16 d’octubre, 2010

"LA SINDROME D'HYBRIS" - Levante-EMV - 16.10.10


Esta desmesura designa el fet de desitjar més del que en justa mesura el destí ens té assignat. I malgrat que en la politeista religió de la Grècia clàssica, d'on ve el nom, el concepte de pecat a la manera cristiana no existia, sí que existia ell càstic. A la “hibrys” li corresponia la “nèmesi”, és a dir el càstic dels déus que tenia com efecte retornar a l'individu al lloc que li havia estat assignat i que ell havia traspassat.
Ho explica molt clarament en el següent passatge Herodot:
“Pots observar com la divinitat fulmina amb els seus llamps als éssers que sobreixen massa, sense permetre que es vanten de la seua condició, en canvi, els menuts no desperten les seues ires. Pots observar també com sempre llença les seues sagetes des del cel contra els majors edificis i els arbres més alts, puix la divinitat tendeix a abatre tot allò que s'alça en excés”. I si he citat malament Herodot, que Marta Gallén em perdone.
En paraules més actuals, podríem definir la síndrome d'Hybris com una preocupació desmesurada per la imatge pròpia, una forma messiànica de parlar, una excessiva confiança en el judici propi i menyspreu per l'aliè, una e
xagerada creença en allò que poden aconseguir personalment, el convenciment de ser responsables davant de Déu o la Història, la pèrdua de contacte amb la realitat i la convicció en la rectitud moral que fa innecessari considerar altres aspectes. En definitiva, l’envaniment, l’embriaguesa de poder i la pèrdua del sentit de la realitat. (Abans d'acabar de llegir el paràgraf els lectors socialistes estaven pensant en Camps i els populars en Zapatero. No m'extranya, jo pensava en tots dos.)
Val a dir que esta patolgia no és privativa del món de la política, però és precisament en este àmbit on es veu amb més freqüència, i on els exemples són més esfereïdors. I personalment crec que té a vore amb el fet que una persona pot passar de ser un advocat (d'èxit o mediocre, tant li fa), o un tot just llicenciat en biologia sense experiència, o un empresari, o un frustrat cantant d'havaneres, a ser saludat marcialment per la policia, anar en cotxe oficial, tindre un despatx més gran que el saló-menjador de casa dels pares, rebre cobertura mediàtica diga vanalitats o expresse grans idees, o a estar sempre sota la llum dels
focus (la qual cosa converteix a alguns en il·luminats). Tots tenim exemples de gent sense cap formació, o fins i tot sense cap experiència professional prèvia, que han passat gràcies a la política a dirigir equips de funcionaris (amb millor formació), gestionant pressupostos milionaris i prenent decissions que afecten, sovint irreversiblement, a molta gent. Però fem cas a Herodot i oblidem ara els menuts.
Que Zapatero pateix la sindrome, és una evidència, i la seua particular nèmesi, el càstic a la seua creença que és un Déu tot poderós, li ha vingut en forma de Tomás Gómez. L'Olimp de Ferraz ha quedat tocat, per un Déu menor i entremaliat, que ha resultat ser tan fibrós per fora com
per dins. Només el temps ens dirà amb quines conseqüències.
La nèmesi de Camps, està per vindre. Costa de vindre (i perdó pel joc de paraules), vull pensar que vindrà un necessari càstic, infligit per Dice, la deessa de la justícia. Però més enllà d'aquell, jo reclame un duríssim càstic electoral, no només perquè este home patisca la síndrome, sinó pel bé del País al que com un Neró enfollit, acabarà per destruir.

Cap comentari: