"CÀSTIG O EVOLUCIÓ?"- Mediterráneo - 6.12.12

Hi ha una lectura simplista segons la qual si tots parlarem la mateixa llengua, la comunicació seria més senzilla, i tot seria bonic, ens estimaríem sense treva i naixerien flors a cada instant.

El cert és que al món n’hi ha moltes de llengües. Centenars. Però cada any en desapareixen unes quantes. De vegades per qüestions demogràfiques, d’altres, perquè són substituïdes per altres llengües. Per la pressió d’altres llengües. I això és així perquè alguna gent creu que unes llengües són més importants que les altres, més pures, més útils, més completes, més musicals, més què sé jo! 

A l’Antic Testament hi ha dues versions de l’origen de la diversitat dels pobles, llengües i cultures. Segons el Gènesi 11, la fractura de la suposada unitat originària es deu a un càstig diví per la supèrbia humana. És tot allò de la Torre de Babel. Mentre que el propi Gènesi 10, ofereix una versió diferent. La diversitat se’ns presenta com el resultat d’un procés evolutiu i genealògic. Van ser els fills de Noé els encarregats de repoblar la terra després del diluvi. Per això els primers estudis de lingüística comparada usaren les tres estirps de Noé per batejar les tres grans famílies de llengües: indoeuropees, camites i semítiques. Estes darreres agafen els seus noms de Cam i Sem, fills de Noé, Jàfet aparentment menys egocèntric, cedí el nom a una denominació geogràfica.

L’exegeta que sóc em diu que no es pot agafar la Bíblia com una obra científica, però no em diran que no és ben exemplificador. Les llengües són un càstig, o són un una evolució normal, una riquesa. I això marca dues posicions. Jo sóc dels que creu que és una riquesa. Per això m'esforcen en aprendre altres llengües. El monolingüisme  empobreix.

Des de 1978 hi ha hagut a Espanya 16 Ministres d’Educació. I ni Rubalcaba, ni del Castillo, ni Rajoy, ni tan sols Esperanza Aguirre han tingut la gosadia de presentar un atac tan brutal, tan demolidor contra les altres llengües de l’estat, com el que ha presentat Wert. L’esborrany presentat pel Ministre condemna a mort el valencià. El Ministre Wert i el tertulià fatxa que l'habita, veu en la pluralitat lingüística un càstig. És el mateix que em sembla ell a mi.

"LA DERROTA COM BANDERA" - Levante-EMV- 01.12.12

La política és el procés de presa de decisions en grups humans. I el parlamentarisme és un sistema d'organització polític en què la branca executiva del govern depèn del suport directe o indirecte del parlament, expressat habitualment pel vot. Política i parlamentarisme són dos conceptes que haurien de formar part del llenguatge implícit dels que ens dediquem a la cosa pública. Més encara dels que formem part d’un parlament, encara que siga la diputació provincial. 

Perquè ja és ben bé això el que hi fem, prenem decisions, i les decisions que prenem són les que executa el govern. En el cas de la Diputació, ho he dit sovint, el PP no té una majoria absoluta, en té dues! Té 18 diputats dels 27 que formen part d'una cambra, que es completa amb 8 del PSOE i un el BLOC. Per tant, fins i tot si la meitat dels diputats populars un dia es quedaren tancats per dins al castell de Peníscola, pose per cas, amb els que queden encara podrien guanyar totes les votacions. I la cosa no resulta banal. 

Per això, especialment per això, des de l’oposició estant, ens les hem d’enginyar d’allò més bé per aconseguir alguna victòria. I en estes condicions, una no derrota, computa com victòria. I en funció d’això cada grup ha de dissenyar les seues estratègies.

Esta setmana, al ple del Palau de la Plaça les Aules van debatre sobre el fracking. Una pràctica a la que el nostre grup polític s’oposa amb fermesa, perquè la considerem ecològicament insostenible, i creiem que la pretesa riquesa que pot aportar no és compatible amb la ramaderia, l’agricultura, el turisme d’interior, ni amb el sistema de vida actual. I això és el cost d’oportunitat, els beneficis (incerts) no compensen les pèrdues. Per això no ens agrada.

Debatem, estava dient, perquè el PSOE havia presentat un moció en la que es mostrava contrari a la pràctica. Al seu torn, el PP havia presentat una moció que donava suport a la investigació. És a dir, proposava que s’autoritzés a l’empresa a fer cates per saber si hi ha gas. I òbviament això era la porta oberta a autoritzar l’extracció. O de veres algú creu que el PP proposa autoritzar la investigació que només genera molèsties (s’investiga fent fracking, encara que en escala menor), i si finalment es descobreix un jaciment els hi negarà el permís d’extracció? Va! Siguem seriosos.

I ara és quan tenen sentit les dues definicions que obren l’article. La presa de decisió política és fonamenta en el parlamentarisme, i per tant en el joc de majories i minories.  Així les coses era obvi que s’aprovaria la proposta popular que autoritzava de facto les extraccions.

Jo vaig proposar que es quedaren sobre la taula les dues propostes, i que en lloc d’això és creés una comissió amb experts independents, de la pròpia diputació i de l’empresa, amb presència dels sectors afectats i òbviament els municipis afectats. No em facen dir perquè, però el cert és que el PP acceptà la proposta. Era una victòria! La Diputació no es declararia favorable al fracking! Si més no momentàniament. I això ens permetria que cada dia més pobles es declaren contraris, de vegades també amb els vot del PP, i això, juga a favor de la prohibició final. 

Sorprenentment el PSOE no volia acceptar l’acord. Volia la confrontació, sabedor que no s’aprovaria la seua proposta i forçaria un pronunciament de la Diputació a favor del fracking! Sort que un error reglamentari dels socialistes va permetre forçar el seu canvi de postura. 

He oblidat dir que a més de política i parlamentarisme, hi ha un altre concepte: “estratègia”. I la del PSOE sembla ser la de la confrontació estèril. “El PP està a favor”, o fins i tot “el BLOC no és clar” que és el que diuen pels pobles. La nostra, evitar el fracking, i de moment, malgrat ells, hem aconseguit que la Diputació no se’n declare favorable. 

"ESTÀ PASSANT" - mEDITERRÁNEO - 29.11.12

Hui mateix, potser mentre vosté està llegint este article, a l’Ajuntament de Castelló s’estarà escenificant el final d’un cicle. I un final trist, gris i ranquejant. El final del cicle popular al capdavant de la política local.

Així és, com en la conjunció còsmica que deia la Ministra de Sanitat de patètica memòria, coincideixen en l’ordre de dia de hui el debat dels dos punts més importants que pot tenir una ciutat. Un debat sobre l’espai físic (PGOU) i un debat sobre els diners (pressupost). O dit d’un altra forma, sobre el com som i sobre el què podem fer.

El regidor d’urbanisme compareixerà, a petició del nostre grup, per intentar explicar, pobre, el Cafarnaüm judicial en el que el document es troba. Faré un resum. El PGOU està anul·lat per sentència ferma. I ara només queda el recurs de cassació. Un intent desesperat de que el TS anul·le la sentència per error de llei o per crebant de forma. És tan improbable això com que els de Gandia Shore aproven una assignatura d’urbanitat i bons costums.

Hem de fer un PGOU nou, sí o sí. I si s’hagués començat a fer fa 4 anys quan ho vam proposar nosaltres, ara estaria quasi enllestit. Però per culpa de la tossuda obstinació popular, quan arribarà la fi de la crisi seguirem sense PGOU. 

Un nou PGOU és lent i car (entre 3 i 4 milions d’€ diu l’Alcalde). Però al pressupost que hui votarem, no hi ha ni un cèntim destinat a fer-lo! Al pressupost també diu que rebrem per al Gaetà Huguet 1’8 milions de la Conselleria, tot i que esta només ha pressupostat 200.000 € per este menester. I així una darrera l’altra.

Hui debatrem sobre la mort del PGOU i sobre un pressupost ple de mentides i sense capacitat per resoldre els problemes de la ciutat.

El PP, després de 17 anys de governs municipals ininterromputs, està desfonat, sense idees, sense capacitat de reacció, arrossegant-se entre tensions internes cap al seu ocàs. I nosaltres des de BLOC-Compromís, treballem en buscar fórmules per evitar que la seua caiguda arrossegue la nostre ciutat. Però ens ho posen molt difícil. Molt. Perquè han deixat podrir la situació. Com diria el meu amic Santiago per boca de Chicote: “Alfonso, chico, tienes la cocina hecha una mierda”. 

"PRESUMPCIÓ DE CULPABILITAT" - Castellóninformación.com - 28.11.12

El Tribunal d'Estrasburg considera que injust el procés que va condemnar a l'ex-alcalde de Vila-real Manolo Vilanova. Vilanova continua inhabilitat, entre altres coses perquè el Tribunal Europeu ni tan sols entra a valorar si hi va haver o no prevaricació. Tot simplement considera que el condemnat no va tindre suficientment garantit el seu dret a la defensa. Això no significa que una defensa diferent hagués fet guanyar el judici però, com a poc, cal dir que el procés no va tenir garanties suficients.

Això s'ha sabut el mateix dia que la fiscalia acusa als alcaldes socialistes de Sabadell i Montcada de corrupció, i entre la vintena dels imputats hi ha Daniel Fernàndez, Secretari d'Organització del PSC, i que havia estat el cap de campanya del candidat Navarro. Daniel Fernández, fa només 15 dies va crear una etiqueta a Twitter que es deia #corrupCiU, i va estar llençant merda contra els nacionalistes. Exigia explicacions i responsabilitats a Mas, Oriol Pujol i Puig, per les informacions aparegudes a un diari, que és feia ressò del famós cas de “l'increïble esborrany inexistent”. Exigir-li a un adversari polític, que no està ni acusat ni imputat, que demostre la seua innocència, és d'una perversió democràtica que demostra el nul respecte al sistema de garanties judicials. Però quan només 15 dies després esta persona resulta acusada i imputada per ser un cobrador de comissions il·legals en un ampli procés de corrupció pressumptament instal·lada en el socialisme català, aleshores és evident que el senyor diputat és un miserable. Presumpte corrupte, miserable cert.

Fa fredor vore que qui ahir no respectava la presumpció d'innocència, hui l'exigèix d'aquell a qui ell va insultar. Val per al PSC, però val també per un PP que ha massacrat fins a la nàusea a Mas en plena campanya, per boca del mateix corifeu que durant anys porta reclamant i exigint eixe dret a la presumpció d'innocència per al seu multiimputat, Carlos Fabra.

És complicat, jo ja ho entenc, i sempre que s'enceta este debat, jo he de recordar a Demetrio Madrid, que fou el president de Castella–Lleó i que va dimitir per la seua imputació en un delicte del que després resultà absolt. El Sr. Madrid, però, va quedar per sempre més fora de la política. I el seu partit, el PSOE, mai més va governar Castella-Lleó. L'agressiu cap de l'oposició, el caçador de caps, l'instigador d'aquella pressió terrible, era un jove José Maria Aznar, que l'acabaria succeint. I fent carrera. No cal dir-ho.

Alguns dels lideratges més sòlids s'han fonamentat en actes democràticament abominables. S'han fomentat sobre injustícies parajudicials. 

Jo ja entenc que això té mala solució, i que la imputació no significa culpabilitat. Però també sé que la credibilitat de la gestió pública, i la de la política, queda absolutament deteriorada, quan veus, per exemple, que més de 10 diputats del PP valencià estan imputats en diferents processos per prevaricació, finançament il·legal, tràfec d'influències, etc.

L'equilibri entre el respecte i l'abús de la presumpció d'innocència és fi com un tel de llet. Els més condescendents mantenen que una dimissió preventiva podria truncar la carrera política d'una persona de forma injusta. És cert. Però mantenir 12 anys en política un imputat que acabe sent condemnat castiga la credibilitat de tota la política i la gent que ens hi dediquem.

Per això, davant de la gravetat de la situació s'ha d'assumir un compromís personal. Jo ho vaig fer el 26 d'abril davant de notari. “Manifesta el seu compromís ètic de dimitir del càrrec de regidor en cas de trobar-se imputat en una causa vinculada amb la seua activitat pública”. Assumisc un risc, ho sé, però la meua carrera política, és molt menys important, que la confiança de la gent en el sistema. I preferisc perjudicar-me jo, que perjudicar la democràcia.