"DEUTE IĿLEGITIM" - Levante-EMV- 24.11.12

La Coalició Compromís ha posat en marxa una campanya sobre l’anomenat deute il·legítim: “Si no devem, no paguem”. El concepte és poderós, la frase rotunda i contundent. Però el ressò mediàtic que està tenint és forçosament reduccionista. Els titulars periodístics, és sabut, són curts. 

El missatge, en canvi és complex, però si només arriba això de que no volem pagar, genera neguit. L’altre dia un diputat popular a les Corts ens convidava a posar-ho en pràctica als ajuntaments on governem. I la bancada popular feia que sí amb el cap, com els gossets eixos que anaven darrera d’un Simca 1200. Altres aplaudien, com s’aplaudeix als concerts de Rosa de España, sense ganes. Però és que no es tracta de no pagar les factures. No ho han entés o no ho volen entendre.

Potser caldria aclarir el concepte. Per alguna gent, el discurs del deute il·legítim crea desconfiança en nosaltres, i alguns proveïdors públics podrien dir que crea sobre tot inseguretat jurídica. A vore, això del deute il·legítim no és un invent de gent amb samarretes reivindicatives. En dret internacional és una teoria jurídica posada en pràctica nombroses vegades al llarg de la història, que manté que els deutes dels governs contrets, creats i usats contra els interessos dels ciutadans, no han de ser pagats i per tant no és exigible la devolució ja que els prestataris haurien actuat de mala fe. 

Normalment s’ha aplicat en països amb règims dictatorials o monarquies absolutistes, però també és d’aplicació per aquells governs democràticament elegits que han adquirit deutes contra els interessos de la ciutadania. I siguem francs, molts ajuntaments, i notablement el Consell, estan en este cas. 

Hem de quedar-nos sense medicaments perquè algú il·lícitament es va enriquir amb la visita del Papa? S’ha de retallar el sou dels funcionaris perquè se li ha pagat a Calatrava quantitats insensates de diners per sobre del valor del contracte, o per no haver fet l’obra? Han de tancar les empreses prestadores de serveis per a persones dependents per no cobrar les subvencions concedides, perquè els diners han anat a la butxaca del gendre del Rei? Estes despeses són il·legítimes, lluny de beneficiar la ciutadania, l’han perjudicat notablement

Més encara. Les retallades en educació, en sanitat, en justícia, en tots els serveis públics són per tal de poder fer front als deutes amb els bancs. Perquè convé no oblidar que PSOE i PP van canviar la sacrosanta Constitució del 78 per donar prioritat al pagament del deute. D’aquella modificació emana la llei actual que consagra el privilegi de la banca sobre la ciutadania. I miren, quan un demana un crèdit, l’ha de pagar. Fins i tot si l’ha demanat per a malgastar els diners. Un altra cosa són els interessos. Si els bancs compren diners públics al 0’5, no és legítim que els presten a les institucions públiques al 5 o al 6%. Eixe diferencial és il·legítim. I si és il·legítim, no s’ha de pagar. Hem rescatat els bancs i les caixes amb diners públics, i ara ens els neguen, o ens els presten amb usura.

Parlem d’això, i parlem de factures unflades a alguns ajuntaments, per connivència dolosa entre algunes empreses i alguns governs municipals. Nosaltres pagarem el valor real, el contractat, el de mercat, no sobrecostos fraudulents.

Els proveïdors, els contractistes no han de tenir cap por. És ara que no cobren, amb el PP. Nosaltres garantim el pagament, perquè podrem pagar allò que és just i legítim, si deixem de pagar allò que ni és legítim, ni és just. 

"FILLS D'ALLÒ" - Mediterráneo - 22.11.12

A l’any 1979, els primers ajuntaments democràtics van haver d’inventar el municipalisme. A Castelló, per exemple, aquella primera corporació va decidir que tots els regidors tingueren delegació de govern. I van haver de dissenyar també un model de ciutat. Van crear el mapa escolar, van organitzar els serveis, i l’Alcalde Tirado va crear places, moltes places i placetes. Fins i tot se’n creà una per a Bancaixa. L’Alcalde Gozalbo va pretendre una reflexió sobre la ciutat. “Imagina’t Castelló”, li’n digué a la cosa. I va tenir un èxit relatiu, coincidint en el moment del inici del deteriorament de les relacions entre partits. Després vingueren els alcaldes populars. Temps de  confrontació partidista (la culpa no era només d’ells, s’ha de dir) i una obsessió: créixer. I per ells créixer volia dir engreixar la nòmina pública amb càrrecs de confiança, i omplir la ciutat d’icones. Algunes molt útils i necessàries com la ronda de circumval·lació, altres inútils i impossibles com els nasciturus Centre de Convencions o la seu de la VIU. Tenien una idea de Castelló com Ciutat Estat, i en volien dos de cada. Fabra es creia una mena de Rei Sol, Gimeno havia estat un rei sol. Molt sol.

I finalment (ho dic amb tot el lleu, esperant i confiant que siga el final del cicle popular) arriba Bataller, que més que un alcalde és una mena d’administrador concursal que intenta pagar tots els deutes, mentre deixa en estat vegetatiu la ciutat. Bataller té una herència enverinada, també és de veres que no ha fet res per merèixer-la. Res de res.

Els pressupostos que presenta són la confirmació del que dic. Només tenim garantits 500.000€ d'inversions, que és el que hi ha a caixa. La resta ja vorem si vénen els diners. Dediquem molts més recursos a tornar diners als bancs que a invertir en la ciutat. Mentre, els serveis públics es van ressentint. 

El pressupost que ens presenta el PP és fill de 16 anys de PP i d'un continuisme covard, servil amb una Generalitat que ens porta maltractant fa anys. Un pressupost sense imaginació, sense capacitat d'il·lusionar, incapaç de crear riquesa i benestar. Sense mecanisme d'avaluació de la despesa. El PP no ho farà millor. Mai.

"FENT NÚMEROS, MUNTANT NUMERETS" -Levante-EMV-17.11.13

A la Diputació es retarden una miqueta, però a l’ajuntament, estem immersos en la preparació d’esmenes al document pressupostari que ha presentat l’equip de govern. Parle en primera persona, però comprendran que la participació de la regidora Ali Brancal és absoluta, i amb ella un nodrit grup de persones del col·lectiu. I quan siga el moment dels de la Diputació el treball el farem amb tots els grups municipals. 

Però estos dos no són els únics pressupostos en els que participe poc o molt. Des de fa cinc anys, a través del diputat Josep Maria Panyella, Castelló presenta esmenes als pressupostos de la Generalitat, intentant captar inversions per millorar la nostra ciutat. Ací la feina de defensar-les li correspon a ell, clar, però l’elaboració és un treball d’equip. A Compromís, com abans al BLOC, treballem de baix cap a dalt. 

I per segon colp també, he tingut (hem tingut) ocasió, de presentar esmenes als pressupostos generals de l’Estat. Amb idèntica vocació de millorar les aportacions a la nostra ciutat. Joan Baldoví ha d’exercir de diputat de tot el País Valencià fins que en tinguem un per Castelló, i ho fa amb gran solvència i dedicació. Defensa millor Castelló, que alguns triats per ací. 

I si algú pensa que participar en quatre pressupostos ho complica tot, s’enganya. Tot al contrari. Ho clarifica tot. Si un veu pressupost per pressupost, com compartiments estancs, té una informació segmentada. Però ara que tenim ulls a tot arreu, destapar les mentides i els enganys del PP, resulta més senzill que un sudoku binari. 

A la Diputació vaig presentar una moció demanant que els diputats i diputades de PP i PSOE donaren suport a l’esmena presentada per Compromís demanant que no s’apliqués al sector ceràmic la nova taxa del gas. S’aprovà per unanimitat. 

Ximo Puig i Susana Ros poden anar amb la cara ben alta en este tema. El PSOE ha complert amb el mandat de la Diputació, i sobretot, ha complert amb allò que és de justícia per un sector cabdal per la nostra pervivència econòmica. Van votar a favor de l’esmena de Compromís. 

En canvi Manuel Cervera, Andrea Fabra i Asunción Figueres, van desobeir al seu President provincial, van ignorar la sol·licitud de suport de la Diputació provincial, i van trair els interessos econòmics de la província que representen. 

I ara la millor. En el pressupost de l’Ajuntament de Castelló, en el capítol d’inversions hi ha una partida per la remodelació de la zona esportiva de Gaeta Huguet. Un import molt important. 1’8 milions d’€ que suposadament haurien de vindre des de la Generalitat. Però, oh sorpresa! La Generalitat només ha pressupostat 200.000€ per eixa partida. 

L’Alcalde Bataller ens menteix en el pressupost. Pretén enganyar a la ciutadania dient que farà una cosa amb uns diners que la Generalitat ha decidit no donar-nos. Francament impresentable. 

Nosaltres creiem en la bondat del projecte, per això esmenem a la  Generalitat demanant que augmente la partida fins al 1.800.000 € necessaris. Però sabem que no ho faran, per això també esmenem els pressupostos municipals a la baixa. Mantenir-los tal qual, és una estafa, és jugar amb les il·lusions de la gent.

El país té un problema, un govern trampós i amb doble llenguatge. I el govern té un problema, Compromís és l’oposició que no volien. Però ací estem. Per destapar estes trampes, per defensar els nostres interessos. Fins que vostés ens encarreguen gestionar-los. Estem preparats.

REFLEXIÓ (SENT GENEROSOS) SOBRE LA JORNADA DE VAGA GENERAL

SI SE’M PERMET UNA REFLEXIÓ...

Hui (14.11.12) he eixit a manifestar-me pels banyats carrers del meu Castelló. Amb centenars, milers de persones. I la gent s’ha multiplicat per mil a pobles, viles i ciutats de tot el país. I he eixit al carrer, perquè crec que hi havia, com a poc, tants motius per manifestar-se, com manifestants. Segurament molts més.

Hi ha motius per estar preocupats, per estar tristos, motius per plorar, motius per cridar, per estar decebuts, desesperats en alguns cassos, motius per estar emprenyats. Motius per reflexionar, per buscar solucions, per ser solidaris, per agafar-se de la mà. Altres creuen que fins i tot per alçar el puny. Jo no.

És obvi que no trobe acceptables les mostres de violència, però són tan absolutament puntuals, que són estadísticament despreciables, tot i que periodísticament rellevants. Parlar-ne més seria fer el joc als oracles de la dreta tramuntana. No jugue.

Però dit això vull fer una reflexió, que encaixarà segurament amb dificultat al discurs majoritari d’una esquerra que fa massa temps que és autocomplaent, poc autocrítica i sovint gens reflexiva. Al BLOC on jo milite, la llibertat d’opinió sempre ha estat un bé a respectar. I jo he discrepat de vegades d’opinions oficials o estratègies. I ací continue. Ara participant d’eixe creixement en diagrama de Venn que és Compromís. Tinc el convenciment que Compromís és l’esquerra intel·ligent. I només s’és intel·ligent si s’es plural, autocrítica i reflexiva. I si el que dic no encaixa bé a Compromís, és Compromís qui té un problema, perquè jo bé que encaixe moltes opinions que s’acompanyen del logo somrient, que no compartisc.

LA COSA

És cert que un dia de vaga no resol el problema. Però al País Valencià 16 anys de governs del PP més que resoldre’l l’agreugen. I els governs socialistes i populars a Espanya els darrers anys no han fet més que destruir l’economia els uns, i l’estat de benestar els altres. Així que calma. Vaga general.  

Les vagues fan mal a les empreses. Per això són útils. Per això van néixer. Per obligar a negociar a aquelles empreses o sectors que no volien. Quan li causaves un perjudici econòmic, al final cedia. Era l’arma final quan la resta fallaven. I hi ha hagut vagues mítiques a tot el món, en mols sectors, en molts països. Alguns saldades amb grans victòries obreres. Altres amb victòria patronal. És més fàcil resistir quan tens més recursos. Per això van néixer les caixes de resistència, etc...Història.

El dret a la vaga està sense regular. Encara. A diferència dels altres drets que tenen regulacions legals, la vaga continua sense reglamentar-se. Ja sé que l’eslògan fàcil és dir que volen retallar-la. No en tinc cap dubte que és la voluntat d’este govern, però el cert és que s’ha de regular, com ho està als països del nostre entorn. Com correspon a l’ordenament jurídic. Dret.

No m’extendré en el tema dels piquets, sobre l’actuació dels quals tinc tot un ventall d’opinions, tot simplement, perquè hi ha tot un ventall d’actuacions que van des de les democràticament recomanables a les inacceptables. Però ací el problema és que el “altres piquets”, els empresarials, els de les amenaces poc o molt vetllades, el dels advertiments, els de les pressions sobre els treballadors, tot això, tant o més violent que els crits i insults a la porta d’un comerç, mai no ix en titulars de diaris, ni hi ha fotos per documentar-ho. No és fàcil de provar, ja ho sé. Però existir existeix.

La pregunta seria: és la vaga general un instrument adequat (no parle d’utilitat) per a fer front a les polítiques d’un govern? Serveix per pressionar a qui cal pressionar, o per contra es pressiona a altres actors socials? Quan una vaga és contra el govern, contra les polítiques del govern que són, és cert, profundament lesives, quin sentit té castigar a les empreses?  

Un conegut llençava una idea. Fem una jornada de vaga un poc a la japonesa. Pactem amb les empreses treballar tots un diumenge pel matí, és una mesura nova i mediàtica. Enviarem un missatge a la societat positiu: “volem treballar, estem disposats a treballar molt i bé, no som nosaltres els que volem destruir, nosaltres volem crear riquesa”. I pactem amb les empreses que tots els guanys que genere la producció extra d’eixa jornada, aniran a les ONG o a les associacions que protegeixen els més desfavorits. No caldran piquets. Qui no vulga ajudar als que ho passen pitjor que es quede a casa. Qui no vulga llençar un contundent missatge al govern que es quede en casa. Net, clar, contundent i sobretot útil per als més desfavorits. Marketing.

És una idea. N’hi ha d’altres.

I ELS ACTORS.

Siguem francs, els sindicats majoritaris estan molt desprestigiats. I no es tracta d’haver cedit a la pressió informativa de la dreta més radical i antisindical. És una percepció que està al carrer. És així.

I hi ha raons per que siga així. Sincerament. Moltes.

El sindicats van néixer com instrument per la defensa dels interessos col·lectius de treballadores i treballadors. I subratllar “col·lectius” no és banal. El Ministre De Guindos explicava esta mateixa setmana als membres del Parlament Europeu, que ja només el 28 ó 29% (ara no ho recorde) dels contractes laborals a Espanya estan subjectes a condicions de Conveni Col·lectiu. I això que la reforma laboral que facilita la desvinculació d’estos encara no té un any. És a dir una abassegadora majoria dels contractes no s’han de defensar o protegir col·lectivament, sinó individualment. Els sindicats han perdut la seua funció fundacional.

S’ha d’estudiar una miqueta de dret sindical comparat per veure que els marcs són diferents en diferents països. En alguns llocs, els acords sindicat-empresa només afecten als seus afiliats, per exemple. La casuística és diversa.

Però el cert és que ací pateixen les mateixes malalties que els partits. Endogàmia, falta de democràcia interna, enquilosament, i una grollera dependència de la caixa pública que els ha fet dòcils. Els alemanys a això que els hi passa als dos grans sindicats, li’n diuen “el mal de la pedra”. Massa lligats al patrimoni en forma d’edificis, de pedra.

Que les coincidència del retorn de la conflictivitat social organitzada coincidisca amb les retallades de les seues subvencions no ajuda. Els hi resta credibilitat. El desmesurat nombre de persones alliberades també. La professionalització del “delegat sindical” no és menor que la “del polític”.

L’únic intent de renovació de l’oferta sindical el va fer fa ja prous anys UGT amb les cooperatives d’habitatges i es saldà amb un fiasco dolorós per la via de l’estafa als compradors, majoritariament membres del propi sindicat. Un escàndol.

Les mateixes condicions de comiat que els sindicats (o El País, o la SER, dels mitjans progres en parlarem un altre dia) critiquen de la reforma, són els que usen per despatxar als seus treballadors. Ètica.

Tots els anys de la Fundació Tripartita donant formació, sense autoavaluació dels resultats, és percebuda, em tem que amb justícia, com un fracàs i una forma de finançament caduca i inadequada.

Els sindicats han estat uns instruments fonamentals en la creació de l’estat que coneixíem com  “del benestar”, però els dos grans sindicats, sempre agafadets de la maneta i mai massa lluny en les fotos de la patronal, no són útils ara. No així. I això és un greu problema o canvien o estan condemnats a la indigència.

Que miren el que li està passant al PSOE i el que pot començar a passar-li al PP. O canvien o altres vindran a fer la seua feina. La que ells no fan bé. I ves a saber si no seria millor.