Després de l’atemptat gihadista al setmanari Charlie, i al supermercat kosher (en realitat en valencià es diu “caixer”, però en este context es presta a confusió), vaig penjar al meu mur de Facebook un “Je suis Charlie”.
I això va generar un debat molt interessant. No el repetiré, però sí algunes idees. Conec bé la revista, ja era molt famosa quan jo vivia a París, i no m’agrada. El seu humor no em fa riure. Em passa com em passava amb El Papus. Revista, per cert, que també fou víctima d’un atemptat terrorista que causa una mort i diversos danys personals i materials. En aquell cas va ser la Triple A (Alianza Apostólica Anticomunista), per la que mai va ser condemnat ningú. Ni la dreta el condemnà.
Una segona cosa que vull apuntar és que la revista no és especialment punyent amb el islam o amb els musulmans; portades del mateix tenor n’han publicat amb Crist, el Papa, la Mare de Déu i amb capellans catòlics perseguint xiquets. També amb rabins, jueus amb “payess harosh” i ortodoxos amb barret de pell de llúdria. I fora de les tres religions del llibre, també han repartit bona cosa. Al racista i ultradreta FN (que ara intenta treure vots de la sang vessada) li han dedicat algunes de les vinyetes més bèsties. I no fa gaire, fent broma amb les aventures eroticofestivaleres del President de la República, el van caricaturitzar en portada amb la bragueta baixada i la xufa ensenyant el nas (o el gland) i fent un joc de paraules dient que França la governa més el penis que el President. Portada, val a dir, que em recorda una de El Jueves, on apareixia el nostre de cap d’estat i que va ser censurada pels que ara diuen ser Charlies.

El debat, d’altra banda apassionant, versà sobre si s’havia de limitar el dret d’expressió perquè molestava les creences d’alguns. Vaig dir que no. Que en cap cas. Jo no compraria Charlie, però qui vulga... De la mateixa forma que no m’empasse això de la Santíssima Trinitat, però qui s’ho crega... La llibertat no té cognoms. És o no és.
Però com tinc la immensa fortuna de tindre amics intel·ligents, i la intel·ligència no ho és sense esperit crític, em van intentar posar contra l’espasa i la paret.

És possible, però en tot cas el que reclamaven era el compliment de la llei. L’exaltació del terrorisme o la discriminació, entre d’altres, per la teua opció sexual, és punible en dret. I en un estat de dret, és la llei civil qui posa límits. No la Torà. No la fàtua. No el dret canònic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada