"LA CIUTAT CREMADA" - Mediterráneo - 28.10.10

L’any 1976 es va estrenar “La ciutat cremada”, d’Antoni Ribas. Va ser rodada en català, i a Castelló, s’havia de projectar a la sala San Pablo, més tard Condal 2. Però la còpia que arribà va ser en castellà. Un grup de joves valencianistes, vam decidir fer alguna cosa. Amb les flors del Valle de los Caidos encara fresques, organitzar qualsevol reivindicació demanava d’una prudent discreció. Així que als bars Colón, o Dario, per exemple, i boca-orella, va anar prenent cos la idea. Vam reclutar gent suficient com per comprar quasi totes les entrades d’una sessió, i vam anar a vore la pel·lícula. Després d’aguantar estoicament el NO-DO, s’inicià la projecció, i quan els personatges van començar a parlar en castellà, s’encetà un aldarull controlat. “La volem en català” cridava el de la fila 4, “Per què no en la nostra llengua?” es preguntava a crits la xica de la darrera fila. De davall les jaquetes començarem a traure senyeres. Algú es va posar de peu sobre una d’aquells butaques de fusta i va cridar “si podem vore pel·lícules en anglés, en francés o en txecoslovac, per què no en català?” I la gent aplaudíem, tot i que alguns ja sabíem aleshores que el txecoslovac no és cap idioma. S’aturà la projecció, s’encengueren els llums, i el pobre senyor Casalta va intentar tranquil·litzar-nos, i es va comprometre a projectar la VO la setmana següent.

I de sobte, vam sentir la megafonia de la policia. El “grisos” van entrar armats a la sala, i ens van obligar a eixir d’un en un. Vam amagar banderes i tot el que dúiem, incloses unes enganxines de “Volem l’Estatut”, que algú havia baixat de Catalunya, perquè ací encara no teníem ni enganxines pròpies.

Vaig eixir de la sala amb una sobredosi d’adrenalina, convençut que havíem fet una gran cosa. No sé. Han passat 34 anys i este mes s’ha estrenat la pel·lícula “Pa negre”, també en català, dubte molt que arribe una còpia en VO a Castelló.

Divendres passat vaig passar pel carrer Pescadors, i vaig vore que havien enderrocat l’edifici del cinema. Es veien els dos urinaris de l’entrada, alguns trossos de tela verda a les parets, unes bigues de fusta corcada, i vestigis d’un sostre de canyís i guix. Enrunes. La ciutat cremada.

"SOBRE AIXÒ DEL CADASTRE" - Levanete EMV- 23.10.10

La llei diu que el cadastre ha de revisar-se cada 10 anys, i com ací a ningú no li agrada que li diguen que puja els impostos, la llei preveu que siga l'Ajuntament qui ho reclame.

A Castelló, la darrera revisió del cadastre es va fer l'any 1996. A Madrid governava el PSOE i a Castelló el PP. Si Pitàgores no falla, s'hagués hagut de revisar l'any 2005. L'any 1996 era Ministre d'Hisenda Pedro Solbes, el 2005 ho tornava a ser, després del pas pel Ministeri del popular Rodrigo Rato. L'Ajuntament de Castelló no ho havia demanat, i això fa que durant tots esots anys de vaques grasses el cadastre municipal estigués en un gran desacord amb la realitat econòmica.

Posaré un exemple inventat amb vocació exemplificadora. L'any 1997 es va instal·lar en un carrer centric de la ciutat una oficina immobiliària que durant els anys de la rajola es va afartar de guanyar diners. Això sí, pagava un IBI miserable per un local de 250 metres, que continuava catalogat com a cotxera. Qui diu immobiliària diu oficina bancària, però també xicotet comerç. Els locals, com els pisos o les parcel·les, van vore durant anys com es revaloritzaven, com augmentava el seu preu (i per tant, la renda dels propietaris) mentre seguien pagant un impost sobre la base de la realitat econòmica del 1996. Des del punt de vista social una injustícia.

El cas és que tots estos anys de retard per part de l'Ajuntament a l'hora d'instar la revisió cadastral han fet que l'Ajuntament deixe d'ingressar milers i milers d'euros. Possiblement, els que ara troben a faltar en la caixa pública.

Ja s'ha dit que a ningú no li agrada que l'associen amb un augment impositiu, però el govern s'ha d'exercir des de la responsabilitat. I el PP no ho ha fet. Els impostos s'han de pujar quan la situació econòmica és bona, quan la gent té treball, quan els diners circulen. No haver-ho fet aleshores té conseqüències nefastes per a l'economia municipal. D'una banda, ha obligat l'Ajuntament a endeutar-se fins extrems que ara, que les coses venen mal dades, impedeix que la Generalitat ens autoritze un major grau d'endeutament. D'altra, eixos diners no ingressats són diners perduts per sempre més.

La mala política fiscal del PP, la seua irresponsabilitat tirant mà del boom de la construcció i negligint la revisió cadastral, la de preus públics i fins i tot alguns anys l'augment de l'IPC, obliga després, o com a poc incita, a pràctiques fiscals més pernicioses. Ho vam vore fa dos anys. Havien passat dos exercicis sense augmentar l'IPC als preus públics de les piscines o del servei d'escola matinera, per exemple. I en un any, van recuperar els IPC obviats, i van aprofitar per arredonir els preus amb un agument superior. De la mateixa manera que a ningú li agrada pujar els impostos, a ningú no ens agrada que ens els pugen, però la gent acceptem prou bé la revisió anual d'IPC, però en canvi duem molt pitjor que després de dos anys de pagar 10 euros per vés a saber què, passem de colp a pagar-ne 14. Quan no haguérem dit res si haguérem passat de 10 a 11 i de 11 a 13. El que fa 14 és el càstic a que ens han de sotmetre per no haver fet les coses bé.

El retard a actualitzar el cadastre ens ha fet perdre molts diners. És evident que hui aquells locals ja no valen el que valien

l'any 2002, i per tant l'augment serà menor. Però alguns han fet alegrement calaix durant eixos anys, i l'Ajuntament no se n'ha beneficiat. I no s'enganyen, si l'Ajuntament no se'n beneficia, vostés són els perjudicats.

"PSOE CONTRA TV3" - Mediterráneo-21.10.10

Fa poc més de vint anys, Eugenio Burriel de Orueta, aleshores Delegat del Govern al País Valencià, va tancar els repetidors de TV3. Burriel representava el govern de Felipe González. Ho dic més que res per fer memòria a estos socialistes que ara es queixen que el PP talla les emissions de TV3.

Durant anys, aquells que volien podien vore la TV3 a casa. Però la normalitat es trencà quan el nou govern socialista va nomenar Ministre d'Indústria a José Montilla, l'encara President de la Generalitat d'allà dalt. Va ser durant el seu efímer pas pel Ministeri que el socialista Montilla decidí atorgar la freqüència que usava TV3 al País Valencià a La Sexta, del grup encpçalat per Jaume Robles, considerat pròxim al socialisme governant. Com abans havien fet amb PRISA.

Montilla va explicar que la recepció de la TV3 a les comarques valencianes era il·legal. Si ho era, ho és. I si ho és, de què es qu

eixen els Ximo Puig i companyia? És probable que la recepció siga il·legal tal com està l'ordenament jurídic. Doncs que canvien la llei! El PSOE per este tema sap que compta amb el suport de CiU, ERC, EU-ICV, PNV, Nafarroa Bai, BNG... vull dir, compta amb una de les majories més sòlides de la legislatura. No ha volgut fer-ho, no ha volgut crear un multiplex, com va dir Montilla que faria, i no va fer. Davant la inacció del Govern Central, fa uns mesos l'associació cultural propietària dels repetidors que vam pagar milers de valencians i valencianes, ha recollit més de 650,000 signatures per donar suport a una iniciativa legislativa popular per aconseguir un canvi legislatiu que permeta, sense més entrebancs, que la gent puga triar quina televisió pública vol mirar.

Però el govern del partit socialista ha decidit rebutjar la tramitació de la ILP Televisió sense Fronteres. És a dir, no només està en contra de que qui vulga puga vore TV3, sinó que es nega ni tan sols a debatre-

ho al Parlament, en un exercici antidemocràtic del que sols recorde el precedent del PP valencià amb la ILP Salvem l'Horta. Haurien de condemnar als socialistes a mirar tot el dia Intereconomia.

"LA SINDROME D'HYBRIS" - Levante-EMV - 16.10.10

Esta desmesura designa el fet de desitjar més del que en justa mesura el destí ens té assignat. I malgrat que en la politeista religió de la Grècia clàssica, d'on ve el nom, el concepte de pecat a la manera cristiana no existia, sí que existia ell càstic. A la “hibrys” li corresponia la “nèmesi”, és a dir el càstic dels déus que tenia com efecte retornar a l'individu al lloc que li havia estat assignat i que ell havia traspassat.

Ho explica molt clarament en el següent passatge Herodot:

“Pots observar com la divinitat fulmina amb els seus llamps als éssers que sobreixen massa, sense permetre que es vanten de la seua condició, en canvi, els menuts no desperten les seues ires. Pots observar també com sempre llença les seues sagetes des del cel contra els majors edificis i els arbres més alts, puix la divinitat tendeix a abatre tot allò que s'alça en excés”. I si he citat malament Herodot, que Marta Gallén em perdone.

En paraules més actuals, podríem definir la síndrome d'Hybris com una preocupació desmesurada per la imatge pròpia, una forma messiànica de parlar, una excessiva confiança en el judici propi i menyspreu per l'aliè, una e

xagerada creença en allò que poden aconseguir personalment, el convenciment de ser responsables davant de Déu o la Història, la pèrdua de contacte amb la realitat i la convicció en la rectitud moral que fa innecessari considerar altres aspectes. En definitiva, l’envaniment, l’embriaguesa de poder i la pèrdua del sentit de la realitat. (Abans d'acabar de llegir el paràgraf els lectors socialistes estaven pensant en Camps i els populars en Zapatero. No m'extranya, jo pensava en tots dos.)

Val a dir que esta patolgia no és privativa del món de la política, però és precisament en este àmbit on es veu amb més freqüència, i on els exemples són més esfereïdors. I personalment crec que té a vore amb el fet que una persona pot passar de ser un advocat (d'èxit o mediocre, tant li fa), o un tot just llicenciat en biologia sense experiència, o un empresari, o un frustrat cantant d'havaneres, a ser saludat marcialment per la policia, anar en cotxe oficial, tindre un despatx més gran que el saló-menjador de casa dels pares, rebre cobertura mediàtica diga vanalitats o expresse grans idees, o a estar sempre sota la llum dels

focus (la qual cosa converteix a alguns en il·luminats). Tots tenim exemples de gent sense cap formació, o fins i tot sense cap experiència professional prèvia, que han passat gràcies a la política a dirigir equips de funcionaris (amb millor formació), gestionant pressupostos milionaris i prenent decissions que afecten, sovint irreversiblement, a molta gent. Però fem cas a Herodot i oblidem ara els menuts.

Que Zapatero pateix la sindrome, és una evidència, i la seua particular nèmesi, el càstic a la seua creença que és un Déu tot poderós, li ha vingut en forma de Tomás Gómez. L'Olimp de Ferraz ha quedat tocat, per un Déu menor i entremaliat, que ha resultat ser tan fibrós per fora com

per dins. Només el temps ens dirà amb quines conseqüències.

La nèmesi de Camps, està per vindre. Costa de vindre (i perdó pel joc de paraules), vull pensar que vindrà un necessari càstic, infligit per Dice, la deessa de la justícia. Però més enllà d'aquell, jo reclame un duríssim càstic electoral, no només perquè este home patisca la síndrome, sinó pel bé del País al que com un Neró enfollit, acabarà per destruir.