Vincent Van Gogh afirmava que quan va començar a pintar, una veu interior li repetia que no servia per a la pintura. La seua resposta va ser pintar, i pintar, i pintar. Fins que va deixar de sentir la veu. També és cert que es va amputar una orella, però això va ser més tard.
Quan vaig entrar a l'Ajuntament era conscient que no sabia res sobre el funcionament intern, ni de la dinàmica de la ciutat. Ara, quatre anys més tard, sé que em queda molt per aprendre. Però aprendre és qüestió de voluntat. S'aprén de la gent més diversa, i als llocs més insospitats.
La pel·licula Pretty woman va ensenyar a molta gent a gastar correctament els coberts. És famosa l'escena del diligent director de l'hotel, dient-li a l'atractiva meuca: "els gabinets i les forquilles s'agafen de fora cap a dins". Confesse que jo mateix mai no sabia massa bé quin era el meu panet en els sopars oficials. El de la dreta? el de l'esquerra? Al final ho vaig descobrir, el meu és sempre el que no està mossegat.
S'aprén escoltant, mirant, llegint, reflexionant. Jo he aprés molt de Porcar, però també de gent d'altres partits. De la seua manera de fer i de dir. He aprés del que m'agrada i del que no.
Hi ha gent que es passa el dia donant lliçons, pontificant, intentant fer-nos creure que ho saben tot. Alguns polítics es creuen jutges i sentencien constantment. Ningú no ho sap tot. Fins i tot trobe que és perjudicial estar massa temps a les institucions (governant o no), s’adquirixen vicis i la visió dels problemes perd espontaneitat. Cal estar oberts a aprendre constantment, sobretot de la gent del carrer, que veu la política amb certa distancia que dona perspectiva.
Quan vaig entrar a l'Ajuntament era conscient que no sabia res sobre el funcionament intern, ni de la dinàmica de la ciutat. Ara, quatre anys més tard, sé que em queda molt per aprendre. Però aprendre és qüestió de voluntat. S'aprén de la gent més diversa, i als llocs més insospitats.
La pel·licula Pretty woman va ensenyar a molta gent a gastar correctament els coberts. És famosa l'escena del diligent director de l'hotel, dient-li a l'atractiva meuca: "els gabinets i les forquilles s'agafen de fora cap a dins". Confesse que jo mateix mai no sabia massa bé quin era el meu panet en els sopars oficials. El de la dreta? el de l'esquerra? Al final ho vaig descobrir, el meu és sempre el que no està mossegat.
S'aprén escoltant, mirant, llegint, reflexionant. Jo he aprés molt de Porcar, però també de gent d'altres partits. De la seua manera de fer i de dir. He aprés del que m'agrada i del que no.
Hi ha gent que es passa el dia donant lliçons, pontificant, intentant fer-nos creure que ho saben tot. Alguns polítics es creuen jutges i sentencien constantment. Ningú no ho sap tot. Fins i tot trobe que és perjudicial estar massa temps a les institucions (governant o no), s’adquirixen vicis i la visió dels problemes perd espontaneitat. Cal estar oberts a aprendre constantment, sobretot de la gent del carrer, que veu la política amb certa distancia que dona perspectiva.
5 comentaris:
Enric és veritat que hi ha gent que no h avist mai la llum. No ha vist des de fora el que significa per a la resta de gent "normal" ser un polític. El nostre alcalde és un exemple clar de polític que no ha sigut mai ciutadà. Des de ben jovenet va entrar a l'Ajuntament i jo crec que és com el Peter Pan dels polítics. I l'altre candidat és el Conte Dràcula.
No és just, l'un és Peter Pan de J.M. Barrie, i l'altreel Comte Dràcula de Bram Stoker. Jo vull un lloc entre el grans. Concurs de la setmana, si Calles és Dràcula i Fabra Peter Pan, quin personatge de ficció literària podria ser jo? Au, a pensar. Una miqueta d'humor, que és dilluns
Podries ser com Popeye el Mariner, unes poquetes espinaques i a repartir estopa a PP i PSOE, que no s'adormen, fer un poquet o un molt de mosca collonera.
Tu eres Enric. No eres de ciencia-ficciò.
No tio, tu ets Obèlix. Des d'aquella disfressa de carnestoltes et vas adjudicar tu mateix el teu personatge de ficció. ;)
Publica un comentari a l'entrada