24 de setembre, 2016

"UN TREN DE VIDA" Levante-EMV - 24.09.16


Tret del dilluns, que per raons d'agenda em va resultar més còmode agafar el meu cotxe, porte tota la setmana anant a treballar a València en tren. Feia temps que no n'agafava tants de seguits, i menys de forma regular. Les set del matí és una hora de prou afluència  al rodalia, et permet arribar a València a les 8 tocades, i després ja, fins al despatx amb el patinet tinc pocs minuts.
L'avantatge del transport públic, és ben sabut, és de caràcter mediambiental i econòmic. Clar, no és el mateix comprar un bitllet de tren, que val a dir que tampoc no resulta barat al final del mes, que posar gasoil al cotxe, que ja és car només de pensar-ho. Però hi ha altres avantatges. Menys riscs, sobretot, quan t'alces cansat i tornes encara més cansat. Conduir en eixes condicions és fins i tot imprudent. Per a la teua seguretat i per a la resta. També menys contaminant, perquè per molt que un tren tinga un impacte gegantí entre construcció, via, manteniment... Resulta menys agressiu que desenes i desenes de vehicles particular amunt i avall, obligant a fer més i més carreteres, i disparant el cost de manteniment. Però vaja,  que tot això ja ho saben.
Saben també que el servei de rodalia és una autèntica vergonya. Mai ha estat bo entre Castelló i València (i és indecentment inexistent entre Vinaròs i Castelló). Ara, a més a més, amb eixa estafa en forma de tercer fil, que el PP ens vol fer passar com Corredor Mediterrani d'Hacendado, el caos és ja desesperant. Uns quants dels trens que haurien de cobrir el trajecte, són substituïts per autobusos. Altres acumulen retards. No hi ha hagut un sol dia que el meu tren arribe a l'hora, o no s'haja d'aturar per a que passe un altre tren al que donen prioritat. Si algun dia arriba eixe AVE de fireta que ens promet i torna a prometre el PP, la cosa no canviarà. Serà encara pitjor, perquè per la mateixa via dos trens alhora no passen. I sempre tindrà prioritat el de llarg recorregut. Que és com dir, el car sobre el més econòmic. Ens pixen a sobre diem que plou, com deia aquella pintada.
Tots els dies porte a la motxilla un llibre per vore si acabe llegint una miqueta, però fins ara, no he sabut trobar el moment, perquè també porte a la motxilla expedients i informes de la meua nova feina.  
Alguns els vaig llegint de nit quan torne, altres de bon matí quan vaig. I dic això, perquè esta mateixa setmana s'ha publicat una sentència d'un tribunal europeu que considera que el temps que ens costa d'anar des de la nostra residència habitual al lloc de treball, és jornada laboral. Filosòficament té sentit, clar, ja fa anys que unvaccident in itinere, és considerat un accident laboral. Per tant, si quan estàs de camí a la feina i t'accidentes, es considera que estàs en la teua jornada laboral, no té sentit que si no t'accidentes no hi sigues. Tot i que clar, esta sentència obre un munt d'interrogants que haurem d'anar vigilant. En tot cas, jo (i pel que veig molta més gent) aprofite eixes hores de viatge per a treballar. I això sí que és un avantatge del que volia parlar.
Un altre és el contacte amb gent diversa. Va sempre bé. Més, quan com  és el meu cas, et dediques a la cosa pública. Observar, escoltar… Aprens de la gent a la que representes. A eixes hores, al tren, hi puja gent molt diversa, fins i tot és probable que alguna de les persones amb les que compartisc horaris, acabe llegint este article. Així que aprofite per enviar algun missatge.
A la xica que cada remuga en veu alta pel mal servei, pels retards, pels horaris, la que divendres mateix deia a una amiga: «el que no pot ser és en que mitja hora més ja estiguérem a Madrid», la meua solidaritat. Estem ben d'acord. Al grupet de jovenets i jovenetes que fan un trajecte curt i que intuïsc van a l'institut del poble del costat...bé, tots hem estat joves, i jo celebre la vostra vitalitat matinera, però un poc menys d'enrenou tampoc no ens faria a ningú cap mal.
I a la senyora amb una greu tanorèxia i pentinat de la seua neboda adolescent, comunicar-li amablement que no m'interessa un «faking pimiento» si en el viatge a Itàlia la seua amiga es va polir al guia rotllo La passió turca, o si Jose i Paqui han tornat després d'aquelles infidelitat múltiples. És més, l'absurda idea de que els seus insistents missatges de WhatsApp hagen de ser anunciats per un fortíssim maulet de gat, la fa a vosté encara més personatge prescindible. De veres. No cride.

1 comentari:

Anònim ha dit...


Pues no te queda ni nada...yo ya he perdido la cuenta de los años que llevo haciendo el trayecto Castellón Valencia. Benvingut, i quan mes responsables polítics l'utilitzin mes forta s'escoltarà la protesta.