Fa pocs dies vaig llegir a la premsa la història, la formidable història de superació, de Liz Murray, que sembla ser va nàixer d'uns pares tardo-hippies, els quals se'n van passar amb el consum de drogues. La història de la tal Liz és la història d'una infància impossible, d'haver de fer d'infermera als 15 anys, d'una mare a la que poc després va matar la SIDA abans que la matés alguna de les xeringues que quotidianament penjaven dels seus braços foradats. La història d'algú que va haver d'abandonar l'escola a eixa mateixa edat, perquè la pudor, la brutícia i els polls que la devoraven no eren la millor carta de presentació davant els companys de classe i la direcció del centre. Explica Liz, que van haver de robar per menjar, o que algunes nits es repartien com a sopar un tub de pasta de dents. Les pitjors nits xuclaven glaçons per distreure la fam. Terrible. El pare sol no va saber fer el que tampoc no havia estat capaç de fer acompanyat, i la família es desintegrà encara més. Ell marxà a un alberg, la germana va aconseguir instal·lar-se al sofà d'un amic, i la protagonista va quedar-se al carrer, dormint als bancs, als vagons abandonats del metro de Nova York.
Als 17 anys, Liz va gestionar definitivament i en solitari, la seua pròpia vida i va reprendre els estudis. En només dos anys es va pol·lir l'institut, gràcies a algú que desinteressadament li donà classes nocturnes. Eixa mateixa persona va acompanyar a Liz a Harvard en un visita amb més estudiants. I fou aleshores que la protagonista va saber que era allò el que volia, i gràcies a una beca del New York Times es graduà a Harvard. Ara, als 29 dóna conferències explicant la seua fascinant trajectòria.
És una d'eixos històries que t'ajuda a creure que al final hi ha justícia, i que una persona com Liz Murray no té perquè pagar els errors dels seus pares, i... Però també és una història que es publica perquè té un inesperat final feliç, i té la part pedagògica de donar confiança a... a qui pot llegir el diari. La gent com ella, no llig el diari. El gasta per tapar-se quan té fred. Segurament seria útil que publicaren les històries de les Liz que, partint d'on ella, acaben mortes als 23, per la SIDA, o a mans d’un xulo, després de fer de putes barates al Harlem. El que passa és que esta realitat ven menys diaris, queda menys lluidora com a contraportada, quan del que es tracta és d’explicar històries amb contingut social. Un error si em pregunten a mi, perquè si del que es tracta és de radiografiar l’estat de la responsabilitat social, la dels poders públics i la solidaritat humana, aleshores cal dir que esta no funciona.
Esta història, que té rivets de faula, és notícia precisament per ser un cas singular. La realitat és que no tothom tenim les mateixes oportunitats per formar-nos, ni per tirar endavant en la vida. Per això, aquells que creiem en la bondat de l’educació pública o la sanitat pública com alguns dels pilars bàsics d’una societat més compensada, més justa i amb més capacitat de projectar-se en el futur, ens hem de revoltar contra les polítiques del PP. Ací Liz seria carn de canó. Les escoles esperen el professorat que falta, el professorat espera cobrar quan toca i com toca, el alumnes amb necessitats especials estan abandonats de la mà de Conselleria, els mòduls de Formació Professional continuen sent la germaneta pobra, l’educació per adults deixa a la porta desenes i desenes de persones per manca de places, l’EOI exactament el mateix, i la Universitat, amb retallades financeres, té enguany més alumnes que mai de la vida.
Sempre, absolutament sempre, però molt especialment en època de crisi econòmica, s’ha de ser molt sensat a l’hora d’establir prioritats en inversions. I sempre, absolutament sempre, però molt especialment en època de crisi econòmica, invertir en l’educació és l’inversió més carregada de futur que es pot fer.
De fet, de la història de Liz, destaquen que s’ha format, no que ha trobat un bon treball, per exemple. I ho fan, carregats de raó, perquè saben que eixe és l’èxit, que eixe és el millor camí per escalar socialment. Encara que siga, o molt especialment quan el camí arranca de la misèria, com és el cas de Murray, o de dificultats afegides. En fi, bé està que sapiem que Liz ha aconseguit superar tots els entrebancs allà als EUA, però... a Càlig, a un xiquet amb una malaltia degenerativa l'han de pujar a braços a classe, perquè no hi ha ascensor, i clar, no pot ni eixir al pati; i a Llíria un altre alumne, este amb la síndrome de Down, no rep suport a casa com la llei estableix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada