En el nostre primer aniversari de noces, quan vaig arribar a casa, vaig entregar un sobre a la meua dona i li vaig dir: “Felicitats, ací tens el teu regal”. Era la meua pòlissa d’El Ocaso, on l’havia inclòs a ella com beneficiaria. Em va mirar sorpresa. “Què?!” li vaig dir “és una prova d’amor sense fissures, és la meua manera de dir que estarem junts fins que la mort ens separe”. Jo considerava que era una forma bella de dir que allò que construïm plegats tenia vocació d’eternitat. Ella no quedà convençuda de la meua vessant poètica.
És així la vida, la vida política també. De vegades fas les coses amb la millor intenció, prens decisions molts meditades, convençut que faràs un bé, i en canvi, qui n’ha de ser beneficiari no en percep la bona voluntat. No tant per l’acció en sí, que pot ser intrínsecament bona, sinó perquè o bé no t’has explicat bé, o bé no t’han deixat explicar-te. Per això vaig
agrair públicament al darrer ple municipal, la presència dels responsables de Centre Ciutat Castelló. Ja que malgrat les diferents sol·licituds, no s’han dignat a rebre el BLOC; almenys així van poder assabentar-se de quina és la nostra posició davant les necessàries ajudes al comerç local. Posicions que de ben segur són molt diferents a les que l’equip del govern els ha tramés maliciosament, amb el seu victimisme i la seua vocació de tutejar “nuestros comerciantes”. I és que en política som el que fem, però també el que els altres creuen que fem. Per això comunicar-se amb eficàcia és necessari, imprescindible. 
Per cert, si ho volen saber, aquell any la meua dona em va regalar una prorroga, que em renova any a any, i en això estem.
Hi ha moltes coses que no entenc. Moltes. No entenc com funciona un accelerador de partícules; no entenc perquè Gates (portes) va batejar com Windows (finestres) el seu sistema operatiu quan ho tenia tan fàcil; no entenc en que està pensant el perruquer de Pitingo; i no entenc perquè la cua del vàter de les xiques sempre és més llarga que la dels xics.
L’altra nit, a L’Ovella Negra (ai!) n’hi havia dues, de cues. Una per al de xics amb tres indivius (entre ells l’inspirador d’este article), i una per al de xiques amb 8 ó 10 dones. No sóc l’únic al que li donava vergonya haver d’esperar-se escassos dos minuts, mentre elles n’havien d’esperar huit o deu. "Els xics ho tenim més fàcil", va dir u, "sí, sobretot perquè no vos molesteu ni en apuntar bé", va contestar una.
El cas és que al dels xics hi havia una tassa aillable amb la seua 
pròpia porta, i un urinari d’eixos en els que si falles, ja t’ho hauries de fer mirar. Els tios entràvem de dos en dos, elles, que per qüestions fisiològiques i de vestimenta tarden més, tenien només una tassa, amb la qual cosa s’allargava més la cua. Curiós, no? A sobre, a la majoria dels pocs llocs on hi ha vàters adaptats per gent amb movilitat reduïda, o canviadors de bolquers, sempre està en el de dones.
No ho entenc. No entenc que encara hàgem de diferenciar per gènere, no entenc que els tios tinguem sempre dues opcions i elles una (i sovint compartida), no ho entenc. Això també és política de gènere.
Si és un problema d’higiene, em compromet a afinar la punteria. I si és de més portes aleshores no li ho encomanem a Gates, que el sistema se li penja, i francament quedar-te penjat al vàter...
Tinc un tiquet de ServiRed, d’una compra del dia 13 de març, amb número d’autorització 409838, per un import de 40 euros. És el justificant de la brusa negra que vaig comprar a “Enyorança d’Antany”. Veuen? Ja està, mira si és senzill. És l’irrefutable resposta a l’improbable pregunta de d’on ha eixit la brusa que porta Nomdedéu? Me l’he comprat jo. Tema mort.
Sembla que hui aquella visió tan masclista segons la qual en política t’has de vestir pels peus, ha mutat en que hui en política has de guardar les factures de la roba. I de les reformes als apartaments, i dels pagaments de campanya electoral, i de quasi tot. Per culpa d’uns pocs, els politics estem sota la sospita permanent.
Pla va dimitir perquè, més que probablement, des de dins del seu partit, van filtrar una informació segons la qual no hauria pagat les reformes del seu pis. És el mínim que cal espe
rar d’un responsable públic. Jo no l’aplaudiré. A qui aplaudisc és a les dotzenes de càrrecs públics socialistes que no han de dimitir perquè són honrats. L’Alcalde d’Elx, en canvi, fa passar vergonya a tots eixos militants honestos, perquè ha reconegut que ha pagat amb diners públics dues factures de campanya electoral del PSOE. El PP, n’ha trobat set més. I el Sr. Alcalde calla i mira cap a Milano.
Al PP no dimiteix ningú. Ningú. Ni el President de la Diputació immers en un Cafarnaüm judicial de mil parells de dallonses. Ni fa cap gest públic el President de la Generalitat, que està sent investigat per formar part presumptament d’una xarxa corruptora, i de qui coneixem tots els detalls del seu vestuari, de l’habitació de l’hotel de luxe on es feia prendre mides pel sastre amb nom de torero tremendista, i de qui només ens manca per saber, si carrega a la dreta o a l’esquerra.
Ara com ara, només sabem que on no carrega res és al seu compte corrent.
I amb tot, reivindique la política com una noble dedicació, com una activitat necessària i honesta. I estic legítimament orgullós d’afirmar no conec un sol imputat del BLOC en cap trama corrupta, ni als llocs on participem al govern, ni als llocs on tenim l’alcaldia, ni als llocs on estem a l’oposició.
Nosaltres no tenim ex Ministres a la presó per segrestar gent, com ha tingut el PSOE, junt a dotzena i mitja de “furtapatos” i lladregots, com el més recents d’Andalusia. Nosaltres no tenim ex Consellers en la garjola per ro
bar a les monges, ni hem hagut de fer dimitir ningú per corrupte, com ha hagut de fer el PP amb alguns alcaldes, o algun alt càrrec.
Però també dic, que crec amb tota determinació, que al PP i al PSOE està ple, farcit, de gent honesta, que vol treballar, que gestiona amb pulcritud, i que està en política per vocació de servei. I és a eixes persones a qui demane, a qui exigisc en nom de l’ètica, que destapen els seus companys corruptes, que deixen de fer costat als impresentables, que deixen de participar en cerimònies corals, i que siguen actors de la necessària regeneració de la política. Per dignitat, per honestedat, i perquè esta societat, no mereix que la política, estiga sempre a la porta de la fiscalia anticorrupció.
“L’Alcade de la ciutat, i terme de la Passió, té la trista obligació, de fer saber al veïnat, que el PGOU està anul·lat, i la caixa està pelada.
I la situació complicada, sent filla del mal govern, ni este estiu, ni a l’hivern, podrà estar solucionada. I sabent que això no agrada, a la gent de Castelló, té el PP la pretensió, de canviar sovint de tema, per tapar la gran ...”
Si les nostres gaiates tingueren la vessant satírica que tenen les falles, segur que més d’una comissió hagués pensat en alguns versets similars, per fer crítica política. Estic cert que el món de la poesia agraeix sincerament que no ho facen.
I em sembla raonable. Sempre he defensat que la política casa malament amb la festa. Tan si des d’algun estament de la festa es polititza, fent crítiques o lloances, com si des de la política s’inten
ta donar color polític al que hauria de ser verd de Magdalena. I em referisc tant a la política de partits, que omplen la Romeria de càrrecs públics que només arriben fins al pont de l’autopista (tret de l’any electoral que s’esforcen una miqueta més), com a la gent que increpa les autoritats democràtiques amb crits grollers. Als peus de la Magdalena algú li va preguntar a crits a l’Alcalde qui li havia regalat la brusa. Em sembla malament. Em diuen que l’alcalde li va dir “maleducado”, em sembla bé. Ni era el lloc, ni el moment.
Ho torne a dir, en Magdalena, els politics hauríem de callar, el protagonis
me l’ha de tindre els ciutadans. La nit de l’Encesa ho va deixar claríssim una madrina infantil, qui, veien desfilar tota la corporació municipal i acompanyants davant de la seua gaiata va dir: "¿y toda esta gente quien es?"
En el nostre primer aniversari de noces, quan vaig arribar a casa, vaig entregar un sobre a la meua dona i li vaig dir: “Felicitats, ací tens el teu regal”. Era la meua pòlissa d’El Ocaso, on l’havia inclòs a ella com beneficiaria. Em va mirar sorpresa. “Què?!” li vaig dir “és una prova d’amor sense fissures, és la meua manera de dir que estarem junts fins que la mort ens separe”. Jo considerava que era una forma bella de dir que allò que construïm plegats tenia vocació d’eternitat. Ella no quedà convençuda de la meua vessant poètica.
