Aaaaaai el tango! Com m'agrada el tango. El que dóna títol a l'article, obra d'Enrique Santos Discépalo no és del tot el meu preferit, però és sense cap mena de dubte una preciosa peça que forma part de l'imaginari col·lectiu. Tothom en coneix alguna estrofa... “El mundo fue y será una porquería ya lo sé...”. “Hoy resulta que es lo mismo ser derecho que traidor. Ignorante sabio o chorro, generoso, estafador”.
El món canvia més ràpid que els segles al calendari. I el món polític, per ací, per estes terres nostres, ha agafat una embranzida que massa gent no esperava. Els canvis al món de la política es produeixen a tal velocitat, que qui no s'adequa, es queda a peu. Massa anys d'immobilisme. Massa.
Alguns, i crec que Compromís és un bon exemple, estem treballant des de fa ja algun temps en formes innovadores de fer política. Més d'acord amb el segle en que vivim. Perquè és cert “que siempre ha habido chorros, maquiavelos y estafaos, contentos y amargaos, valores y dublé”, però sembla poc discutible que la política del segle XX ja no funciona. “...que el siglo veinte es un despliegue de maldad insolente ya no hay quien lo niegue”. També en política. Especialment en política. Les formules de representació, la partitocràcia... tot això ja no val. La gent no ho accepta. No ho acceptem. I és lògic. I és just que així siga.
Nosaltres a Castelló, per exemple, ja fa quatre anys, vam iniciar un procés que vam titular “sopars de propostes”, pel que van passar alguns centenars de persones no vinculades amb el partit, que ens van ajudar a analitzar la ciutat, a trobar respostes als reptes plantejats, i en definitiva, a redactar el programa electoral que ens donà el nostre millor resultat històric.
Ara estem immersos en un ambició procés de primàries que ha de servir per triar no només els caps de llista (eixe model de primàries, és el que ha experimentat amb èxit el PSOE), sinó la composició i ordre de tota la llista. Tant a nivell municipal, com per al grup parlamentari que ens ha de representar a les Corts. És complicat i no ha estat exempt de dificultats. És lògic. Estem innovant. Estem donant passos cap al futur. Estem posant els ciments de la política del segle XXI, transversal, participativa. Estem intentant retornar-li a la gent el poder en el sistema democràtic, que havia estat segrestat pels partits.
És tan potent eixa reivindicació, que fins i tot el PP, el partit més immobilista de l'arc parlamentari, s'ha vist obligat a moure fitxa. “Todo es igual, nada es mejor, lo mismo un burro que un gran profesor. No hay aplazaos, ni escalafon, los inmorales nos han igualao”. I Moliner que vol passar a la història (sense pressa) com un reformador, s'inventa “OpenPPCS”, una cosa que no se sap gaire bé què és. Diuen que és la democratització del partit. Que ja no volen que siga la cúpula qui trie tots els candidats, i ofereixen un model que segons ells els situa a l'avantguarda. Els militants podran manifestar en una assemblea si tenen alguna preferència com a alcaldable, anar a la seu a comentar-ho, o enviar un e-mail. I després la direcció triarà a qui considere millor. No és broma. Esta és la proposta. I volen comparar este simulacre de ves a saber què, amb els sistemes de democràcia participativa que altres hem posat en marxa. “Qué falta de respeto, qué atropello a la razón”.
En paral·lel, llegeixes cada dia noticies que fan referència a si Alberto Fabra serà, per primer cop, candidat a la Generalitat, i ell mateix diu: “eso lo tendran que preguntar en Madrid”. I és que “Si uno vive en la impostura y otro roba en su ambición, da lo mismo que sea cura, colchonero rey de bastos caradura o polizón”... o President de la Generalitat. En fi, que el PP està instal·lat en clau interna, al segle XIX, el del caciquisme, el “cossi”; i vol portar el partit al segle XX. Llàstima que fa 15 anys que estem al segle XXI. Cambalache.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada