"COSES DE TELE" - Levante-EMV - 19.05.18

Els meus pares tenien un Biscuter. Un microcotxe fabricat per l'empresa catalana «AutonacionalS.A.» a Sant Adrià de Besòs. L'any 1961 la família eren tres i mig. El pare, la mare, la meua germana Elena… i jo que venia de camí. I aleshores el Gobierno va decidir que en aquells utilitaris només podien viatjar dues persones. Així que ja no ens havia de servir, i el pare se'l va vendre. Amb els diners que li van donar, no en tenia prou per a un cotxe nou, així que es va comprar un innovador aparell electrodomèstic, que es deia televisió, i només funcionava unes poques hores a la setmana.

El fet d'anar justets de diners, i no el contrari, va fer per carambola que els meus pares foren els primers de la seua colla d'amics en tindre aquella sorprenent invenció, aquella caixa màgica, aquell prodigi de la tecnologia... Aquell moble de fusta que feia soroll i ensenyava imatges en moviment. Per això, els diumenges venien a casa altres matrimonis amics a vore «Escala en Hi-Fi». Jo no els recorde, el que sí que sé és que sóc fill de la primera generació que quan va néixer tenía un aparell de TV a casa. Així que si ara diuen que hi ha una «generació digital», jo dec ser de la «generació de les 625 línies» que és una cosa antiga que tenien abans les teles.

Dic tot això per explicar que la TV forma part de la meua vida. Des de sempre. Ara menys, però durant anys he consumit molta televisió, i en justa correspondència, la televisió m'ha consumit a mi. La paciència concretament i sovint. Durant llargues èpoques de la meua vida he viscut sol, i m'ha fet molta companyia. La gastava de ràdio de vegades, perquè mentre feia altres coses la tenia encesa i sentia de fons el seu run-run. I altres vegades em servia per a desconnectar. Jo tinc un problema i és que el meu cervell funciona molt de pressa (i això em permet equivocar-me per sobre de la mitja), i la TV és una de les poques coses que si tries bé el programa, t'envia estímuls que no reclamen cap mena d'activitat intel·lectual per la teua part, i em permet desconnectar. De fet, sovint la televisió i l'activitat intel·lectual són incompatibles.

Ara, he de dir que jo no veig mai debats, ni programes polítics, ni gairebé notícies, mai. Ni seguisc cap sèrie que m'obligue a estar pendent (no més enllà de Big Bang Theory que li agrada a la xiqueta). Només veig programes banals, prescindibles, una miqueta friquis. Subhastes de contenidors o magatzems, una família que viu a Alaska, uns buscadors d'or, o gent que construeix cases per a altres en un concurs que té com a premi que et paguen la hipoteca. Qualsevol dia hi vorema Pablo i Irene. O a Albert que se'n va comprar una de molt més gran i cara.

Tota estahistòria de les teles, bastant insubstancial en una columna que essuposa política, ve al tall de la notícia del fet que el dia 10 tornarem a tenir una televisió pública valenciana. I això és una gran notícia. Per un costat perquè el Botànic compleix amb una promesa, que era restituir la televisió primer segrestada i després executada pel PP. Però sobretot perquè podrem tornar a sentir notícies en valencià, podrem voresèries en valencià, vorepel·lícules en valencià, dibuixos i programes infantils en valencià. Mal que li pese al PP, mal que li pese a Ciudadanos. Supremacistes castellans tots dos.

Que la televisió siga en valencià és un valor en si mateix, però no suficient, també ha de ser una televisió bona, plural, democràtica. Estos dies veiem el moviment de les periodistes de la televisió pública espanyola queixant-se de com el PP exigeix manipulació de les notícies. A la delegació valenciana s'han produït dimissions pel mateix problema. És un avís. Àpunt, ha de ser una televisió de la qual ens sentim orgullosos. Alguna gent clar, perquè n'hi ha d'altres que mai no ho estaran, són els que tenen una visió instrumental de la televisió. El PP i les seues crítiques abans que comencen les emissions o Ciudadanos. Ahir, la portaveu catalana deia «no puede ser que en TV3 digan lo que quieran», i afegia: «si la gente sólo viese TV3 no me votaria nadie». La seua sort deu ser que la gent veu Tele 5, 13TV, Antena 3, TVE, o el Microones... Li desitge molta sort a la nova radiotelevisió valenciana, i seré tan crític amb ella com ho vaig ser amb l'anterior, si mai comet l'error de ser tan sectària, roïna, xarona i insubstancial com aquell canal vell, que es feia dir 9.

"PUNTADES PERDUDES"- Levante-EMV- 12.05.18

No m'agradaria estar en la pell del President de les Corts, Enric Morera, entre altres coses perquè no hi cabria que ell està més prim que jo. I la pell és el millor vestit a mesura que et poden fer. Ho saben bé Camps i Costa. Però sobretot perquè no ha de ser senzill dirigir alguns debats amb el nivell de hooliganisme que darrerament hi ha. O directament de mala educació. Jo no estic a les Corts, però he estat a la mesa presidencial del ple del meu ajuntament i he vist actuar a la cúpula del PP local que està tallada pel mateix patró (gracias Caprile, contigo empezó todo) que la cúpula del PP autonòmic.

Tres de les coses que han passat esta mateixa setmana a les nostres Corts seran suficient exemple per a fer entendre el que dic. Començaré per la menys greu. De fet, esta historieta és sobretot còmica (mentre esta gent continue lluny del poder) pel que té de cinisme, desvergonyia i teatralitat electoralista. Protagonitza el diputat popular Bellver, que ha fet una certa carrera com abanderat d'un suposat valencianisme essencialista, connectat amb la reacció més bèstia. El vot favorable de Ciudadanos al Consell de l'Audiovisual, va ser l'excusa perfecta perquè el sempre loquaç Jorge Bellever els digués que s'havien convertit en "el cel·lofan de la catalanització d'esta terra". La frase resulta entre hilarant i demencial. D'entrada per eixa percepció del fet que fer una radiotelevisió en valencià és catalanitzar el país, la qual cosa és una proclama clara de la unitat de la llengua que tant combat. Però sobretot perquè Ciudadanos, és l'Spin-off de Ciutadans. Aquell partit català que nasqué per a oposar-se a l'escola en català, i que tan bons resultats ha donat a tot l'estat, gràcies a la catalanofòbia imperant. La resposta de Toni Subiela, de Ciudadanos, va estar a l'altura "Quan vosté puja ací i s'embolcalla en la bandera del valencianisme, el veig tan ridícul que em ve la imatge de Karmele Marchante quan, nua, es va embolcallar en l'estelada".  Vestits del que no són. Vestits amb banderes.

Però han passat coses més greus, i les ha protagonitzat Isabel Bonig, Presidenta del PP valencià, i Síndica a les Corts. Ho explicava en un tweet la diputada socialista, i activa feminista, Rosa de Falastín Mustafá. "Díu la síndica del PP al #PleCorts que "algunas van a acompañar al President con el vestidito y los tacones". Després demanen dimissions per frases fetes que consideren masclistes..." Òbviament este comentari de la diputada m'ha dut mentalment als virulents atacs que vaig rebre per part del PP, titllant-me de masclista i jo que sé què més, per un tweet que efectivament no era més que una frase feta. Eixa mateixa setmana, Vicent Sales, al ple de la diputació dirigint-se a la portaveu de Ciudadans li va amollar: "em sap mal pel PSOE, ... pero a Ciudadanos, francamente, usted señora Gabarda, no lo va a entender aunque se lo explique con manzanas". Però no va passar res. El cinisme del PP em sembla fastigós, però el més greu no és això, el realment greu és el que va dir la Síndica. El que pensa la síndica de les Conselleres, les Secretaries Autonòmiques, les funcionaries... Terrible en boca de tothom. Possiblement més en boca d'una dona que és diputada, ha estat Consellera i diu aspirar a ser Molt Honorable. Com a títol.

I la darrera, per ara, de la mateixa protagonista. Quan el President Puig anava a comparèixer per explicar el viatge oficial a la Xina i el Japó, la Senyora Bonig des del seu escó va començar a fer els signes d'aquella cançó dels pallassos Gabi, Fofo i Miliki, de "chinito tu, chinito yo", una vegada i una altra, i una altra encara, girant-se a buscar la complicitat del seu grup. I hi tornava, amb eixe somriure inquietant que posa de vegades. I per si l'ofensa no era prou evident, es va dur els index als ulls per esquinçar-los en grollera caricatura dels ulls asiàtics. És cert que no sorprén en algú com Bonig, tan donada als escarafalls, i les sobreactuacions parlamentàries. Però una cosa és que no sorprenga, l'altra és que la seua xenofòbia i la seua xaroneria haja de ser acceptada i assumida sense més. I torne a Caprile i el concurs de Maestros de la Costura. La senyora Bonig amb les seues actuacions parlamentàries em recorda a Eduardo. El concursant rebel, que de tot feia broma, que plantava cara amb insolència, que donava espectable i feia pujar el share, però que no va arribar a la final, perquè era incapaç de fer un patró coherent, no sabia prendre mesures del que la clientela necessita, cosia de forma poc eficaç i malbaratava tela. El que ens passa ara, que la Generalitat ha de pagar milionades per la seua deficient gestió com Consellera.

"UN RETRAT" - Levante-EMV- 05.05.18

El 25 de juny del 2014, es va celebrar una conferència sobre «Mujer y Liderazgo» en la que entre altres persones participà la Presidenta del Círulo de Empresarios, Mónica de Oriol. En acabar la seua intervenció Josep Oliu, President del Banc de Sabadell, va proposar crear «una especiede Podemos de derechas», orientat a la iniciativa privada, perquè segons va dir, ni PP ni PSOE servien eixos interessos. I encara va afegir amb un somriure «el Podemos que tenemosnos asustaun poco».

Acabava de posar-se en marxa l' «Operació IBEX35», consistent en fer créixer a Ciudadanos. Un partit en aquell moment encara menor, sense una ideologia clara, amb un lideratge personalista i autoritari, d'un jove Rivera amb més ego i ambició que experiència i formació. Ciudadanos era perfecte per als seus interessos.

Mal·leable, transformable a voluntat i a mig coure. El seu líder un català voluntariós, que havia aparegut en política amb un sol punt en el seu programa, acabar amb el catalanisme. Per tant, font de vots arreu Espanya. El problema dels partits d'allau, amb més màrqueting que substància, amb llocs en les llistes que militants, és que un creixement exponencial obliga a obrir les portes de bat a bat i a llevar filtres. De forma que acabes fent llistes amb sets i huits i cartes que no lliguen.

Castelló és un bon exemple del que dic. Recordem que poques setmanes després de les eleccions, va dimitir una regidora de Ciudadanosen mig d'un drama mai no explicat, que trencà a plorar i desaparegué de la casa consistorial, 20 minuts abans d'un plen. No l'hem vista mai més. Recordem que encara no se sap massa bé per quina raó, el seu diputat a Madrid va dimitir i ser substituït per la següent a la llista. Recordem que la cap de llista de Castelló i portaveu municipal, va ser substituïda (tampoc se'n coneixen les raons) per «la manoque mecela cuna» que és l'actual portaveu... I així tot.

Ja he explicat en alguna ocasió que vaig sentir a un periodista castellonenc definir a Podemos de la següent forma: «l'estat és un edifici en ruïnes, i ni PP ni PSOE alternant-se han estat capaços de reformar-ne les estructures (això recorda al que diu Oliu). Per tant, acabes llogant a Podemos, que és el que té la WreckingBall (amb permís de Milley), per a demolir-lo. Però un cop tens el solar, mai no contractaries als demolidors per alçar un nou edifici». Sembla que la demoscòpia podria donar-li la raó al periodista.

Doncs bé. Em tem que amb Ciudadanos podria acabar passant el mateix. «El Podemos de derechas» que havia de néixer per crear estabilitat, tranquil·litat, ser dòcil amb el poder econòmic, etc, els hi podria acabar esclatant a la cara. Clar que dins de Ciudadanos hi ha gent que honestament s'acosta a la política per intentar millorar la seua ciutat, o el seu país! Però el cert és que Ciudadanos és un partit que neix per confrontar-se, que s'alimenta de la confrontació, que creix en el conflicte, que actua a la contra, i que no té cap tipus d'ideologia definida més enllà de posicionar-se en funció de les enquestes. I això és un problema.

O ho podria acabar sent. Ciudadanos serveix per a accelerar la descomposició del PP, que supura excrescències per cada porus de la seua organització, que fa olor atanatori... Ciudadanos és el sapròfit del PP. Però la resta està per demostrar. Les seues propostes municipals, pose per cas, no passen de ser ocurrències de conversa de bar, els seus discursos són d'una banalitat que esgarrifa. Miren, hi ha un exemple molt visual d’allò que és Ciudadanos. El passat dia 1 de maig, escelebrava el dia del treball. Hi havia bàsicament dues opcions, sumar-se a la manifestació o no sumar-se. Donar suport a les reivindicacions, o no donar-ne. Ciudadanos, va trobar una tercera via. La seua regidora seguia la manifestació des de la vorera per voresi aconseguia algun angle amb la seua càmera que li permetés tindre una instantània d'un membre del govern en la qual aparegués una estelada. A favor de les reivindicacions laborals o en contra? No. Res d'això. Això no interessa. Només buscar el conflicte. Al cap i a la fi, ja ho va dir el seu líder suprem, el Sr. Rivera: «me importa más Españaque las personas».

"LA JUSTÍCIA A EXAMEN" - Levante-EMV - 28.04.18

Dijous em va vindre al cap un article que vaig publicar ara fa 30 o 35 anys, sobre dues sentències per violació que em van semblar escandaloses. Ja aleshores. Recorde que una de les dues sentències absolia del delicte de violació a un home, culpabilitzant a la víctima, amb el següent raonament. La jove, havia fet autoestop a poqueta nit, després d'haver estat a les festes d'un poble. La va recollir un jove amb una furgoneta, que no tenia seients a la part de darrere. El jutge va considerar que la víctima era culpable d'haver-se equivocat de conductor i de vehicle, «poniendoseen disposiciónde ser usada sexualmente». Estafrase és literal, i mai no se m'ha oblidat. L'altra sentència també culpabilitzava la víctima per la roba que portava. Un escàndol que al jove que jo era en aquell moment em va sublevar. L'article, que encara no sé molt bé perquè el diari va tindre la deferència de publicar-me, el vaig titular «Violar la justícia».

Que tres dècades i mitja més tard, una nova sentència em duga a la memòria aquelles, és un greu símptoma d'involució, o si més no, de no evolució d'alguns estaments. Podria dir que de la societat en el seu conjunt, però la resposta social tan contundent que vam viure el mateix dijous, em fa pensar que la societat sí que evoluciona, i que és possible que qui no estiga a l'altura haja estat el codi penal; o el tribunal. I molt evidentment i fastigosament, el vot particular.

La premsa espanyola és pràcticament unànime a l'hora de dir que no s'entén com amb el duríssim relat que apareix als fets provats de la sentència, no es considera, com a poc, la intimidació que canviaria la tipologia delictiva d'abús a violació. Però m'he permés fer un repàs a la premsa internacional que es fa ressò de la sentència del tribunal.

El cas del Frankfurter Allgemeine Zeitungés significatiu. El principal diari alemany s'ha preguntat obertament si a Espanya "no desapareix la Macho-Kultur", que és així com li diuen a Alemanya al masclisme. La BBC fa un repàs dels condemnats i subratlla entre els seus membres hi ha un professional de l'Exèrcit i un guàrdia civil. Del segon recorda que va robar el telèfon a la víctima i que essospita que ha gravat fins a sis vídeos d'actes similars. Afortunadament per a la imatge del cos, no deuen haver advertit que el guàrdia civil forma part del grup d'atenció a les víctimes de violència de gènere. Que em sembla un escàndol majúscul!

The New York Times, parla de masclisme agressiu, i de com la sentència posa en solfa els drets de les dones a Espanya. El francés Le Monde ha titulat "ràbia a Espanya després de la condemna per abusos sexuals de La Manada de Pamplona". I subratlla la maldat intrínseca (el mot és meu) de la defensa per contractar un investigador privat i filtrar durant les sessions del judici, imatges on es veia la víctima intentant fer vida normal. Anant a classe, o somrient amb les amigues. Amb la pèrfida intenció de culpabilitzar-la.

Així estem. El món occidental, el nostre entorn sociocultural, escruta el sistema judicial espanyol, i sembla concloure que continua impregnat d'aquella vella imatge de toreros i Carmensde Bizet. No debades, especialment la BBC recorda que això passa a les festes de Sant Fermí.

Que se m'entenga bé, a mi em preocupa la reparació (impossible) del mal fet a la víctima. Sobretot això. Però també la imatge de la justícia espanyola davant de la ciutadania i als ulls del món. Perquè no oblidem que les justícies d'Escòcia, Alemanya, Bèlgica i Suïssa, no sé si alguna més, miren de reüll la justícia espanyola per decidir si s'ha d'extradir als polítics catalans reclamats pel jutge Llarena. I ara mateix es deuen preguntar, igual que jo, com és possible que pujar sobre un vehicle policial per demanar als manifestants que tornen a casa siga violència, i que cinc energúmens grans com un armari acorralen i violen reiteradament, mentre ho enregistren en vídeo, a una jove de 18 anys, no ho siga. Tenim un problema amb la justícia.