PÉREZ HILTON

Hui s’ha produit un fet curiós, en l’interessant Consell Nacional, hi ha hagut moltes intervencions. Jo no he intervingut. No perquè no tingues res a dir, sinó perquè en l’Assemblea Comarcal passada, vaig tindre clar que varies persones exposarien el mateix punt de vista que podia exposar jo. No m’agrada cansar la gent repetint el mateix una i altra vegada.
Quasi al final, ha pres la paraula una companya, amb un brillant currículum d’èxits electorals al seu poble i amb un inqüestionable grau de compromís amb el partit, que tothom l’hi agraeix.

Duia un guió de la seua intervenció, i ha tingut una primera part, que he compartit, i una segona part que no he pogut evitar que em causes perplexitat, un cert desconcert, i finalment un somriure. S’ha referit a mi (jo crec que pensava que jo anava a parlar), sense citar el meu nom, però m’ha buscat amb la mirada al patí de butaques, m’ha mirat fixament, i m’ha llençat una diatriba peculiar. Ha fet referència textual a una cosa que jo havia escrit en un comentari del meu bloc. (comentari huité de l’entrada Cuéntame, Episodi II, on parle d’intuïció a pregunta de Toni).

Ho ha fet en termes quasi elogiosos pel que fa a la forma en que jo havia plantejat les meues opinions, però ho ha contraposat amb una enigmàtica frase de l’estil de “cal treballar més”.
Supose que la companya deu conèixer la meua agenda. Sabrà quantes vegades a la setmana em reunisc amb associacions, amb col·lectius, amb ciutadans amb problemes, en quantes tertúlies radiofòniques o televisives defense els posicionaments del BLOC, en quants mitjans escrits col·labore, a quantes reunions de partit acudisc (locals, comarcals, sectorials), quants documents municipals llig i redacte, de quantes comissions i consells d’administració forme part, quantes coses preparem per la Diputació o per a les Corts... Supose que sap, la companya, a quina hora arribe a casa cada dia, i com m’ho faig per compaginar la vida familiar i la pública. Deu saber la companya quants dies no puc dinar o sopar amb la meua parella “per culpa” de la política, quants caps de setmana tinc treball matins i vesprades. Sabrà segurament quantes setmanes de vacances he fet des que tinc responsabiliats polítiques. Segur que ho sap. Ella també és regidora, d’un poble molt més menut, és cert, però segur que la seua agenda tampoc no és senzilla. Però en qualsevol cas m’ha semblat una imprudència per la seua part, que no esperava d’algú com ella. És com si jo li digués que ha de beure més aigua o consumir menys sal. Que se jo de si la seua dieta és equilibrada! Espere que ho siga més que la seua intervenció.

De totes formes això d’este bloc ja comença a tindre gràcia. En una ocasió el màxim òrgan executiu del partit va dedicar més de 40 minuts a parlar sobre el que escric, i sobretot el que deixe escriure al meu bloc. Ara, en un important acte en el que jo no he parlat, em contesten al que vaig escriure.
Alguna gent llig este bloc com si estigués llegint el del Pérez Hilton del nacionalisme, i pel que fa a la popularitat que li donen, els hi estic agraït, per que fa a la lectura lleugera, n’estic decebut.
Ací la gent debat, en general de forma educat, proposa idees, fa crítiques, es queixa... Que bé, no? No és això l’esperit de “baix cap a dalt”? No és obligació dels polítics mantindre comunicació directa i constant amb la societat a qui hem de servir? Per mi és primordial i ho reivindique. No deixaré de fer-ho.

El problema és que jo dic el mateix al bloc que al BLOC. No tohom ho fa. Encara no fa massa setmanes, un altre company meu i seu, va pujar a la mateixa tribuna i per justificar (i justificar-se) va dir que ell era supermeganacionalista. Crec recordar que es va definir com a independentitsta. Va afirmar contundent: “ser valencià és la meua forma de ser català” (jo li vaig contestar que ser valencià és la meua forma de ser valencià, sóc més modelst jo), mentre en el seu bloc diu: No em permeten no ser nacionalista. Per tant, ateses les circumstàncies, ho sóc per obligació i el mínim possible.

No m'importa que en un Consell Nacional puguen fer referència al que dic al meu bloc, perquè és el mateix que dic al Consell Nacional. El problema és per a qui diu coses diferents.

És el que té el món del BLOC, que té molt de bloc.