La metodologia científica és tot allò de l'observació, experimentació, mesurament, hipòtesi, falsabilitat, reproductibilitat, revisió per pars, i finalment publicació. És a dir, la gent que investiga, que es dedica a la ciència, primer obté evidències empíriques i després obté conclusions suposadament objectives. Així funciona el pensament científic.
Si hem de parlar de pensament acientífic, res millor que parlar de l'advocacia. Utilitzen un ordre oposat de pensament. Parteixen sempre d'una conclusió predeterminada que han de defensar, i més tard busquen les proves o arguments subjectius que la sostinguen. Si parlant amb el seu client, un advocat descobreix un punt feble, el seu objectiu serà amagar-ho. Un científic també podria fer això, però seria un mal científic, i els mals treballs científics, amb el temps són descoberts.
I la gent que fem política? Com funciona el nostre pensament? Alguna gent dirà que fem com els advocats. Volem imposar la nostra ideologia, les nostres propostes, i després busquem arguments més o menys científics. Crec que és un error d'apreciació, perquè el que caldria preguntar és si hem arribat a determinats postulats ideològics a través del pensament científic. Jo diria que sí. I després construïm l'argumentari. Si més no, alguns. Vegem-ho.
La llei valenciana del plurilingüisme estableix que es dedicarà un mínim del 25% de les hores lectives al valencià, un 25% al castellà i entre el 15 i el 25% a l'anglés. La resa queda a elecció de cada escola o institut, que té la capacitat de decidir el seu model lingüístic en el seu projecte particular, que tindrà quatre anys de vigència, i l'ha d'aprovar el Consell Escolar per una majoria qualificada de dos terços. I és així com la llei garanteix un equilibri entre un model científic, pedagògic, dissenyat pel professorat, i el dret de les famílies a participar del model del centre educatiu.
A Madrid ho estan preparant, i a Múrcia acaben de posar en marxa allò que l'extrema dreta anomena "Pin parental", que és un peculiar i aberrant dret a la censura prèvia, regalat als pares i mares, que els permet (en contra del que diu la llei, i en contra del que els professionals han determinat) decidir que els seus fills o filles, no participen de determinades activitats que són avaluables, que formen part de les hores lectives, però amb les que ideològicament no hi estan d'acord. És exactament com si s'autoritzés a les famílies terraplanistes a permetre que els seus fills isquen de classe, i s'estiguen asseguts davall la cistella de basquet del pati, mentre a classe expliquen els moviments de rotació i translació del nostre planeta. Estem a un quart d'hora de què acabe passant com als EUA, i en les autonomies governades per les dretes, no s'estudie l'evolució de les espècies explicada per Darwin. Tot això mentre reclamen espai escolar per als dogmes religiosos, això sí només de la seua religió. Perquè quan se n'ofereixen d'altres (la llei mana), foten el crit al cel. Al cel cristià.
És entre estos dos models d'escola el que cal triar. Un model científic, pedagògic, dúctil i participatiu, o el fonamentalisme acientífic, invasiu, dogmàtic i intolerant, que proposen les dretes. Les dretes tenen pensament acientífic, com els advocats. Per això busquen guanyar als tribunals allò que perden a les urnes.
1 comentari:
Enric, has fet una anàlisi molt interessant. Jo remarcaria el fet que els dret de l'infant a rebre la millor educació està sempre per damunt del dret dels pares a triar l'educació. Sempre. Per una raó ben senzilla: al cap i a la fi, la futura vida de l'infant com a adult en tots els seus vessants: laboral, social, afectiu, etc... dependrà de quina educació ha rebut durant la infantesa. I ací ve la qüestió: ¿L'elecció de la millor educació pot ser sempre garantida pels pares? ¿Sempre? ¿L'escola, mitjançant els seus professionals de l'ensenyament, no ha de tindre un paper cabdal a l'hora d'establir el currículum escolar?
Per exemple, com a pare, ¿tinc el dret a triar si el meu fill ha d'aprendre o no matemàtiques en l'escola? Com que no m'agraden les matemàtiques, no vull que el meu fill n'aprenga. Això seria un disbarat. Potser, en el futur, el meu fill voldrà treballar com a enginyer, ja que té tota la llibertat per a triar professió. Per això, malgrat que jo sóc el seu progenitor i tutor, no li puc privar de l'aprenentatge de les matemàtiques en l'escola. No li puc negar oportunitats laborals. En conseqüència, cal que el currículum escolar siga decidit pels professionals de l'ensenyament, no pels pares.
Això també val per a l'ensenyament del valencià. Tots els ciutadans del País Valencià, tots, tenen els mateixos drets. Això significa que qualsevol infant valencià, siga de Vila-real, de Segorbe, de Dénia, de Llíria, de Requena, de Torrevieja, ... quan arribe a la majoria d'edat té dret com a ciutadà valencià a poder triar en quina de les dues llengües pròpies i oficials del nostre País, de la nostra societat, vol desenvolupar la seua vida com a adult, en tots els seus vessants (laboral, social, afectiu, ...). Una persona només pot exercir aquest dret, si en té un nivell òptim en ambdues llengües. Per això, em sembla un disbarat que els pares valencians puguen privar els seus fills de l'aprenentatge del valencià. Com també trobe que és un disbarat el dividir les escoles en nivells bàsic, intermedi i avançat, com feia el primer Decret de Plurilingüisme. ¿Volem ciutadans bàsics, ciutadans intermedis i ciutadans avançats? ¿Volem un País Valencià amb guetos lingüístics? ¿O bé volem que tots els ciutadans siguen avançats lingüísticament, en una societat valenciana cohesionada?
En resum, igualtat d'oportunitats per a tots els ciutadans valencians. Per tant, això significa també igualtat lingüística per a tots els alumnes valencians. Nivell avançat per a tots els alumnes valencians de totes les comarques del País. Hem de garantir les millors oportunitats per a tots.
Publica un comentari a l'entrada