporació emanant de les urnes? O és que davant la previsible patacada electoral del PP ho volen deixar tot “atado y bien atado”? 

"NO HO DIC JO" - www.castelloninformacion.es - 19.14.11

El Tribunal de Cuentas va elaborar recentment un informe fiscalitzador de la Llei de Dependència. Al text es reconeix que “de forma explícita” que “la carencia de recursos económicos suficientes” i la “imposibilidad legal de abonar las prestaciones económicas de forma inmediata (…) por las limitaciones presupuestarias” explicarien l’enorme retard en despatxar els expedients. 

També diu l’informe que els fons finalistes estatals han experimentat una reducció des de 2011. Això explica, en bona part, que hi haja 189.427 persones a les que se'ls ha reconegut el dret d'acollir-se a alguna de les ajudes de la llei però segueixen esperant a rebre la prestació econòmica o el servei de què són creditors. Algunes d’eixes persones han mort esperant que hi haja diners. 

Els diferents governs tant del PP com del PSOE, han privatitzat i donat tota sort de facilitats a no poques companyies del sector energètic. I això és difícil de desvincular del que es coneix com “portes giratòries”, és a dir, polítics que van a parar a Consells d’Administració d’algunes d’eixes empreses quan acaben la seua carrera política. 

A Endesa  Aznar, Elena Salgado, Pedro Solbes, Miquel Roca i Rodolfo Martín Villa. A Abengoa, José Domínguez, Borrell, Rafael Escudero, Manuel de Vicete-Tutot i Ricardo Martínez. A Red Eléctrica de España hi van aterrar Ana Cuevas, José Folgado i Miguel Boyer (ara ja mort). A Repsol Josu Jon Imas, Luis Carlos Croissier i Mario Fernández. Acciona va col·locar a Carlos Espinosa i Javier Solana. Iberdrola a Ángel Acebes i Manuel Amigo. Marcelino Oreja va ser fitxat per Enagas, i Felipe González per Gas Natural. Ana Palacio a HC Energía. I Teresa Ribera a Isofotón. Per si s’han perdut, eren tots del PP i del PSOE, excepte tres (un d’UCD, un de CiU i un del PNB).  I resulta del tot lògic que la gent es pregunte si estos polítics treballaven ja en favor d’estes empreses quan havien d’estar treballant en favor del benestar col·lectiu. Quan eren càrrecs públics.

El PSOE va donar el vist i plau a la instal·lació del dipòsit submarí de gas, anomenat Càstor, davant la costa valenciano-catalana. La injecció de gas, va provocar centenars de moviments sísmics terra endins, que causaren paüra entre la població. Davant del més que evident risc, es va acabar per prohibir l’activitat. I aleshores aflorà una clàusula que el govern socialista havia acceptat, segons la qual, si no es podia explotar el dipòsit, l’empresa ACS (Florentino Pérez i la llotja del Bernabeu), cobraria una xifra de 1.350 milions en concepte d’indemnització. La petició d’indemnització hagués arribat fora de termini, si el govern del PP no hagués allargat el termini de 5 a 25 anys. PSOE i PP, col·laborant per a fer guanyar diners a uns, i acceptant que eixa indemnització es carregue als rebuts de la llum de tots nosaltres en els pròxims 30 anys. 

No sé si a vostés els sorprén, però l’empresa ja ha cobrat. En 15 dies, el govern que no troba diners per a p agar la dependència, els troba per a pagar a ACS. 1.350 milions! El mateix govern que no troba els 985’55 que va requisar als funcionaris l’any 2012, en forma de pagues extres que encara els deu.

La primera veritat és que la llibertat d'una democràcia no està fora de perill si la gent tolera el creixement del poder a mans privades fins al punt que es converteix en alguna cosa més forta que el propi estat democràtic. Això, en essència, és el feixisme, la propietat de l'estat per part d'un individu, d'un grup, o de qualsevol altre que controli el poder privat.

I este últim paràgraf, no és cosa meua, ho va dir textualment Franklin D. Roosevelt, que no va ser precisament un perillós roig. 

"EL PGOU QUE VOLEM" - Levante-EMV - 16.11.14

Les darreres setmanes he participat en les dues meses de treball que sobre el PGOU ha organitzat l’ajuntament. Tècnica l’una, econòmica l’altra. A banda dels partits polítics hi participaven col·legis professionals, sectors industrials i els més importants actors socials. Jo podia haver plantejat la meua presència allí com una qüestió de promoció política del meu grup o de la meua persona, jugar a quedar bé amb tothom, i fer algun discurset sense gaires implicacions, d’aquells que tant bé fa un que vostés i jo sabem, i que va presidir les dues sessions.

No ho vaig fer. Vaig manifestar el meu desacord amb la visió que el col·legi d’enginyers industrials va dibuixar, consistent en que el nou PGOU havia de conservar 4 milions de metres quadrats de sòl industrial. Simplement perquè crec honestament que si en un llarg cicle econòmic de creixement no hem estat capaços d’atraure indústries, ara, amb els 2 milions previstos serà suficient. I sobretot, perquè a diferència del que opina el col·legi, mantenir la qualificació del sòl, té conseqüències reals i actuals, que perjudiquen la ciutat. Després hi tornaré.

Vaig mantenir idèntica postura d’amable discrepància, amb el representant dels constructors, que també defensava que mantinguérem el major número possible de metres quadrat qualificats com urbanitzables. I ho justificava (jo crec que mirant-me a mi) dient que això no volia dir que s’anés a construir ja. M’hi vaig oposar. Vaig recordar que les previsions oficials de futur de la població a la ciutat, són de decreixement. I davant la pregunta de quants pisos buits hi ha a la ciutat, van acabar reconeixent que no ho saben. Doncs a mi em sembla que sense saber això, no es pot programar el futur de l'habitatge.

L’oposició del meu grup a planificar en excés, serveix per contestar les dues propostes. Quan hem convertit en sòl urbanitzable sòl agrícola, s’han produït automàticament dos efectes perversos. El primer l’abandó del conreu, perdent així de forma notable, activitat agrícola, i pulmó verd de la ciutat. La segona el desorbitat augment del preu d’eixe sòl, i la concentració en mans d’uns pocs de la propietat. Un bon exemple d’això és Mestrets, que s’ha saldat amb un fracàs enorme, i dolor per a moltes famílies. Un altre exemple és la nonata Ciutat dels Xiquets. Un altre fracàs de la factoria popular, que ha convertit cultius en terra campa. 

Em preocupa i molt, que alguns sectors, no hagen entés res del que ens ha passat en els darrers anys. I quan encara no hem acabat de pagar els deutes, vulguen tornar pel mateix camí. És eixa obsessió, que també comparteix l’alcalde i el PP, de que l’objectiu ha de ser créixer. I jo negue la major. L’objectiu ha de ser millorar la qualitat de vida. I fruit d’eixe benestar, ja es produirà, si cal, el creixement econòmic i poblacional. 

Volem indústria? Sí. Però no necessàriament indústria pesada, sinó indústria tecnològica que ha d’emanar de la UJI i Espaitec, i que s’ha d’instal·lar en la zona industrial pròxima a PortCastelló. Indústria que aporte valor afegit a les mercaderies fabricades a Àsia i que han d’entrar pel nostre port per a ser distribuïdes a la resta d’Europa. I per això cal el corredor mediterrani, i una connexió amb la zona portuària.

Volem turisme? Sí. Però de qualitat. No massificat. El turisme que busca el que tenim ara i no podem malbaratar. Bones platges, espais naturals, poca massificació… Caldran hotels? Segurament, però cosits a les zones habitades, interaccionant amb el comerç local. No ressorts. No ciutats de vacances. 

I tot això és possible i és compatible…si fem un PGOU intel·ligent, que dibuixe una ciutat amb serveis, pensat per a les persones. I no un mer instrument d’ordenació per saber on es poden fer cases que queden buides, hotels que oculten les platges i Ciutats de les llengües que acaben per destruir l’entorn natural. Qualitat de vida. Eixe és el repte.

"SIGUEM JUSTOS" Nomdedéu 12.11.14

Al Sr. Monago, que és de natural xulet, els seus li han fet el llit, i han filtrat que sent Senador va fer 32 viatges a Canàries, que la seua acció política no pot justificar. Ha donat un grapat d’explicacions, contradictòries entre si, i al final l’únic que sabem del cert és l’home havia fet 32

viatges a Tenerife, sense haver de justificar res, i ningú no ho controlava. Ni el seu partit, ni el Senat.

Si no vaig enganyat els parlamentaris espanyols viatgen de franc en companyies públiques. Es justifica amb el fet que la seua feina està tant a la província que representen com a Madrid. I han d’anar i vindre. Fins i tot, podrien justificar-se viatges puntuals a un altre territori, si ho explica el seu treball. Però 32 viatges a Tenerife en uns quants mesos? I ningú ho controlava?

Després resulta que un diputat també del PP, havia fet en un altra època el mateix. Viatges particulars a Tenerife, pagats amb diners públics. A este l’han fet dimitir. Amb Monago no s’atreveixen.

Tot plegat, estos viatges “charmants” recorden poderosament aquells que li van costar els càrrecs a Carlos Dívar, que era President del Tribunal Suprem i del Consell General de Poder Judicial. Havia fet 32 (sempre són 32?) viatges de luxe a Marbella i altres destinacions. L’home va acabar dimitint davant la pressió popular, malgrat que mai reconegué haver fet res incorrecte. Un penques el tio!

A l’Ajuntament de Castelló s’han produït durant anys, abusos en l’ús dels vehicles oficials. No valoraré ara la necessitat o no de tindre un vehicle oficial o dos, però explicaré el que he vist i viscut en primera persona. Vehicles oficials amb el seu xofer, esperant a una regidora de la tropa, durant les més de 4 hores que es sabia duraria l’acte. El vehicle es podia alliberar per si feia falta algun altre servei, però no, hi havia qui se’ls apropiava durant hores. Una regidor (“es que ella no conduce” ens intentaven justificar) era recollida en el seu apartament de Benicàssim cada dia durant tota la jornada estival, i després retornada allà. Un regidor gastava el vehicle oficial per anar a fitxar a l’empresa on deia treballar, compaginant horaris impossibles amb la política. El més ridícul és que per les vesprades hi havia un xofer i un vehicle de guàrdia, per si calia algun desplaçament, però si algú programava alguna cosa per la vesprada, es pagaven hores a un altre xofer per a que el de guàrdia, seguis avorrint-se en la guàrdia.

La crisi ha ajudat a que això ja no passe, però el fet determinant, el que va marcar un abans i un després, és quan en nom de Compromís i en una Comissió de Transparència, vaig exigir que s’anotaren els serveis. Qui agafava el cotxe, on anava, i quant durava el servei. Curiosament no hi havia cap control. Des de que s’han de descarar, l’ús dels vehicles s’ha racionalitzat dràsticament.

La setmana passada, els membres de la Participació Ciutadana van anar a Madrid (en autobús, i van dinar menú, i van dormir a un hotel low cost) a una jornada de treball amb els responsables de Participació Ciutadana de l’Ajuntament d’allà. A mi em sembla més que raonable. Van anar a treballar. A compartir experiències i a formar-se. En este cas els costos es van calcular en base a les dietes que cobra un funcionari quan l’enviem a formar-se. Van aprofitar per visitar el Congrés i fer-se una foto. 

Alguna gent ho ha criticat. A mi no em sembla just. Perquè paguen estos, el que van fer els de més a munt.

D’abusos no en permetrem cap, nosaltres no participem de saraus i bureos, però això era tot un altra cosa. Era una jornada de formació de la que se’n beneficiarà Castelló. Puc entendre la gent ha superat el seu grau de tolerància. Però si no som justos, som injustos.

"TOP CHEF" - Levante-EMV - 08.11.14

Això va així. Alberto Chicote es va formar a l’Escuela Superior de Hostelería y Turismo, i ja allà va destacar com un alumne aplicat i innovador. Amb el seu títol sota el braç i un davantal nou va seguir  la seua formació en els fogons més importants de l’època, “Lúculo”, “Sibaris”, “La Recoleta” i a “Cenachero” experiència que possiblement fou la que més marcà el seu aprenentatge. En definitiva, que ben jove era ja un dels professionals amb mes projecció. També perquè ja des del principi va buscar una via nova, allunyada de la cotilla de l’oficialitat. Va voler trencar la dicotomia “nouvelle cuisine” - cuina tradicional. Per a ell eren les dues cares de la mateixa moneda. Li semblava un llenguatge antic. Va començar a experimentar amb tècniques orientals i cuina llunyana,  fins que el 1998 es va incorporar com a cuiner al restaurant “NODO” amb l’objecte de fusionar la cuina espanyola amb la japonesa. La qual cosa el va fer destacar dins del seu món i comença a donar-li un cert renom entre el públic més especialitzat.

Però la vertadera eclosió del personatge no es va produir com a fruit de la seua activitat professional primària, sinó de la seua vocació de divulgació i el seu gust pels mitjans de comunicació. Va ser responsable de la secció de gastronomia del dominical d’El País, va tindre una secció gastronòmica a “Asuntos Propios” de RNE. I finalment, va fer el gran salt al protagonitzar el seu propi programa televisiu, i des d’allà a passar per tots els platós de la televisió, multiplicant per mil la seua popularitat, i els seus seguidors.

El seu programa estrella va ser “Pesadilla en la cocina” (que en realitat era una còpia del programa “Ramsay’s Kitchen Nightmares” experimentat a l’Amèrica profunda) i que consistia en visitar un restaurant, i criticar-lo. Amb fonament (que diria un altre cuiner) però criticar-lo de dalt a baix. Amb vehemència. Amb contundència. 

La decoració lletja, el servei lent, els cambrers maldestres, la nevera bruta, la carta (massa llarga o massa curta, massa original o massa avorrida), les relacions entre propietaris i treballadors, la compra mal pensada, les comandes sense organitzar, les dots del Chef, els horaris, els serveis… És a dir, i per no abandonar el llenguatge culinari, el programa consistia bàsicament en deconstruir un restaurant sencer. De dalt a baix. 

I siguem francs, això és relativament senzill. Vore si hi ha greix gotejant des de la campana de la cuina ho pot vore qualsevol. Subratllar que la “reducción al Pedro Ximenez” és una vulgaritat que ja no té gràcia, i que los “huevos rotos” ens comencen a trencar els ous, per reiteratius, no té gaire mèrit. Tots ho sabem. Molts fa temps que ho diem.  I així tot.

El que té mèrit del que fa Chicote, és que després, dissenya un nou model de relacions laborals i d’organització interna. Inventa una nova carta versàtil i atractiva, i ensenya a tothom a dur-la a la pràctica. Trau tota la merda del local i el repinta. Li canvia el nom. Acomiada a qui cal, i forma al personal. Ajuda a buscar clients. Millora el màrqueting.

Imaginem que Chicote digués que vol ser el Chef del millor restaurant del país, però que per a no tindre problemes, es nega a ensenyar la carta, no deixa tastar les receptes, es nega a contractar cambrers per si taquen als clients. Segur que aleshores “Pesadilla en la cocina” no tindria èxit. Perquè criticar és molt senzill, però per a ser un Chef, cal ensenyar el local, saber contractar cambrers, cuiners, pinxes… I si no tens capacitat per triar al teu personal, segurament és que no eres tan bo com et penses. No es pot ser Chef tres estrelles Michellin, i dir que només s'actuarà en els grans banquets. Has de donar la cara al menjador, cada dia. També amb els clients de proximitat. 

"NO ENTRAREM AL JOC" - www.castelloninformacion.es - 05.11.14

En la Diputació de Castelló, és famosa la incontinència verbal del portaveu socialista, que duplica i triplica el temps dels torns d'intervenció, adornant-se en el seu discurs fins aconseguir indefectiblement que plenari rere plenari, a la taula on seuen els periodistes s'escolte el clic, clic, clic, que produeixen els bolígrafs al caure de les mans dels periodistes rendits davant el cabdal d'epítets del socialista. Això és un fet.

Però jo que tinc el costum de repassar després els vídeos des plenaris (jo diré que ho faig per a perfeccionar i detectar errors, vostés em poden dir friqui, ho entendria) he de dir, que encara hi ha qui el guanya en el cabdal de paraules encadenades amb vocació d'eternitat, Miguel Barrachina. El Vicepresident econòmic (per funció, no per sou), rellotge en mà, encara s'allarga més que Colomer. I parla en tots els punts que el reglament li ho permet. En les dacions de comptes, que no s'han de votar, i que coneixem a la perfecció perquè han estat explicades i comentades en les comissions, Barrachia intervé. Sempre. I ho fa llarg. Com si el valor de la seua política s'hagués de mesurar pel temps que té la boca oberta. I diu xifres. Moltes xifres. 

Un dia mentre parlava, vaig obrir a l'iPad el pressupost de la Dipu, i vaig descobrir que la seua memòria quasi bé prodigiosa, era una impostura. Les xifres les diu a la babalà, si l'encerte l'endevine. S'hi acosten, però n'encerta poques.

Després està l'altra versió de Barrachina portaveu. El que deixa els aspectes tècnics per fer discursos més pretesament polítics. Miguel Barrachina fa els discursos més demagògics que mai he escoltat. I n'he escoltat molts. Menteix, tergiversa, obvia el que no l'interessa; ataca; fereix: fa malabars amb les seues contradiccions, assenyala amb el dit acusador; ignora voluntàriament els arguments propis i aliens, per fer un discurs amb l'única pretensió de posar palote als seus, amb independència de si té o no un gram de veritat, o dos pessics de trellat. 

El Vicepresident Barrachina ha estat imputat, amb la resta de l'equip de govern de Sogorb, per una qüestió administrativa que té a vore amb la celebració de bous al seu poble. Coneguda la seua propensió a parlar de tot i molt, potser algú podria esperar que emetés un comunicat explicant-se. Doncs no. La primera nota de premsa de Barrachina ha estat per parlar d'una moció oportunista i inútil, que ha presentat el PP sobre Catalunya i tot això.  

El PP sempre presenta les mocions la darrera setmana del mes, que és quan és el plenari. Este colp les presenta la primera setmana per a que passen per comissió just abans del 9N. El calendari deixa en paper mullat la moció, així que la presenten ara, demostrant l'únic objectiu que té, fer electoralisme amb un tema molt seriós.

Barrachina, i el PP de Moliner, insten a Catalunya a complir la llei. Està bé, i seria més creïble si no formaren part del PPCV que porta més de 15 sentències del TC perdudes, per vulneració de drets fonamentals. Si no fóra un partit estructuralment corrupte que actua al marge de la llei, si les seues llistes electorals no les fes el TSJ per descart dels imputats i delinqüents condemnats.

I el més divertit és que diuen: “somos una confluencia de tradiciones, como pueden ser els bous al carrer o el parany” i posa altres exemples.

Està bé començar pel bous al carrer, que el PP no ha declarat BIC malgrat tota la propaganda i els intents de crear confrontació social entre partidaris i detractors. O el parany, practica declarada il·legal i que el PP va jurar sobre el cap d'un tord, que aconseguiria legalitzar. I mira, no.

Fa anys, possiblement jo hagués dit que obliden el català-valencià, com nexe d'unió... però ara ja no. Ara passe d'ells. 40.000 milions anuals perduts per les clavegueres de la corrupció. Centenars de milers de famílies sense recursos. I estos parlant de banderetes. No entrarem al joc. Deixarem a Barrachina parlant i parlant, jo deixe caure el boli.

"COMPROMIS NACIONAL" Levante-EMV 01.11.14

Compense la meua mala traça com analista polític amb la meua afició lectora del que publiquen els que n'entenen. I darrerament he llegit informacions distants en l'espai físic, però que confirmen una opinió política que defense de fa anys.

És sabut que vaig estar a Escòcia quan van votar en referèndum sobre la seua independència. I vaig llegir i sentir dir moltes coses. Aquell tòpic de que el nacionalisme és de dretes i petit burgés, allà es substantivitzava en que baixarien de les Highlands un munt de senyors amb kilt a fer valer les tradicions més pures i tal i qual. A la sala d'embarcament de l'aeroport, vaig sentir esta explicació dues vegades. Una, perquè resulta difícil abstreure't d'una conversa telefònica a crits si el qui parla està al teu costat, i es disculpa dient “es que voy a entrar en directo a la SER”. L'altra, ja perquè vaig parar orella, quan el mateix senyor, que resultà ser “analista electoral” de no sé quina empresa, ho explicava a Esperanza Aguirre, que compartia espai amb els mortals abans de que la Bussines Class poses 17 files de seients entre ella i jo.

Aquell senyor del que lamente no retindre'm el nom, explicava que el nacionalisme és molt conservador, i que per tant, de guanyar el no, seria molt justet i bàsicament perquè els Laboristes, des de posicions més progressistes, acabarien per decantar-se pel no.

El resultat del referèndum va ser que en les conservadors Higlands, com en el propi Edimburg, guanyà el no. I el Yes només s'imposà a Glasgow, la ciutat amb tradició de vot més progressista i obrerista de tot el país. De l'anàlisi més detallat s'extrau la conclusió, que els conservadors es van comportar de forma molt conservadora, “no toquem el que tenim”, i les zones, i persones, més progressistes, van apostar per trencar l'status quo i construir un país nou.

Construir un país nou, és el que diu l'independentisme català que vol fer. Un país amb més recursos, per poder ser més socialment just. La premsa madrilenya (també la premsa catalana amb ànima madrilenya), i bona part de la fauna tertuliar, afirmen que este moviment és reaccionari i de dretes. I que es planteja per tapar les misèries de 25 anys de governs convergents, i que tot és profundament conservador. Com encara no han votat (i vorem si els deixen) ens haurem de refiar de les prospeccions demoscòpiques. I estes diuen que el 58'8% de la gent que es considera d'esquerres està a favor de la independència. Dels de centre-esquerra, el 58'6. De centre només el 33%, 36'2% dels que es consideren de centre dreta i el 28'3% de qui es reconeix en la dreta política. 

Este resultat sembla alimentar el que va passar a Escòcia. Són les persones més progressistes, les que fan costat a un trencament (amable a poder ser) amb la situació actual, per fer un país diferent, unes polítiques diferents. Resulta cada colp més evident, que qui defensen un canvi profund en les estructures són precisament les persones més progressistes, trencant així el mite de que el nacionalisme és de dretes. 

Des del meu humil punt de vista, això s'ha produït, o s'està produint, perquè els nous nacionalisme (o independentismes en el cas d'Escòcia i Catalunya) han entés que la nació és un concepte teòric; que les banderes no són molt més que símbols, que les llengües són instruments de comunicació... I han entés sobretot, que el que importa és el benestar de les persones. 

I això ajudaria a entendre la raó, per la que hui, Compromís, siga ja la formació política reconeguda per la ciutadania com qui millor defensa els interessos de la societat. El BLOC no ho va aconseguir, Compromís sí, perquè ha sumat un fort component social al seu discurs. Hui, Compromís, el valencianisme progressista,  és la formació política que més i millor defensa els interessos de valencianes i valencians. Això diuen totes les enquestes. El PP és el partit de la llengua i les banderetes. 

"NO CAL SER EINSTEIN" -Mediterráno - 30.10.14

“No hay que ser Einstein para saber que, si no pasa por el andén central, tendrá que pasar por un lado”, amb esta desimbolta arrogància, i amb una educació qüestionable, Alfonso Bataller, va contestar a un periodista en l'enèsima roda de premsa sobre el TRAM.

La pregunta venia a compte perquè l’Alcalde havia anunciat que, si més no en el període de proves, el TRAM no usaria la caríssima plataforma que es van entestar en fer pel bell mig del parc. 

L’alcalde va dir més coses. Va acusar als membres de l’Associació d’Amics del Ribalta d’haver constituït una plataforma política. “No hay que ser un Einstein”, senyor Alcalde, per arribar a tal deducció. Òbviament que n’és, de política. Es va formar per evitar la decisió política, i il·legal, del PP, de travessar el Parc amb el TRAM.

I després va acabar confessant el mateix que el portaveu Pérez Macián havia avançat la setmana anterior en una tertúlia radiofònica que compartim. El TRAM no passarà per dins, per por. Textualment. l’Alcalde va titllar d’amenaça l’advertiment de Compromís de denunciar l’equip de govern als tribunals si persisteixen en fer passar el bus guiat pel Ribalta, malgrat la sentència.

“No hay que ser un Eintein” per entendre que si l’exigència de Compromís de fer complir la legalitat vigent ell la viu com una “amenaça”, és perquè és militant el PP. Eixe partit al que la legalitat li resulta una cosa molesta i incòmoda. Per això van en fila índia cap a l’Audiencia Nacional. 

"BARRACHINA, EL CASTOR, EL BOE, I EL MORRO QUE TENEN" www.castelloninformación.es - 29.10.14

El projecte Castor és un dipòsit estratègic artificial de gas natural situat davant de la costes de Castelló en aigües del Mar Mediterrani . El dipòsit és el cinquè i més gran dels existents o planificats a Espanya , creat per suplir la demanda energètica espanyola de gas natural en cas d'escassetat o cessament de les importacions . El projecte Castor podia emmagatzemar un màxim de 1900 milions de metres cúbics de gas natural, suficient per subministrar l'equivalent a 50 dies de consum a Espanya.

És un projecte gestat en temps del govern socialista de José Luís Rodriguez Zapatero i aplaudit amb vehemència pel partit popular. 

Nosaltres sempre ens hi vam oposar. Sempre. Fins i tot en els tràmits administratius que podríem considerar menors, pel que fa a permisos d’obra i activitat de les oficines terrestres. Ens costà moltes crítiques la nostra posició.

El Govern de Rodríguez Zapatero va pactar una indemnització d’uns 1.350.000 d’Euros, que l’empresa concessionària (participada de forma molt notable per ACS de Florentino Pérez), cas que finalment no arribés a funcionar la instal·lació, o per alguna raó no imputable a negligència de la pròpia empresa hagués de tancar.

En aquell moment el PP no va badar boca. Probablement perquè este peculiar sistema d’entendre la llibertat econòmica i de mercat, és la mateixa que aplicà el PP per posar en marxa (encara no funciona) l’aeroport de la Vilanova. Si hi ha guanys, per a l’empresa. Si hi ha pèrdues, compensem amb diners públics! Així també munte jo un negoci, no te fot!

El cas és que la injecció de gas al dipòsit provocà desenes i desenes de terratrèmols al llarg de tota la cosa. Provocant la lògica alarma entre els habitants. I aleshores començà el festival polític.

El PP va voler monopolitzar les queixes, davant un PSOE atordit pel pes de la magnitud de la seua imprudència en la gestió. I dic imprudència perquè a mida que anàvem desfent el cabdell administratiu, trobàvem més i més irresponsables irregularitats. Com la manca d’informes rigorosos de possibles impactes ambientals. 

Els ajuntaments es van queixar, i Compromís va dur a la Diputació de Castelló una moció demanant la paralització i desmantellament de la bèstia de ferro i por. I també dur a la fiscalia tot el procediment administratiu. El PP es sumà voluntari, i anà més lluny, va esmenar la nostra moció dient que a banda del que proposàvem, calia perseguir judicialment a tots els responsables polítics i administratius implicats.

Mentre, van passar els mesos, i finalment Castor tancà. Va renunciar al projecte, però va exigir cobrar la indemnització. La banca sempre guanya, que diuen als casinos de ruleta trucada.

El que permetia a Florentino fer calaix era l’ordre que tot seguit cite textualment:

ORDEN ITC/3995/2006 de 26 de diciembre, por la que se establece la retribución de los almacenamientos subterráneos de gas natural incluidos en la red básica.

Art 5.3. En el caso de que el titular de la concesión de explotación de la misma en el plazo máximo de cinco años a partir de la fecha de su entrada en vigor, se reconocerá la inversión en instalaciones a la que se hace referencia en el artículo 3.2 de la presente Orden, realizada con posterioridad a la fecha de entrada en vigor de la concesión, y una vez descontados los valores residuales de los activos.

BOE 312 de 30 desembre del 2006

Així les coses, ACS i la resta de socis promotors es van embutxacar els 1.350 milions que el PP ja ha anunciat que es repercutiran en els rebuts de la llum.

Però en tota esta història hi ha un fet molt rellevant, que hem conegut fa poc. El govern popular de Mariano Rajoy, va prorrogar, de 5 a 25 anys, el termini de les empreses gasístiques per reclamar les indemnitzacions. En el cas que ens ocupa, sense esta modificació legislativa, l’estat (tots nosaltres) ens haguérem estalviat la indemnització.

Dimarts a la Diputació vaig presentar una nova moció demanant que la institució es personés en el procés judicial com part interessada, i en representació dels municipis afectats, per a perseguir via administrativa i penal als responsables. 

Però el PP ha esmenat la proposta, dient que de desmantellar, de moment res de res, i que d’investigar, només al govern del PSOE. I va ensenyar els butlletins oficials on figuraven les decisions preses pel govern socialista, i va afirmar arrogant, que la meua acusació era una mena de llegenda urbana, i que estes coses es fan al BOE, no al Palco del Bernabeu (sic)

Té raó. Per això còpie ací baix el BOE on apareix la modificació aprovada pel PP de Rajoy i Moliner i Barrachia i la “banda del empastre”.

ORDEN  IET/2805/2012, de 29 de deciembre, por la que se modifica la Orden ITC/3995/2006, de 29 de diciembre, por la que se establece la retribución de los almacenamientos subterráneos de gas naturalinculidos en la red básica.

Los apartados 2 y 3 del artículo 5 quedarán redactados como sigue:

Obviarem el 2 per no ser d’interés, i passem directament al 3

3. En el caso de que el titular de la concesión de explotación del almacenamiento solicite la extinción de la misma en el plazo máximo de veinticinco años ... la resta no canvia.

BOE 313 de 29 de desembre de 2012

I ja em disculparan si ha quedat llarg, però més llarg se’ls faran els anys que estaran pagant en els seus rebuts de la llum, la indemnització que va regalar el PSOE i que quan anava a caducar, el PP va salvar voluntàriament, per fer encara més rics, als seus amigatxos. Els del Palco del Bernabeu.